ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta gran paraula, fa gracia sentir-la aquests dies amb personatges com l’Uriel Beltran de Solidaritat, que apel·la a aquesta qualitat per demanar l’escó que encara ocupa Joan Laporta, o l’Alfons Lopez Tena denunciant el presidencialisme com a qualitat de l’expresident blaugrana. Com deia aquell qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, i en aquest cas veiem com la gent juga amb les paraules que malauradament no acompanya amb l’exemple.

Bertran recrimina a Esquerra el seu projecte polític per Barcelona, i si pretenen fer alcalde Jordi Hereu, i diferencia el projecte gradualista per influir i participar en els mecanismes de poder, on la unitat es la gran excusa, o el projecte clarament per la independència, i fer oposició a l’autonomisme. Per la seva banda en Tena diu que Laporta s’avorreix al Parlament, i no sap trobar el seu lloc en òrgans que decideixen col·lectivament, ja que esta acostumat a dirigir, i augura problemes a ERC pel mateix motiu. Els preocupa recuperar l’escó perdut, i reclamen per ètica la seva devolució, encara que la decisió ha de ser personal, i fa la reflexió de que ara formarà part d’un projecte que fa de crossa del PSC a Barcelona.

Realment segueix el vodevil a Solidaritat entre les primeres espases, aquelles que al final tant de mal fan a l’independentisme en general, ja que els seus interessos personals son més poderosos que l’objectiu noble i generós que defensen, Bertran fins fa pocs mesos va seure en un escó defensant totes i cadascuna de les lleis que el tripartit amb els socialistes al capdavant presentaven, i nomes va marxar casualment quan el seu lloc a les llistes republicanes feia gairebé inviable la seva presencia al Parlament, per tant ara sona estrany aquest odi, i critica al que havia defensat fins ara. Sent realista a Barcelona poques possibilitat te SI en solitari, i no sembla que hagin volgut fer coalició amb Reagrupament, la formació que era la seva primera víctima, i amb un programa calcat, ni amb Esquerra, que en aquest cas esta a l’oposició barcelonina. En Tena parla de presidencialisme i desunió, quan ha estat des del primer moment un dels mes bel·ligerants a l’unió per les passades eleccions amb Reagrupament, i que per tant poc va col·laborar a aquesta causa. Per altra banda s’han omplert la boca de puresa de primàries, quan en realitat la llista oficial anava conjunta, i amb totes les de guanyar com així va ser. Per tant que parlin de l’ètica de l’escó aquests dos personatges fa certa gracia.

Si sabem que una coalició acaba el dia següent de les eleccions, crec que els partits que l’integren amb eleccions d’àmbits diferents, i contexts diferent,s poden variar perfectament, i poc tenen a veure amb l’escó al Parlament de Joan Laporta que el va guanyar, en bona part gracies a la seva imatge, com els altres tres, i que no hi ha tant de conflicte moral en tornar. Una vertadera llàstima que una tasca parlamentaria notable d’aquest grup, ara es malmeti per aquestes picabaralles internes, i aquests personalismes que  tard o d’hora havien d’explotar i ho han fet.

En definitiva, no veig ètic que es parli d’aquesta paraula amb aquesta lleugeresa, quan precisament aquesta junt amb coherència, i dignitat, son tres de les paraules més òrfenes amb la política catalana que podríem trobar, i jugar amb elles no ajuda gaire.

.