BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Al mirar les opcions per fer des de la Renclusa les mes clares eren al sector d’Alba o de les Maladetes Occidentals. Jo l’Alba l’havia fet fa 20 anys, i no el recordo gaire. També havia fet alguna de les puntes de la Maladeta Occidental amb esquís, però tots sabem que a l’estiu canvia molt. Al llegir les ressenyes de l’Alba marcaven una petita dificultat en una bretxa d’accés a l’aresta, amb un tram vertical de 15 mts. amb bones presses. Tenint en compte que anava amb les nenes vaig inclinar-me per fer els pics occidentals, on es pujava fins al coll d’Alba per una penosa i dreta tartera.Feia anys que no estava a les Maladetes. La primera sorpresa va ser veure que als Banys havien fet un luxós hotel, on jo recordava una petita caseta on llogaven esquís de fons. A més per pujar a Besurta es feia en autocar. De fet em sembla molt bé, ja que així no s’omple de cotxes aquella zona delicada. També hi ha autocars que et pugen per Vallibierna, una altra bona opció per pujar per corones i baixar per Besurta. Ho guardarem per un altre any. De Besurta a la Renclusa tres quarts d’horeta amb molta calor, tot i els dos mil metres. Com a canviat la Renclusa des de la reforma del 2006!

Al que no hi hagi estat us ho recomano molt. Ens van instal•lar en una habitació de 6 amb bany i dutxa a dins, i el sopar espectacular tant per la qualitat com per la quantitat. I això que les 92 places estaven ocupades!. Sembla mentida com està canviant això dels refugis. Encara recordo quan a la Renclusa et feien sortir a una caseta ruïnosa que tenien a fora per anar a pixar. Parlant amb el guarda m’aconsella el Pic d’Alba, ja que la tartera del coll d’Alba és molt pesada i força dreta. Em recomana, això sí, d’assegurar les nenes amb corda per passar la bretxa. De fet, jo que soc previsor, portava una corda de 30 mts i 8mm per a tal fi, per si de cas. Diana a les 07:00h del matí, una mica d’esmorzar, i de camí cap amunt. Passem l’ibon de la Renclusa, les vaques que el “vigilaven”, i reseguint el torrent d’Alba anem a buscar la “cresta” que puja al Paderna. A partir d’allí seguim aquest llom, amb un caos de pedres descomunal, per guanyar 400 mts de desnivell fins la base de la bretxa inferior, ben marcada amb fites. Efectivament, tot i no tenir res, era una petita placa vertical de 10 mts. i amb un pati suficient en cas de caiguda per fer-te força mal. Pujo jo, trec la corda, i asseguro a les nenes, les quals van pujar sense haver de necessitar la corda cap moment. Això de la corda els va fer gràcia i va servir per què no se’ls fes tan avorrit. Des d’allí ja tan sols cal seguir les fites per anar progressant fins el cim, fent servir les mans de tant en tant. Dia magnífic i força calor. Vam esmerçar 4h 30’ fins els cim parades incloses. Certament les glaceres reculen, i de la de l’Alba ja no en queda gaire cosa…De baixada les nenes van fer un ràpel per superar el pas, ja que sempre de baixada costa més que de pujada. Crec que va ser encertat de fer aquest cim doncs el petit “plus” de dificultat i la corda van ajudar a què fos més “emocionant”.

La baixada fins al refugi, com sempre, llarga i pesada, amb molta calor. Reconec que em va sorprendre que les nenes no rondinessin gens en tota l’excursió, i que molt poques vegades preguntessin si faltava molt. A veure si tenim la sort que van canviant… Ja se sap que quan els nens van sols els hi costa una mica més de pujar.

L’any vinent segurament ja podrem fer la Pica. Si alguna família s’anima sempre serà més distret, però per això falta molt de temps…

A reveure,
Enric

Les fotos: cliqueu aquí.