VERGONYES INFINITES

Aquesta setmana tenim dos exemples de les vergonyes amb le que convivim i que arribem en molts casos a fer passar per normal el que hauria de provocar escàndol i assumpcions de responsabilitat en forma de dimissions que com veiem ni tant sols es plantegen.

Parlo del començament del judici dels atemptats del 17 A a Barcelona amb els tres supervivents i que arrossega un terbol i opaca investigació on les relacions del CNI amb l’Imam de Ripoll i la nul·la informació dels cossos de seguretat als Mossos d’Esquadra està enlaire.

Per altra banda, els 20 milions que ahir s’havien de repartir entre 10 mil autònoms catalans per part de la Generalitat amb un procés esperpèntic de bloqueig de la web i uns criteris totalment fora de lloc i de burla a la ciutadania sense precedents.

Efectivament, pel que fa al cas dels atemptats moltes ombres tres anys desprès per resoldre i una veritat que ha estat amagada sense pietat als familiars de les víctimes i a una societat que te el dret de saber respostes. El tema de l’Imam i la seva relació amb el CNI ha estat vetat per la investigació i fins hi tot alguns questionen que veritablement sigui mort com la versió oficial ens diu i de fet tot el seguit de preguntes del cas com la nul·la informació als Mossos per part de la policia espanyola que segurament hagués pogut ajudar qui sap si a evitar aquesta massacre i posteriorment desprès d’una resolució ràpida i brillant del cos català, els intents de desprestigi del cos i dels seus màxims responsables amb un intent de venjança per la seva actuació brillant i sense col·laboració espanyola totalment fora de joc, com si no tingues res a veure amb Catalunya que no hi ha dubte va actuar com un Estat aquest cop independent.

Pel que fa al segon tema, incompetència i vergonya aliena que sembla el Conseller El Homrani i el seu equip troben normal. Una almoïna de 2000 euros per autònom, limitat a nomes 10 mil dels molts autonoms catalans necessitats. Per si no fos prou habiliten una web que s’ha bloquejat ja d’entrada provocant indignació general i el criteri per repartir-lo es senzillament la rapidesa i sort a poder introduïr i emplenar els formularis sol·licitats amb una baralla entre els autònoms a cops de colze virtuals per recollir aquestes engrunes amb un sistema vergonyòs on ningú presentarà la seva dimissió i com sempre els damnificats d’una classe política mediocre, la ciutadania catalana.