BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Enric Subiñà

Com era habitual aquell any les sortides a la muntanya les feia entre setmana. Aquella, però, no fou possible coincidir amb el Martí, company habitual en aquell tipus de sortides. Aquell cop vaig quedar amb el Jaume Querol, que aquell dia no treballava i va poder venir. El darrer cop que havia fet esquí de muntanya ho vaig passar molt malament amb les botes, i el cert és que em feia cert respecte que em

tornés a passar. Per això vam triar una ruta no gaire llarga i, sobretot, voltant el lloc de sortida, per si de cas comencés a molestar més del suportable poguéssim baixar fins al cotxe. La tria fou Vallter, aprofitant la gran llevantada que els dos dies anteriors havien deixat gruixos de més d’un metre en una zona que fins aleshores gairebé no havia vist neu, ja que tots els fronts de l’hivern habien vingut del nord, acompanyades de forts vents.

Com sempre vam matinar una mica i directes fins a l’aparcament de dalt de l’estació d’esquí. Un petit entrepà, calçar-nos les botes i els esquís, i començar la sortida. El dia aleshores era esplèndid, amb algun petit núbol. De neu, francament, se’n veia molta, i acabada de caure, el que feia preveure bones baixades. La ruta prevista era el pic de la Dona, Bacivers i Bastiments. Ja d’inici ens va sorprendre una nou pols però amb una base una mica dura, el que evitava enfonsar-te gaire i per tant no feia tan pesada la progressió. Vam iniciar l’ascens cap a la Portella de Mentet, on vam arribar en poca estona, la mateixa estona que va trigar a crèixer fortes nubolades que ens van deixar immersos en una boira intermitent.

De camí al pic de la Dona ens van creuar, poc per dessota del cim, una filera de més d’una dotzena d’isards camí de la Vall de Mentet. Després del cim, lleuger descens sense treure’ns les pells cap al coll de la Geganta. Des d’allí, tant el cim del Bacivers com del Bastiments no es veien, tapats pel núbols. Vam prendre la decisió d’anar directament al Bastiments, per evitar una possible desorientació en cas que la boira fos molt espesa. Durant un moment, des de l’esquena d’ase, vam poder veure el cim de Bastiments amb la creu culminant, i fer-nos a l’idea del camí adequat per arribar a dalt amb els esquís als peus. Vam fer cim enmig de la boira, compartint-lo amb tres bombers del GRAE i dos petits grupets, i després de la foto de rigor, es va obrir momentàniament el cel permetent de veure la pala de baixada i el coll de la Marrana.

La pala tenia una neu excel•lent, facilitant una bona i agradable baixada. Una noia d’un dels grups que va començar a baixar abans que nosaltres, tenia certs problemes per baixar i va quedar molt bloquejada per afrontar-la, començant a fet “escaleta”. Amb en Jaume, sobretot ell, vam donar-li certs consells fins que finalment es va desbloquejar i va poder baixar a poc a poc. Des de la Marrana vam decidir de baixar fins a baix de tot, per dessota el refugi. Ja pujaríem fent dit a recollir el cotxe!!!. El cert és que en arribar a baix vam tenir la sort de trobar uns coneguts del Jaume que ens van tornar al pàrking superior.

En resum fou una agradable sortida a prop de casa (a les 5 de la tarda ja èrem a Argentona), amb molt bona neu, el primer sol del març que ja crema la cara si no es protegeix adequadament, i molt bona companyia.

Enric

Les fotos: cliqueu aquí.