ALBERT CORTES MONSERRAT

El descobriment de la partícula que explica l’existència de la matèria es un avenç molt important, diuen que això obrirà tota una finestra de preguntes, que fins ara estaven al calaix. De totes maneres hi ha una partícula que encara no s’ha descobert, i es la que habita als cervells de molts catalans, que semblen disposats a aguantar fins l’infinit tot tipus de greuges i carrerons sense sortida, per no voler decidir, i ser amos del seu futur. Suposo que la física tard o d’hora també ens donarà alguna explicació coherent en aquest fenomen, que ja ratlla qualsevol explicació racional.

Mentrestant, el President Mas acumula retallades i torna a aprimar una mica més el nostre estat del benestar, i en molts casos les dificultats per arribar a final de mes, i ens dona la solució màgica en forma de pacte fiscal, on per cert ja ha convocat una nova cimera la propera setmana per fer l’escenificació de la pèrdua de temps més gran de tota la historia. No potser que ens digui que amb un concert econòmic no hi hauria aquests ajustos com els anomenen, quan sap perfectament que qui l’ha de concedir ja ha dit repetidament no. L’Estat te el seu sistema legal on estem immersos, i això ho podem comprovar cada dia, la fantasia d’intentar viure amb regles pròpies dins aquest mateix sistema es senzillament no saber de que va la pel·ícula. Ho comprovem amb les empreses catalanes que van pagar a la Generalitat l’IVA i l’IRPF del mes d’abril dins la campanya del diem prou, tota la meva admiració pel seu coratge, i que a nivell de remoure consciències segur que ha provocat més d’una reflexió, ara be, si parlem a nivell pràctic evidentment es inútil, ja que la Generalitat ja ha entregat aquests diners a la Hisenda espanyola amb l’excusa d’una errada per evitar multes als infractors i com si fos una criaturada. Simplement han complert la llei, i aquesta no contempla res que no sigui això. Davant això el president ens diu que amb la clau de la caixa no hi hauria retallades, potser caldria dir-li que amb la clau de la caixa el que no hi hauria seria estat espanyol, ja que això nomes es possible amb un estat propi, per molt que l’exemple basc i navarrès estigui a la cantonada, però nosaltres dins el sistema espanyol no tenim dret a aquest paper. Per part socialista es parla d’asfíxia nacional, i parla d’alternatives que naturalment mai acaben de definir, ja que passen per fugir d’un Titànic que s’enfonsa, i ser un estat més dins Europa. Els populars evidentment no volen ni sentir parlar d’alternatives pròpies, i venen que nomes ens en sortirem tots junts, potser hauria de veure que precisament per anar tots junts hem arribat fins la situació actual. Altres com el president de la CEOE Joan Rosell demana mesures doloroses amb pujades de l’IVA, reducció de l’atur, revisió de funcionaris i altres, evidentment sense contemplar ni per casualitat el nostre propi estat, més aviat el nostre sacrifici fins a la fi del planeta terra, com una maledicció divina.

Evidentment tots sense tenir en compte dades com les enquestes recents del CEO i la supremacia independentista, o les dades que ens confirmen que les exportacions son més nombroses que el mercat espanyol (53-47) el 2011, i per tant desmenteixen un cop més aquesta dependència comercial que ens volen vendre com argument en un món global, i un empresariat que cada cop més mirà cap Europa i més enllà, i menys cap a l’Estat espanyol.

En definitiva el fracàs cantat d’aquesta comèdia anomenada pacte fiscal ha de ser l’última excusa per encarar l’estat propi amb el convenciment que una majoria de la població estarà al darrere dels seus representants, que en aquell moment hauran recuperat una mica del crèdit perdut en tots aquests anys, i perquè no dir-ho, hauran guanyat representativitat.