EMBOLICA QUE FA FORT
Desprès de dividir als partits catalans, i prendre el pel les vegades que ha volgut conjuntament o per separat, ara toca la teatralitat del capítol final que com a la majoria de pel·lícules acabarà en final feliç, en aquest cas pel govern espanyol.
Quan nomes falten 12 dies pel darrer o qui sap termini, la situació esperpèntica arriba a límits difícils de somiar, primer en Zapatero que ja no garanteix el nou sistema per aquest mes, i desprès de passar la prova dels pressupostos, i amb la tranquilitat que això suposa per ell, evidentment cap amenaça falsa del PSOE-C o critica li farà perdre vots, però suposo vol acabar el tema per no sentir-ne parlar en molts anys com ja ha anunciat.
Es diu que aquest cap de setmana hi haurà una reunió gairebé definitiva amb l’equip de Zapatero, i el de la Generalitat amb un acord proper, això ha estat desmentit per Castells on ha dit que el mes calent es a l’aigüera, i al mateix temps en Solbes ha dit que l’acord es veu factible.
També hi ha d’haver una trobada entre Montilla i Zapatero per tancar l’acord, però que també ha quedat en entredit molts cops, cosa que fa dubtar de que es produeixi.
En qualsevol cas es vol tenir un acord que beneficií a totes les comunitats, i què incrementarà els guanys de cadascuna, tot hi que els diferents criteris de cada territori semblen impossibles de conjuntar.
Realment el millor que podria passar es que la proposta del govern estatal es produeixi ja, on Catalunya evidentment no en sortirà beneficiada però que el PSOE-C signarà amb entusiasme, i intentarà vendre com el millor acord mai signat per la Generalitat.
A partir d’aquí la societat civil, i els partits d’obediència catalana haurien de fer pinya per mostrar el seu rebuig, i deixar en evidencia als socialistes catalans amb accions contundents com el trencament d’aquest govern català que ja no tindrà cap utilitat què no sigui servir els interessos espanyols sense fer soroll, i això ja un partit com Esquerra al govern que a pesar de les seves errades no hauria de permetre si vol conservar un mínim dels seus votants o perdre els pocs que li quedin fidels.
La situació es molt clara i el 1600000 vots socialistes han de demostrar que tant els hi dona que no defensin els seus interessos i que això perjudiqui clarament el seu futur, o adonar-se de l’engany i no tornar a regalar els seus vots a la bossa de les escombraries o en benefici del govern que ens escanya i no ens deixa treure el cap.
El problema més greu que té plantejat avui Catalunya és que sempre va a remolc dels esdeveniments.
Fa ja molt de temps que es veu que ni el finançament ni l’Estatut tenen un futur gloriós. El finançament, perquè la premissa ‘que cap comunitat no hi perdi’ és simplement impossible. Com que els diners globals són els que són, les comunitats que fins ara han tingut un sobrefinançament haurien de perdre’n una part, i si no en perden gens serà perquè Catalunya, i el País Valencià i les Illes continuaran discriminats com sempre (encara que potser alguna engruna més sí que caurà). Pel que fa a l’Estatut, la bona notícia serà que el Tribunal Constitucional el retalli – perquè així la situació quredarà més palesa -; la mala, que en respecti la literalitat però en faci una interpretació en la línia de l’argimentació de l’advocat de l’Estat. O és que algú pensa que ens serà més favorable que el propi govern central proposa?
Essent així les coses, sobta veure els partits catalanistes – és a dir, CiU i ERC – tan aturats i amb tan poca iniciativa, els uns per por de perdre la cadira, els altres per fer de bons jans davant la perspectiva de guanyar-la.
Com els bons jugadors d’escacs, uns i altres haurien d’anar unes quantes jugades per endavant, i no sembla pas que aquest sigui el cas. Això sí: de declaracions més o menys contundents però inservibles, prou que en faran.