CATALUNYA HA EXERCIT EL SEU DRET A DECIDIR
Com ens recordava el President Montilla, no hem de reclamar més poder de decisió, ja que cada 4 anys la població catalana te el dret a decidir en forma d’Eleccions al Parlament regional, i ahir ho varem fer amb el resultat que hem validat l’autonomia espanyola com el millor sistema per Catalunya, i no hem donat fe d’aquest augment de l’independentisme que ens donen les enquestes d’opinió, o clars exemples com la passada manifestació del 10 de juliol, tot s’ha demostrat una cortina de fum, que alhora de la veritat no s’ha fet visible, i s’ha optat majoritàriament per seguir insistint amb el nostre certificat de defunció com identitat pròpia, com deia aquell, descansi en pau.
Com a part implicada i il·lusionada per una opció, concretament Reagrupament que no ha obtingut representació, tot hi l’esforç, el treball seriós i l’argumentació rigorosa de tots els que hem defensat aquest projecte, hem vist com un cop més el tarannà del catalanet que es fa perdonar per la seva condició, que no vol cap canvi de rumb, no vol responsabilitats, i simplement vol la comoditat de mantenir-se en aquesta ratera com molt be la va definir en Salvador Cardús, tot hi ser l’últim de la filera, i a costa del seu benestar malmès, i com deia aquell, qui dia passa any empeny.
Ara veurem com l’excusa de la unió del projecte independentista, que d’altra banda hagués generat una trempera que ara no ho ha fet, i amb millors resultats, però un cop vist que això no era així, aquest gran augment de partidaris de l’estat propi ha passat de 21 diputats d’Esquerra a 14 entre Esquerra i Solidaritat, una xifra pràcticament testimonial, i que demostra excuses de mal pagador a banda, o bé que les enquestes son manipulades i la gent va confosa a les manifestacions, o que patim d’una esquizofrènia col·lectiva que ens portarà a la misèria com a poble.
El desgavell del tripartit era previsible, com a dada positiva la baixada conjunta del sector nacionalista espanyol format per PP, PSOE-C i Ciudadanos, que amb les sumes i restes acaben perdent escons, i configuren un grup ben definit, on el poc respecte a la llengua pròpia, i les retallades a l’autogovern son el seu cavall de batalla, per altra banda CIU frega la majoria absoluta, i amb el seu principal rival, que quan s’ha vist acorralat a triat clarament PSOE, l’independentisme de rebaixes d’Esquerra, i la nova formació extraparlamentària neutralitzada per un altre molt més recent, ha estat un passeig, i on ara de ben segur millorarà la imatge, tampoc costarà gaire, però es trobarà amb una caixa buida, un deute galopant, i una proposta econòmica ja rebutjada per tothom des de l’estat espanyol, i que segons com vagin les coses pot posar en un altra cruïlla a la federació convergent, en forma d’aplicar aquest dret a decidir sense límits, o en forma de pagar els plats trencats en un país sense recursos, i sense eines per fer front als problemes.
El primer a abandonar pel seu fracàs ha estat Montilla, i la seva tornada a Madrid sembla difícil, ja que els Populars tenen tots els números per ocupar la Moncloa a partir del 2012, per cert no veig que hagi menyspreat els seus 570 mil votants, cosa que si ha fet repetidament amb una xifra molt similar que ha votat en les consultes per la independència, i amb la meitat de la població per contestar, deu ser que els números no son el seu fort. A aquesta retirada per lògica hauria de seguir la d’en Joan Puigcercos ,que sorprenentment manifesta que vol seguir al front de la nau, i aquí els seus militants tenen la paraula per passar l’escombra dels seus dirigents i el seu projecte, o corren risc de convertir-se en una anècdota folklòrica, depenent de com Laporta gestioni la seva presencia al Parlament.
Potser aniria sent hora, si de veritat es creu en la independència, cosa que dubto, en aprofitar aquest altaveu als mitjans oficials, amb una gran coalició dels dos partits i Reagrupament, i amb 4 anys per davant per fer pedagogia amb molts més mitjans, i molta més pressió a l’aparell convergent, que en definitiva es la clau per donar l’empenta definitiva.
Malauradament, crec que el nul sentit d’estat català tornarà a passar per davant de qualsevol oportunitat seriosa, i els personalismes de poc recorregut tornaran a ser els motors principals d’un full de ruta, que depenen dels esdeveniments i la gestió que se’n faci, pot quedar definitivament mort i enterrat.