ESPECTACLE PERVERS
Com be diu en Germà Capdevila, “Càmera i acció”. La batuda d’ahir te tots els ingredients d’un Estat a les beceroles del que hauria de ser un estat de dret i democràtic. La lluita contra el procés per la independència catalana continua. La via TC han vist perfectament com fregava l’esperpent i no funciona per la determinació catalana d’anar endavant. Queda la via del fangar, la de les clavegueres de l’Estat, la que el Ministre Fernandez Diaz es troba com peix a l’aigua. Un escorcoll en directe i anuncis a tot color previs abans de la refundació de CDC i amb direcció Girona per poder lligar en curt al President de la Generalitat que si al setembre supera la moció de confiança pot ser un pas definitiu i difícil d’aturar. Una vergonya amb tots els ets i uts.
Per cert aquesta compta amb grans col·laboradors catalans com en Coscubiela fent de jutge i part i donant la corrupció per feta, el portaveu d’Esquerra dient que abans del seu Congrés no van detenir cap càrrec seu o tota la legió de hooligans que aprofiten per validar els rumors i el fang de l’Estat per atiar el foc contra ideològies o partits determinant amb interessos clars partidistes i allunyats del procés nacional que vivim.
Guàrdia Civil… Càmera… Acció!
Germà Capdevila
La seqüència dels fets és kafkiana. A primera hora del matí la notícia saltava a las ràdios i els diaris digitals: “Macrooperació” de la Guàrdia Civil contra la corrupció en molts ajuntaments català –i alguns d’espanyols, que no sigui dit– incloent-hi el de Girona, governat anteriorment per l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
En una ràdio líder de Barcelona, una periodista-estrella de successos detallava via telefònica com 350 agents de la Guàrdia Civil escorcollaven diversos ajuntaments catalans governats per CDC, en busca d’expedients d’una suposada trama de corrupció amb ramificacions a Andorra, liderada per una consultora barcelonina. Parlava de detencions i escorcolls que “s’estan produint en aquests moments”.
Pocs minuts després, les unitats mòbils començaven a emetre des dels llocs dels fets, i la situació esdevenia un relat de Lewis Carroll. “Aquí no hi ha ningú”, deia un periodista. “Estic mirant per la finestra i ni rastre de la Guàrdia Civil”, explicava un funcionari municipal des d’un altre indret. “Aquí hi ha 25 periodistes esperant. Hem trucat a la Guàrdia Civil i ens han dit que van endarrerits”, deia una altra cronista.
Ahir al migdia em trucaven dos corresponsals estrangers basats a Madrid per confirmar que tot plegat era veritat. No s’ho creien. Cap país seriós permet espectacles tan lamentables. Les dimissions serien immediates. No estic excusant la corrupció –si és que és veritat i es demostra judicialment– sinó la manipulació barroera que les clavegueres de l’Estat fan de la Justícia i les forces de seguretat, ajudats involuntàriament per periodistes i mitjans que publiquen sense contrastar.
No cal enregistrar més converses al despatx del ministre per entendre perquè es convoca la premsa per tal que estiguin a punt quan la Guàrdia Civil irromp als despatxos municipals i surt amb capses misterioses de documentació, o perquè hi ha una obsessió gairebé histèrica per trobar alguna irregularitat a la gestió de Puigdemont a l’Ajuntament de Girona, quan la moció de confiança és a tocar i dies abans del congrés de CDC.
La Guàrdia Civil arribava als llocs i es trobava mitja dotzena de càmeres, ben col•locades als seus trípodes, eixams de fotògrafs i de micròfons. Només faltava el ministre de l’Interior assegut en una cadira tisora, amb una botzina a la boca, tot cridant: “Llum… Càmera… Acció!”.