SUPERAR EL BLOQUEIG
Interessant les reflexions d’en Jofre Llombart sobre el bloqueig del procés que vivim, i on la partida es tant oberta, que tot es possible. No pensavem que el partidisme seria un obstacle més a superar, però ens adonem que el procés no ha canviat el suficient aquest mal vici. També a nivell global cal desemmascarar aquests nous moviments que sota la patina social i la revolució de les idees amaguen un total rebuig al nostre dret a decidir el nostre futur.
El brainstorming per superar el bloqueig
Jofre Llombart
ERC continua reclamant dues coses: eleccions ja i llistes separades. I sembla difícil que Artur Mas li concedeixi les dues exigències. En primer lloc perquè en política l’experiència diu que una bona entesa acaba amb que totes les parts cedeixen sempre amb alguna cosa. I en segon lloc perquè si Mas cedís amb tot, estaria transmetent que la iniciativa política la marca Esquerra en exclusiva.
Així les coses cal veure si Junqueras cedeix en alguna cosa i si ho fa, a què renuncia, a la forma (llistes) o a la data (immediatesa electoral). I ara per ara no sembla probable que ERC estigui per sumar-se a una llista unitària amb Artur Mas al capdavant. A més, el president de la Generalitat tampoc pot posar una pistola al pit a ningú per formar la seva candidatura: representa que a aquesta llista ‘de país’ s’hi va per gust i no per obligació. Per tant, en l’actual estat de la situació, a Mas només li queda la opció d’admetre que no hi haurà llista unitària però recuperar l’agenda a través del calendari.
Aquest aspecte, el del calendari, és molt important perquè, com és sabut, aquest 2015 està plagat d’eleccions i això pot tenir conseqüències importants en el procés català. Per començar, com bé va apuntar Enric Juliana, hi ha unes eleccions a Grècia el 25 de gener que poden fer saltar uns quants taulells d’escacs europeus, entre ells l’espanyol. Si, tal com sembla, Syriza guanya les elecions, l’efecte Podemos es multiplicarà. Si es celebren eleccions catalanes abans de les municipals del mes de maig, Catalunya esdevindria la primera prova amb foc real de quin és el suport de Pablo Iglesias. Dubto que a CiU i ERC els hi entusiasmi la idea que Catalunya es converteixi en el primer laboratori de Podemos.
Si es descarten aquestes eleccions abans de les municipals, hi ha la possibilitat de convocar els comicis abans de l’estiu. És erroni, tal com s’havia publicat, que hi hagi d’haver un temps de distància entre unes eleccions municipals i unes catalanes. On hi ha d’haver aquesta separació és en cas de referèndum, però no d’eleccions. És a dir, si vol, Mas les pot convocar el diumenge següent (de fet, a tretze comunitats espanyoles les eleccions municipals coincideix amb les autonòmiques). Aquest escenari, el de convocar les eleccions catalanes després de les municipals no desagrada a l’equip de Mas. El motiu és que totes les enquestes que manega el nucli dur de CDC donen a CiU com a guanyadora de les municipals. La formació de Mas esdevindria la més votada per davant d’ERC, que sí va guanyar les últimes eleccions (les europees) però –no ho oblidem- afavorida per l’absència de la CUP a la comtesa.
Aquestes eleccions després de les municipals tenen un risc important: converteixen la campanya electoral de les municipals en un petit Vietnam sobiranista on es generarà una nova tanda de ferides mútues i imatge de desunió. Però, si tal com confia CiU, Mas ‘guanya’ les municipals, el president recuperarà legitimitat com a líder del procés i de retruc aconseguiria baixar la eufòria i les exigències a ERC.
És descabellat, doncs, pensar que hi haurà eleccions després de les municipals (24 de maig) però abans de l’estiu? No. Es pot fer qualsevol cap de setmana de juny i més tenint en compte que enguany no hi haurà pont de Sant Joan possible ja que el 24 de juny cau en dimecres. El que es pot argumentar contra la possibilitat d’unes eleccions pre-estiuenques és que els comicis municipals i catalans estiguin massa enganxats en el calendari i això provoqui cansament en l’electorat. Bé, fins i tot aquest punt és vist com a positiu per diferents veus sobiranistes. Hi haurà cansament sí, però si hi ha algú a qui no li fa mandra anar a votar i està hipermobilitzat és el votant independentista. Si algú deixa d’anar a les urnes per esgotament segurament estarà entre el sector unionista ‘soft’ és a dir, els que no volen la independència però tampoc es deixaran la pell per evitar-ho si així ho vol la majoria.
Si es descarten les eleccions el primer semestre d’aquest 2015, l’escenari electoral es desplaça a la tardor. Sempre s’ha dit que posar les eleccions en aquells mesos comporta el risc que Mariano Rajoy vulgui ‘contraprogamar’ i faci coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes. Hi ha tres arguments que fan pensar que, donat el cas, Rajoy no ho farà. 1) Al president espanyol li interessa just el contrari, endarrerir-les com més tard millor. És més, ha encarregat als serveis jurídics de Moncloa un informe per veure fins quan pot allargar la legislatura, i això inclou els primers mesos del 2016. Quan les enquestes van malament, els polítics intenten allargar els tempos per recuperar suports. I si, tal com es pensa el PP, la presumpta sortida de la crisi els afavorirà, com més mesos hi hagi per assentar-la, millor. 2) Això porta al segon argument: si Rajoy fa coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, ho vulgui o no, el debat serà sobre la unitat d’Espanya i no sobre l’economia, que és on el PP vol centrar el debat. És veritat que en cas d’una hipotètica coincidència Rajoy aconseguiria també hipermobilitzar a unionistes d’arreu de l’Estat, però especialment a Catalunya, més avesats a votar en unes generals que no en unes ‘autonòmiques’. I això ens porta al punt 3). Si Rajoy fa coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes per tapar la singularitat de Catalunya, de facto estaria admetent que és Catalunya la que, paradoxalment, marca l’agenda de tot l’Estat. Això sí. Si hi hagués coincidència seria la mare de tots els referèndums. El mític xoc de trens esdevindria realitat i a més de la forma que vol Mas: a les urnes.
I malgrat les poques possibilitats que hi ha que Rajoy faci coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, hi ha una data que serviria de vacuna perquè se li passessin les ganes: que Mas convoqui les eleccions l’Onze de Setembre. Evidenment el president espanyol ni tan sols es plantejaria la possibilitat de convocar uns comicis durant la Diada Nacional de Catalunya, per començar perquè cau en un divendres, és a dir, no festiu a Espanya. Però a més les lectures polítiques que tindria l’acabarien de convèncer que és una molt mala data pels interessos espanyols i una magnífica oportunitat per Catalunya.
Convocar les eleccions més determinants de la història de Catalunya l’Onze de Setembre no sembla, a hores d’ara, cap disbarat. Té com a principal handicap que els nou mesos (amb municipals pel mig) es faran eterns. Però un cop arribats a la Diada, les eleccions resoltes un Onze de Setembre tenen una connotació simbòlica i política inigualable. A més, ja de pas, solucionaria la papereta a l’ANC i a Òmnium en el maldecap d’haver de pensar una nova mobilització massiva que sigui esclatant però original a la vegada. Aquell dia, la manifestació duraria de nou del matí a vuit del vespre, seria als col·legis electorals i hi participaria tothom: els que volen i els que no volen la independència.
Totes aquestes elocubracions sobre les possibilitats temporals de les eleccions (des del primer trimestre fins a l’Onze de Setembre) compten amb un factor a hores d’ara poc definit però que caldrà tenir en compte: el que faci l’ANC i Òmnium si veuen que Mas i Junqueras no es posen d’acord. La decisió que prenguin pot fer saltar la banca del procés un altre cop. Què passaria si, fartes del desencontre, Carme Forcadell i Muriel Casals promouen una candidatura aliena a CiU i ERC? Elles de número 1 i 2 (o algú provinent de la societat civil a proposta d’aquestes dues entitats), i oferiment a Artur Mas que vagi de 3 i Oriol Junqueras de 4. Ho acceptarien tots dos? El president de la Generalitat ja va dir en la conferència del 25 de novembre que està disposat a encapçalar la llista “però també a tancar-la”. No costa imaginar que si Forcadell i Muriel plantegen aquesta mesura de força, com a mínim CDC hi jugaria i això afegiria pressió, encara més, a ERC i particularment a Junqueras.
És per tot això que els pròxims dies i setmanes seran determinants i apassionants.