LA VIOLÈNCIA QUE VOL ETA I L?ESTAT ESPANYOL

Avui fa 50 anys del naixement de l’organització armada ETA, va ajudar clarament a la fi del regim dictatorial, encara que desprès amb la mal anomenada transició tot va quedar ben lligat, tal com es demostra actualment. Realment,  i arrel dels últims atemptats amb morts incloses, la societat s’hauria de preguntar fins quan uns deixaran la violència, i fins quant l’estat es negarà al diàleg fins a trobar la solució. Els dos en son responsables, i els familiars de les víctimes molts cops mediatitzats per aquestes falses associacions d’ajuda a les víctimes, que realment son grups de l’espanyolisme mes ranci, haurien de demanar responsabilitats a les dues parts.

No hi ha cap idea que pot justificar el vessament de sang, i mereix la condemna més absoluta, però qualsevol democràcia s’ha de mostrar com a tal, i permetre que qüestions com el dret a l’autodeterminació dels pobles pugui ser debatut i posat en la decisió de la població implicada. Al llarg d’aquests anys s’ha demostrat que la via policial,  i les condemnes unànimes moltes vegades fetes des de la hipocresia més absoluta no serveixen de gaire, i el cas d’Irlanda n’és un bon exemple, on una societat política i civil mes madura va imposar la paraula per damunt les armes.

Tanmateix desprès de prop d’un miler de morts, i converses de pau que no han arribat enlloc, la ultima amb el govern Zapatero, i que desprès de veure el tarannà de l’estat de pràcticament no cedir en res i exigir la rendició, i molt menys de parlar de política en una ocasió única per fer-ho, va esgotar la paciència de la banda armada amb l’atemptat de Barajas, i que posteriorment ha donat peu  a tot tipus de mesures antidemocràtiques de l’estat, com la ilegalització de qualsevol formació abertzale, culminada amb la tupinada de les ultimes eleccions, i els dos partits nacionalistes espanyols agafadets de la ma i governant al Parlament.

Cal una reflexió profunda, primer en la banda armada, què ha de veure que després de tants anys de conflicte amb la violència no s’aconsegueix res, i per el contrari pot perjudicar clarament el noble objectiu de la llibertat del País Basc, ja que el suport popular va disminuint, i més quan entre les morts hi ha representants polítics escollits pel poble, i que tot hi la democràcia de fireta de l’estat espanyol mereixen el màxim respecte ja que son els representants de la ciutadania.  Cal que facin els passos necessaris per declarar una treva, i implicar la Unió Europea com a mitjancera per una taula de pau i política.

Per la seva part l’Estat amb les seves mesures repressores, creació d’una banda armada com els GAL, ilegalitzacions politiques, i intensitat policial ha de veure que no aconseguirà acabar amb la violència, ja que una mort no necessita masses efectius per dur-la a terme, i definitivament a d’enterrar aquesta mentalitat colonial que be de molt lluny, i saber com els països civilitzats, asseure’s en una taula, i no estar tancat a res, ni tant sols a la Independència, què lògicament hauria de ser acceptada per la població basca en referèndum, tots els demes processos son fum amb clares visions electorals, i fer volar coloms sense cap pretensió d’anar al nucli del problema, i tant sols seguir utilitzant aquesta demagògia que es retroalimenta, i es necessita mútuament per seguir existint.

 






3 pensaments sobre “LA VIOLÈNCIA QUE VOL ETA I L?ESTAT ESPANYOL

  1. Des de la La política més valorada actual a l’Estat sembla ser Rosa Díez, buque insignia nazional socialista -espanyol ‘democràtico’ i ‘aupada’ per ETA- i la complicitat de la traïduria de la classe política que va a rendir honors a Madrid. 

    És una vergonya romandre amb un Estat amb vocació de negar la nació catalana i el dret d’autodeterminació i una traició a la nació catalana enviar cap representant a les corts de l’Estat espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*