INDIGNITATS
En aquestes últimes hores es pot entendre perfectment el concepte espanyol lligat amb el concepte de democràtic amb dos bons exemples.
Tenim el Ministre de l’Interior Fernandez Diaz relacionant els aldarulls de Gràcia, independentisme, els pressupostos i finalment un gran classic, ETA. Ens alerta de negociacions subterrànies amb la CUP per Gracia i els pressupostos. Parla d’importacions de tàctiques de Kale Borroka de quan ETA encara assassinava i ho relliga amb la referència del procès per part de Batasuna. Finalment acusa CDC i ERC de posar primer el procés sobiranista que garantir la seguretat a Catalunya.
En segon lloc tenim el candidat socialista espanyol Pedro Sanchez que davant de una pregunta feta per nens sobre el problema de Catalunya ho compara com quan tens un grup d’amigues i de sobte hi ha una amiga que diu que no vol formar part d’aquesta colla. Segons ell el que cal fer és intentar convèncer que hi ha coses molt bones a la colla i que en compartim moltes més i ho contraposa amb la tàctica Popular de dir-li que si vol marxar, que marxi i crear un enfrontament.
La mesquinesa que ens te acostumats en Fernández Díaz no te aturador. La bilis constant que surt de la seva boca un cop més barreja tots els ingredients que l’interessen per presentar una reclamació democràtica de la societat catalana com un acte delictiu per combatre. Malauradament per ell ETA ja no es activa, però encara l’utilitza com un bon comodí per empastifar des de les clavegueres de l’Estat el procés català sense manies. Ara el deliri arriba a l’extrem de treure la violència als carrers al País Basc i traslladar-la amb la comparació amb els bretols que han causat les destrosses a Gràcia. De totes maneres poc ens ha d’estranyar qui ha inventat informes falsos i els ha donat validesa sense rubor per perjudicar determinats interessos o qui ha utilitzat la paraula nazi o terrorisme per definir aspiracions vertaderament democràtiques.
En segon lloc, caldria dir-li a Pedro Sanchez que potser el més correcte es parlar, seduïr a l’amiga amb les bondat del grup, però deixar en última instància la decisió en el seu poder, i no obligar-la contra la seva voluntat a formar part d’aquesta colla. Altra cosa ho podríem qualificar com un segrest i de no respectar la llibertat d’una persona individual amb quin grup vol anar o no. És molt senzill i veure que la seva teoria no s’aguanta per enlloc a no ser que la imposició sigui el seu ideal.
En definitiva dos bons exemples de mentalitats que fan inviable qualsevol acord amb un Estat que no evoluciona.