Arxiu mensual: novembre de 2020

EL PERILL SENSE FRE

Les properes eleccions del Febrer poc a poc es van apropant i hauriem de ser conscients que hi ha el caldo de cultiu perquè el PSOE-PSC pugui sortir guanyador i forci un nou tripartit que deixi els mandats de l’1 d’octubre i el procés cap a la independència en una via morta per molts anys.

Ho veiem a les enquestes interessades del CIS i sobretot amb els apropaments a Madrid i aquí d’Esquerra i el socialisme. De fet un cop hem constatat que els primers han deixat enrera els mandats que abans esmentava i busquen posicionar-se amb l’excusa del diàleg a Madrid sense vergonya, els interessos del dos son comuns, si més no de les seves cúpules de poder, deixar aillat i derrotat l’últim escull que l’Estat no ha pogut doblegar a la seva voluntat, parlo del President Puigdemont, on tots els intents d’extradició han fracassat i on ara via esborrar la immunitat com europarlamentari per un lloc i amb la derrota electoral a Catalunya en un partit ple de confusió com ara, donant el lloc capdavanter a l’independentisme a la formació repúblicana ben domesticada i passant full ràpidament a uns 10 anys de malson per les clavegueres de l’Estat amb Catalunya.

Es una jugada perfecte per ells i on l’independentisme amb la seva pessima gestió al capdavant i les picabaralles constants entre els socis de Govern, conjuntament amb una submissió general davant la repressió espanyola sense fre, no fa res més que deixar la ciutadania orfe de vot i desmotivada. Per l’altre costat la desintegració de Ciudadanos en aquesta legislatura propera donarà alguns dels seus escons a Populars i també a l’entrada de VOX al Parlament, però crec que una bona part aniran a parar a la xarxa socialista amb la consecuent pujada d’aquest grup, amanit amb l’art oratoria de Miquel Iceta, un vividor de la política però amb habilitat verbal per aprofitar aquesta situació i des del seu cinisme immens plantejar la possible sortida dels presos polítics amb propostes al seu partit a Madrid, el mateix i així facilitar aquest tripartit tres sense remei.

Una situació perillosa que si ho ajuntem amb les dificultats de manifestació en època pandèmia pot suposar una estocada que deixi una veritable majoria independentista a la societat catalana en un no res, els exiliats en fals i amb irrellevància i un President mediocre del Règim del 78 al capdavant amb una Esquerra engolida pel poder, el poder autonòmic esclar.

Crec que son elements a tenir en compte i un perill sense fre que els nostres partits sembla volen accelerar amb els seus gests i fets.

FUM AMB EL CATALÀ

La que s’anomena Llei Celaa que substitueix la Llei Wert d’Educació ens porta un exemple del fum que llastimosament ens venen els nostres partits, i ara amb la nostra llengua com a protagonista i la vergonya de la seva presència a Madrid com a rerefons.

Una nova versió del peix al cove i autoengany de consum propi. La nova llei considerava el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament, i finalment aquesta frase ha sortit del text amb la medalla reclamada d’Esquerra que diu que això blinda l’immersió lingüística, i amb la discrepància de Junts i la CUP que creuen que no.

De fet i d’entrada si fos tant clar i suposant que els nostres diputats a Madrid tenen la utilitat de defensar Catalunya i encara més amb qüestions tant cabdals com la nostra llengua, tots haurien de felicitar-se, i ja veiem que no es així. Per altra banda el text indeterminat que ha quedat es veritablement interpretatiu i ja sabem com el Govern espanyol ho farà, ni més ni menys que com ho ha fet sempre sigui del color que sigui. Una falsa polèmica que ha servit per veure com bramava la caverna de l’ultra dreta que voldria el decret de prohibició per sempre de parlar en català estil Decret de Nova Planta que per desgracia d’ells i amb tanta claredat no es pot fer.

El que tots sabem sense el cinisme dels que diuen haver aconseguit simplement fum, es que la llengua catalana seguirà atacada per terra mar i aire, nomes cal veure i repassar les sentències dels últims anys, totes les lleis que protegeixen el castellà, la negativa d’oficialitat europea de la nostra llengua per la negativa espanyola, la divisió de la llengua amb llengues inventades que posen les mans al cap als filòlegs, com es el cas del valencià i els mil i un crits per qualsevol avenç mínim que demana el català sempre en minoria al seu territori i com es va veure l’Estatut no votat per la societat catalana actual disminuit en la seva pretensió oficial.

Tots sabem que tots els partits espanyols sense exclusions son partidaris d’esborrar del mapa qualsevol llengua que no sigui la castellana i això es un fet irrefutable amb el pas dels anys. Per tant aquesta mena de victòries d’anar per casa que no signifiquen res produeixen vergonya aliena, ja que es ben sabut que l’Estat pot fer el que vulgui i més amb l’odi a la nostra llengua que intenta fer desapareixer ja des de fa 300 anys de moment sense èxit.

Més fum al català, no sisplau. Aquest sempre serà un malalt terminal dins l’Estat espanyol.

LES FILTRACIONS DE LA VERGONYA

Sempre m’ha agradat la ironia fina que Iu Forn es capaç de tractar temes tant vergonyosos com els nous episodis del nostre Govern aquesta setmana, amb les filtracions per bandera, els gests cinics de cara a la galeria per esgarrapar uns quants vots i un desori instal·lat en un Govern que ja no es Govern i si una suma d’interessos de partit per poder arribar a les eleccions autonòmiques del febrer amb millor quotes de poder, i on ja avanço que el PSC en podria ser el gran beneficiat d’aquesta suma de mediocritat inexistent en l’àmbit independentista i seria una llàstima que ens hauriem guanyat, i on cada dia veiem com aquests hooligans de partit fan més números per fer realitat això.

Una nova Conselleria de Filtraïcions

Iu Forn

Tant de bo existís una màquina que fes córrer el temps. Ara mateix, cap a endavant. Per situar-nos ja en el 15 de febrer, l’endemà de les eleccions. Que el 14 passi el que hagi de passar i acabem amb aquesta agonia. La de veure cada cinc o sis dies com això que en diuen Govern devalua encara més la institució a base de baralles que converteixen Kill Bill en una actuació del Pot Petit. I aquí, si m’ho permet, hi faig un petit incís.
Ja que tenim un Govern sense president i que no actua com un Govern, què tal si substituïm la paraula que defineix la cosa amb un símbol? ¿Sap com quan Prince va decidir que ja no es deia Prince sinó “L’artista abans conegut com a Prince” i va dir que quan volguessin citar-lo havien de fer-ho amb el que veurà just aquí sota i que ell va anomenar “símbol impronunciable? Doncs seria això…

Per tant, “Allò conegut abans com a Govern” tindria un símbol i cada cop que ens hi referíssim, patapam!, l’ensenyaríem. I així la institució en quedaria al marge. Incís acabat i tornem a les picabaralles habituals. El tema que toca aquesta setmana és el de les filtracions, amb moments memorables com marxar d’una reunió en protesta per la filtració a la premsa del document de treball d’això que anomenen la desescalada i anunciar-ho… FILTRANT-T’HO A LA PREMSA!!! SEN-SA-CI-O-NAL!

Com que, lamentablement, aquesta màquina no existeix (la de fer córrer el temps cap endavant, vull dir) i em temo que no existirà en un breu espai de temps degut a que Pzifer i Moderna ara mateix estan per altres coses, ens haurem de conformar superant amb el màxim de dignitat aquests tres mesos que ens falten. Això sí, ja que les conselleries existents en aquest moment van cada una a la seva, en proposo crear una en la qual els dos partits que formen això abans conegut com a Govern (i aquí hi aniria el símbol) estarien més units que mai i on hi treballarien junts sense desmai i fent el possible (i més) per assolir els objectius.

Sí, ho ha endevinat! Naturalment estic parlant de la Conselleria de Filtraïcions, que ve d’unir les paraules Filtrar i Traïció i que treballaria per institucionalitzar aquesta simpàtica moda actual consistent en que tothom ho filtra tot i acusa l’altre de traïció per haver-ho filtrat tot i filtra que està en contra de les filtracions. Ja que ho fem, fem-ho bé. El funcionament seria molt senzill. Una conselleria bicèfala amb un responsable de cada partit al capdavant i el seu propi organigrama reunint-se tot el dia sense parar i filtrant tot el que allà hi parlessin. I els documents. Tant els de treball, com els corresponents informes. La tria dels mitjans on es filtraria cada cosa es decidiria amb un sorteig diari seguint el model “Nens de Sant Ildefons”, amb bombo i boles, en aquest cas a càrrec dels “Nens de la Santa Filtració”.

De dilluns a divendres, en un bombo hi haurien les filtracions del dia i en l’altre tots els mitjans que aspiren a tenir la gran exclusiva. Però diumenge hi hauria del Súper Pot, amb una filtració d’àudio. Una setmana podrien ser converses gravades a les reunions, la següent converses telefòniques dels uns criticant els altres, més endavant membres dels dos equips criticant els seus, etc. Evidentment no sóc ningú per fer la feina que correspon a altres persones més preparades, però proposo que la marca d’aquesta nova conselleria fos: “Set milions de Filtraïcions! O més. No te les acabaràs mai!”.

RACISME I DISORI

Dos episodis que defineixen aquesta legislatura catalana. Son el desgavell d’un Govern mediocre que ha tornat a quedar en evidència amb les filtracions interessades dels esborranys de mesures Covid, i per altra banda el racisme i xenofòbia contra la llengua catalana per part de Ciudadanos, ja donant les seves últimes fuetades abans de passar a ser intranscendent.

Efectivament, avui un altre episodi amb els consellers d’Esquerra plantant la resta de Govern amb la reunió pel comité de crisi de la Covid, demanant lleialtat i seriositat als seus socis. Després de l’episodi d’ahir i el desori entre Departaments amb reunions amb diferents sectors, promeses i desmentiments des d’altres i una comunicació d’un esborrany de treball, el numeret d’avui cau pel seu cinisme i dubto que algú això li generi un vot, si no es un hooligan o algú que no es questiona res de res. Cada dia que passa veiem com les renúncies d’aquest Govern inútil han convertit en paper de fumar el poder de les nostres institucions i alhora amb preocupació constatem un gir cap a l’autonomisme sense fre i obediència cega a la repressió espanyola sense aturador. Alhora veiem com la gestió producte de l’ineptitud i la desconfiança entre els partits més preocupats pel mateix espai que per un Govern de país han portat a desgavells que ens avergonyeixen i que amb la pandèmia son més greus ja que afecten la vida de la gent i aquests numerets de pa sucat amb oli ja son la gota que una societat madura hauria de castigar a les properes urnes tant pel frau anterior i per aquests tres anys de vergonya.

Per altra banda Sonia Sierra per part de Ciudadanos continua la seva guerra contra el català, de fet pel que va ser creat aquest partit , criticant l’esmena que elimina el castellà com a llengua vehicular en la reforma educativa a Madrid. Ha tornat a dir que la llengua propia es un invent del nacionalisme i acusa d’arraconar el castellà i marginar amb necessitats educatives especials per no permetre els seus estudis en castellà. Poc comentari cal fer davant tant d’odi i xenofòbia lingüística on aquesta paranoia feixista de Sierra segueix imaginant un espai on es prohibeixen llengues que curiosament son les dominants i on la minoritària la vol eliminada i al espai anècdotic, negant fins hi tot el seus origens, tot un paradigme d’un partit a la deriva que per sort aviat passarà a la marginalitat del no res.

Racisme i disori.

NI PAÍS, NI GESTIÓ

Aquesta mateixa setmana veiem com ja descartat qualsevol indici de fer complir els mandats de la societat a l’1 d’octubre per part del Govern, i constatat la degradació absoluta de les nostres institucions i l’obediència cega a la Dictadura Hispànica per part del nostre Govern, ara constatem també si es que calia la pessima gestió que l’envolta i que sense que ho pensin potser els podria fer perdre algunes cadires el proper mes de febrer, de fet la seva única preocupació.

Mirem dos departaments com Salut i Treball, per veure com aquesta mena de Règim del 78 mostra la seva misèria com a gestors, que seria el mínim exigible en qualsevol Govern. Alba Vergés ens diu que el polèmic contracte amb Ferrovial per fer el seguiment de contractes estrets de Covid no te alternativa i oblida que el Parlament va instar fa uns mesos a rescindir el contracte de forma immediata amb el vot favorable del seu mateix partit.

Ara, resulta que desobeeix en aquest cas al propi Parlament, la única engruna de desobediència que encara mostren de tant en tant, i manté el contracte a preu d’or amb una empresa de l’IBEX 35 que ha demostrat la seva incompetència sobradament en una qüestió tant critica com la pandèmia i la salut de la ciutadania i ens diu que no hi ha alternativa, quan des de diversos experts mostren la seva disconformitat ja que qualsevol empresa amb una bona centraleta de telefon pot fe el seguiment de contactes i no per l’escàndol adjudicat de més de 17 milions d’euros dels nostres impostos malbaratats i afavorint aquest Règim que es veu clar que no es per mala sort del nostre Govern, sinó per interessos profunds que els delaten.

Per altra banda a Treball i desprès de la desastrosa actuació amb les Residències d’Avis durant la primera onada i recentment amb les ajudes macabres als autonoms amb el criteri de qui arriba primer i un programa informàtic inoperant entre d’altres desastres ara tiren de manual s’anuncia remodelacions amb substitucions de segon nivell com el secretari General Josep Ginesta i el nomenament d’Oriol Amorós, apart d’altres relleus, sense pensar que en un Govern amb cara i ulls, el Conseller ja hauria d’haver presentat la dimissió com a màxim responsable, cosa que evidentment no ha estat ni posat damunt la taula ni de lluny.

Una nova mostra del desgavell i incompetència d’una gestió que acumula ja molts assumptes mal resolts i que fins hi tot en un Govern autonòmic haurien de suposar perdua de confiança per part de l’electorat independentista, que veu que ni país, ni gestió.

ELECCIONS AUTONÒMIQUES

Avui he llegit reflexions interessant sobre les eleccions del proper 14 de febrer i que segurament seran les menys interessants dels últims 10 anys, i ho seran per l’independentitme per la misèria dels nostres lideratges i partits i sobretot pels fets dels darrers anys que els delaten amb el seu cinisme i els despullen davant la societat catalana.

Veiem per un costat com l’atomització de l’espai independentista no fa res més que perjudicar-lo i dividir un vot que per lògica i desprès de tot el viscut hauria de ser un per aconseguir precisament el principal objectiu on cadascú proposar el seu espai ideològic, com sabem no serà així. Veiem a Junts com damunt una malgama de sigles canviants construeix un nou projecte on realment son les mateixes cares amb diferents sigles i on tot va al voltant d’unes Primàries per escollir els candidats amb la renúncia a encapçalar-ho del President Puigdemont, que ara ens diuen que segurament si que pot ser al capdavant sense ser el candidat i amb tot un parany per embolica la troca d’un partit que tots sabem sense el lideratge del President podria perdre molta pistonada. Per l’altra banda Esquerra com ja sabem presentant una estratègia de diàleg inexistent i quotes de poder parlant del que sigui amb la boca petita la paraula Independència com un fenomen que ens caurà del cel com si res. La CUP per no passar a una gairebé marginalitat repescarà actius valuosos traint una mica el seu esperit pur que sempre ens venien, però que com si sembla en el seu programa també hi va inclós un referèndum dona també per enterrat el dia 1 d’octubre llastimosament.

Fora dels tres principals, les diferents faccions convergents com el PDECAT, Marta Pascal o altres crec estan condemnats al fracàs, uns per reblar el clau en un peix al cove ja superat per la societat catalana i altres per una independència que no es creuen ni ells. Encara podem veure altres formacions que intentaran fer-se un forat com Primàries o Solidaritat per exemple però que dificilment poden lluitar contra la potència de les formacions abans esmentades.

Aquest es l’espai que ja no ens poden prometre segons que ja que els delata la direcció del Govern darrer i tampoc poden dir segons que de la gestió sanitària o econòmica ja que aquí en poden sortir mal parats amb forats negres importants en la mateixa on sobretot el PSC en pot burxar les ferides i treure rendiment. Per tant i tornant al principi, qui més qui menys ja creu que la culminació del procés no vindrà de les nostres institucions autonòmiques i la Generalitat es una d’elles.

LIDERATGES CAP AL NO RES

Ahir assistiem atonits un altre cop amb l’espectacle de Rufian contra Borras a Madrid i les excuses increïbles per justificar el que no te cap justificació. La claca espanyola somreia contenta per haver aconseguit el seu objectiu i la societat catalana amb un pam de nas i validant aquests lideratges de fum.

Els pressupostos espanyols van aconseguir superar el primer tràmit al Congrés espanyol tombant totes les esmenes a la totalitat. Per la part catalana, vam veure com Esquerra i PDCAT donaven llum verda i per l’altre costat Junts i CUP votaven contràriament. Les acusacions de atrició pels exconvergents van ser ahir rebatudes per Rufian amb un agre discurs ple de retrets i encarat cap a Laura Borrás amb una al·lusió pels que fa massa temps que cobren sous públics, i es va remetre a que seria una irresponsabilitat a no escoltar, no parlar, no dialoga i no negociar i això no els fa menys patriotes ni menys independentistes seguint amb els retrets amb els que fa massa temps que vesteixen jaquetes de 1000 euros i es passegen amb bosses de Michael Kors pel carrer cobrant sous públics.

Un nou capítol d’aquest personatge i en general d’aquells que sota un context de cop d’Estat del 155, de presos polítics, de repressió sense fre, del record de la violència policial el dia 1 d’octubre segueixen instal·lats a les cambres espanyoles justificant el seu sou per responsabilitat i diàleg. Tot plegat vomitiu. Una presa de pel que no s’aguanta per enlloc. A Hong Kong hem vist com es pot abandonar les cambres quan es fa evident que la democràcia ha desaparegut. De fet el dels 18 mesos i marxo, segueix aferrat a la cadira i per cert també cobrant un sou públic com correspon, cosa que no pot tirar en cara a la resta de representants. Ens parla de dialegs, escoltar i negociar. Caldria dir que diàleg amb qui, escoltar el que, els cops de porra com a resposta a l’envit democràtic català i negociar el que, sota el context que he descrit abans no hi ha res que negociar, a no ser que sigui una Taula de diàleg de fum com ens han venut. Per altra banda les acusacions sobre la vestimenta no crec que siguin de rebut ja que entren a l’àmbit privat de cadascú.

Un flac favor els que ens fan aquests diputats a Madrid col·laborant amb un Règim podrit, anomenat del 78 i que ells també en formen part a l’acceptar la seva validació. A mi no em representen i si veritablement fossin responsables ja fa temps haurien abandonat aquestes cadires que ocupen per fer espectacles partidistes tant lamentables com aquests.

Son lideratges cap al no res.

LA INEPTOCRÀCIA

Bonica i trista paraula l’ha que ha trobat Bernat Dedéu per definir aquest Govern i que amb el seu verb fàcil i punyent ens la descriu. Malauradament crec que tot ens porta a pensar que malauradament la ineptocràcia revalidada molts cops i les nules esperances que compleixin amb els mandats de la societat fan que les votacions del proper febrer portin a la reflexió absoluta.

La ineptocràcia i el mal

Bernat Dedéu

Que el web d’un govern que es voldria del primer món i que fa poc pretenia esdevenir un dels estats dels més pròspers del planeta, la Dinamarca del sud i tal i qual i pasqual, acabi col·lapsada degut a l’allau de clics d’una manada d’autònoms afamats de pasta és una simple anècdota més del fangar català. També és cosa de l’univers de l’anecdòtic, del planeta de les contingències i de les misèries de la República dels Somriures, que una administració que farda de xupitecnològica i que fins i tot té un expert de la cosa amb una targeta de visita que mola un colló i mig, on hi diu conseller de Polítiques Digitals i d’Administració Pública, no sigui capaç ni de programar quelcom tan bàsic com una sol·licitud electrònica. Tot això, pacientíssims lectors, són coses lògiques de la ineptocràcia, de tenir consellers que mai no han cardat l’ou, un afer previsible, sense importància… i fi del paràgraf.

Però hi ha una categoria superior que s’escapa a la ineptocràcia, un fet que ja supera l’àmbit del mal govern i que perfora tots els límits de la mala llet. Penso en això de repartir els ajuts al primer que arriba, com si el fet de sol·licitar una prestació social fos quelcom semblant a irrompre a la carnisseria. Qui és l’últim, reina? Que avui tinc els nanos a sopar i vull fato! Això sí que entra en la categoria (o més aviat en la manca absoluta de categoria) d’un govern que juga a escampar bitllets com els camions de l’ONU quan reparteixen paquets de menjar entre mans famolenques que es colpegen entre elles; o encara pitjor, amb el cinisme majúscul de Valmont quan va repartint propines amb l’únic objectiu de fer-se el solidari per follar-se la noieta de torn. Qui arriba primer, suca. No hi ha res més contrari a la justícia, no hi ha signe més bèstia de com l’independentisme ha perdut el nord.

Llençar bitllets al carrer per fer-se perdonar la incompetència i esperar que la ciutadania corri esperitada a engrapar-ne tants com pugui, és una cosa de mala gent

La categoria és aquesta, generar un efecte crida aprofitant-se de la necessitat i de les penúries de la gent per després fotre’ls un cop de roc i generar-los frustració. Els exemples són tan recents i nombrosos que fan mandra de repetir. Tu curra’t un referèndum, població civil, que nosaltres l’aplicarem peti qui peti. Tu vota’ns, filla meva, que en això del 155 ens hi pixarem perquè la tenim més llarga que Rasputin. I la darrera de totes: dona’ns el 50% dels vots, manyaga, que quan passem de la meitat inventarem una DUI que els espanyols s’hi cagaran. Res, tot mentida, tot una fal·làcia destinada únicament que els ciutadans s’acostumin a la frustració com a norma de vida. Si no saben fer ni una pàgina web, criatures del cel, doncs ja em direu si ens podien haver regalat una Catalunya independent. Aquesta és la categoria, no pas la ineptocràcia, sinó com d’aquesta en sorgeix el mal absolut.

El ciutadà es preguntarà honestament si de debò no hi havia ningú al Govern (a saber, en l’àmbit de les conselleries, amb el seu corresponent grup d’assessors, caps de gabinets, premsa i etcètera) que sabés fer una cosa tan normal com una divisió. Ningú, m’ho dieu de veres, va pensar, calculadora en mà o a l’encèfal, que una ajuda de 2.000 euros amb un pressupost de 20 milions seria insuficient, generaria mala llet, acabaria sent més contraproduent que no pas salvífica? Jo ja entenc que sigueu incompetents, però de debò sou tan males peces com perquè ningú del Govern no alcés la veu i digués que repartir propines així és com pixar-se a la cara d’uns autònoms que ja anem prou tiesos de calé per la vida? Puc entendre la ineptocràcia, perquè no doneu per a més i això ja és sabut. Però de debò ningú va tenir collons de dir “nois, que això és una bestiesa i una immoralitat”? De debò?

L’anècdota és la ineptocràcia. La categoria és com aquesta, quan ja s’ha encastat en els hàbits de l’administració, sempre acaba derivant en la República de la Mala Gent. Perquè llençar bitllets al carrer per fer-se perdonar la incompetència i esperar que la ciutadania corri esperitada a engrapar-ne tants com pugui, és això, una cosa de mala gent. Jo no he demanat l’ajuda ni penso fer-ho, perquè abans prefereixo passar gana que regalar un minut de satisfacció a tota aquesta gentussa. I us animo a fer el mateix, perquè d’aquesta penya n’hem de fugir com abans millor. Ens hi va la salut mental, que és molt més important que els diners. Molt més, creieu-me. Allunyeu-vos del mal. Com més aviat millor.

DESMOTIVACIÓ ELECTORAL

Les actituds del nostre Govern format per Junts i Esquerra estan portant a una desmotivació cada cop més gran de l’electorat independentista de cara a les eleccions de Febrer del proper anya que potser els hi pot dur alguna sorpresa desagradable.

Ahir vam viure l’últim desori amb acusacions creuades entre departaments d’un partit i d’un altra pel cas de les ajudes als autònoms que realment fan vergonya aliena. Acusacions sense fí i sense entrar en l’arrel del problema que era la minsa ajuda, i nomes per intentar esgarrapar un vot per les properes eleccions com si el Govern en fos dos de separats i no formessin un equip.

Aquesta situació que ja veiem tota la legislatura ens porta a veure que l’anomenat Govern efectiu era una cortina de fum per convertir-se en un Govern per recollir les engrunes autonòmiques, renunciar a qualsevol possibilitat de complir els mandats de la societat catalana i seguir la guerra partidista per les minses quotes de poder amb el discurs victimista de sempre com excusa molts cops de la incompetencia i les proclames de cara a fora convertides amb col·laboracionisme amb un Estat que ha deixat les nostres institucions en res i amb la repressió venjativa per bandera de tots els partits sense excepcions.

Arribats aquest punt veiem com per exemple tots els diputats pro-democràcia del consell legislatiu de Hong Kong han dimitit arran de l’expulsió dels 4 càrrecs electes de la formació. Tot amparat en una llei repressiva que permet inhabilitar diputats immediatament en aquest cas per defensar la independència de l’ex colonia britànica. Segur que el paral·lelisme us sona però la resolució res a veure. Un gest de força i dignitat a Hong Kong i una acceptació de tota la repressió per part del nostres representants que han deixat les nostres institucions en un no res. No ens han deixat triar el President, han tret i vetat diputats i fins hi tot han acomiadat el President per una pancarta. Tot això amb la col·laboració dels nostres a Madrid donant suports a canvi de res i pidolant les molles per vendre desprès aquí a preu d’or. Tota una lliçó de cinisme i indignitat.

Un govern que cada cop ens deixa més orfes de vot per les properes eleccions i la sensació que no podem confiar amb la nostra institució principal per culminar els mandats del poble i dependrà molt més de la força de la societat i la feina fora de les nostres fronteres amb institucions reals que puguin treballar amb llibertat per aconseguir els objectius.

VERGONYES INFINITES

Aquesta setmana tenim dos exemples de les vergonyes amb le que convivim i que arribem en molts casos a fer passar per normal el que hauria de provocar escàndol i assumpcions de responsabilitat en forma de dimissions que com veiem ni tant sols es plantegen.

Parlo del començament del judici dels atemptats del 17 A a Barcelona amb els tres supervivents i que arrossega un terbol i opaca investigació on les relacions del CNI amb l’Imam de Ripoll i la nul·la informació dels cossos de seguretat als Mossos d’Esquadra està enlaire.

Per altra banda, els 20 milions que ahir s’havien de repartir entre 10 mil autònoms catalans per part de la Generalitat amb un procés esperpèntic de bloqueig de la web i uns criteris totalment fora de lloc i de burla a la ciutadania sense precedents.

Efectivament, pel que fa al cas dels atemptats moltes ombres tres anys desprès per resoldre i una veritat que ha estat amagada sense pietat als familiars de les víctimes i a una societat que te el dret de saber respostes. El tema de l’Imam i la seva relació amb el CNI ha estat vetat per la investigació i fins hi tot alguns questionen que veritablement sigui mort com la versió oficial ens diu i de fet tot el seguit de preguntes del cas com la nul·la informació als Mossos per part de la policia espanyola que segurament hagués pogut ajudar qui sap si a evitar aquesta massacre i posteriorment desprès d’una resolució ràpida i brillant del cos català, els intents de desprestigi del cos i dels seus màxims responsables amb un intent de venjança per la seva actuació brillant i sense col·laboració espanyola totalment fora de joc, com si no tingues res a veure amb Catalunya que no hi ha dubte va actuar com un Estat aquest cop independent.

Pel que fa al segon tema, incompetència i vergonya aliena que sembla el Conseller El Homrani i el seu equip troben normal. Una almoïna de 2000 euros per autònom, limitat a nomes 10 mil dels molts autonoms catalans necessitats. Per si no fos prou habiliten una web que s’ha bloquejat ja d’entrada provocant indignació general i el criteri per repartir-lo es senzillament la rapidesa i sort a poder introduïr i emplenar els formularis sol·licitats amb una baralla entre els autònoms a cops de colze virtuals per recollir aquestes engrunes amb un sistema vergonyòs on ningú presentarà la seva dimissió i com sempre els damnificats d’una classe política mediocre, la ciutadania catalana.