ALBERT CORTES MONSERRAT

Donant un tomb per les xarxes o escoltant aquests mitjans i partits que acusen de genocidi i mil coses més a Israel i donen el paper de víctima a Palestina sense fissures, sembla que hi ha molts matisos i més vida fora d’això que no interessa tant, ja que podria tancar el discurs fanàtic que escoltem dia si i dia també.

Un bombardeig constant d’odi i desinformació per crear opinió pública sobre els bons i dolents i en aquest cas tots tenen una part de cada cosa. Que la resposta d’Israel ha estat el més proper a un genocidi per la població civil és una evidència, que l’horror de la guerra i la destrucció ha de ser condemnat crec que es força clar, però ara veiem com una notícia ha passat de puntetes per la gent i ens diu que l’ONU troba informació convincent que Hamàs va violar i torturar ostatges i creure que durant els atacs indiscriminats que van originar l’escalada de guerra que perfectament sabien que passaria es van produir agressions sexuals. Recordo que el 7 d’octubre es van infiltrar diversos grups de Hamas en territori israelià i especialment en el festival de música on la mort, el segrest i ara sabem les violacions van ser el resultat. Un odi desfermat que també es un genocidi d’una colla d’assassins, ho recordo per aquells que passegen orgullosos el seu mocador palestí i sembla accepten sense vergonya aquests fets. De fet els experts sobre el terreny han revisat gran quantitat de vídeos i imatges, i han parlat amb testimonis i víctimes que els han portat amb aquestes conclusions esgarrifoses.

No tinc cap dubte que les vertaderes víctimes son la població civil palestina i també la israeliana, com en qualsevol guerra i que en son els principals damnificats, però si parlem en termes de Governs o de poder aquests es basen en els parametres de l’opinió pública i el manteniment del seu poder, per tant com vendre el producte sigui veritat o mentida. Israel s’ha defensat, però amb un cost de víctimes i destrucció inassumibles per qualsevol, però per l’altra costat Hamas que ja sabia i preveia aquesta reacció precisament per escoltar aquestes condemnes mundials i poder treure un rèdit, cosa de per si miserable i condemnable, ha comés aberracions com a vulgars assassins que poc tenen a veure amb les legitimes reclamacions palestines d’un territori propi en igualtat de condicions i alliberat d’aquesta xacra que nomes mira per la seva quota de poder i supervivència amb el règim del terror.

Cal periodisme de qualitat i sobretot mirar tots els matisos en un conflicte pe reduïr-ho tot en bons i dolents amagant els relats.

França en aquest cas ha donat un gran pas pels drets de les dones i de les persones en general posant el Dret a l’avortament dins la seva Constitució i blindant així un fet necessàri i tant sovint prohibit per interessos i creences sense sentit.

Els diputats i senadors francesos han aprovat a la seva Constitució la llibertat garantida a les dones de tenir el recurs a la interrupció voluntària a l’embaràs. Una gran majoria d’electes de tots els colors hi han donat suport. De fet aquest dret ha estat aturat per exemple a Estats Units o a Estats de la Unió Europea com Polònia, Malta o Hongria. De fet a Andorra es prohibida i a l’Estat espanyol ja sabem com funciona. De fet es un dret que la Unió com impulsora i defensora de drets fonamentals hauria de recollir, cosa que encara no fa i donar pas a un deute històric com aquest i deixar així que les dones puguin controlar el seu destí en llibertat.

Crec que l’evolució del món hauria de portar a posar la persona en el centre amb uns drets i deures elementals i amb llibertat per poder executar-los. Si ens referim a la dona i un embaràs, aquest es responsabilitat en molt bona part seva, del seu cos i per tant ningú hauria de poder decidir per ella. Entenem que autoritzar casos com violacions i fills no desitjats es un pas, però al final pot haver-hi mil i una raons socials, economiques o personals que cal respectar i el dret a l’avortament no hauria de deprendre d’ideològies conservadores que es creuen el dret al pensament únic i la imposició sobre el pensament dels demes i molt menys aquesta remora de la societat anomenada Religions que es creuen amb el deure moral de marcar el camí a la humanitat per damunt de la mateixa com han fet tota la vida i aprofitant situacions de debilitat per vendre fum sota el paraigues de l’amenaça constant que tant mal ha fet al desenvolupament del propi planeta.

França, en aquest cas marca aquest camí de reforç i validació d’un dret que qualsevol Estat hauria de garantir, deixant la moralitat personal a casa de cadascú com sempre hauria de ser. Un Estat avançat es aquell que te una carta més amplia de drets a les persones i aquest per la dona es fonamental i evolucionar a totes les històries que milers de dones o parelles han hagut de viure i arriscar les seves vides senzillament per voler decidir sobre el seu propi cos.

Drets sense embuts.

Ja l’havia vist abans, però aquest dissabte veient la pel·licula que explica la història de Salvador Puig Antich, commemorant el 50 aniversari del seu assassinat a mans del règim franquista, no puc més que recordar que no hi va haver càstig pels culpables i que les similituds amb el règim actual son massa properes.

En Salvador s’ha convertit en un símbol de la lluita antifranquista, arrestat per la seva pressumpta autoria de la mort d’un policia, va gaudir d’un fals judici on totes les proves que el deixaven en llibertat van ser ignorades i on la mort de l’hereu del Dictador Carrero Blanco a mans d’ETA el va convertir amb carn de venjança d’un règim agonitzant i que no va escoltar cap veu internacional per complir la seva condemna a mort el 1974, sent el darrer executat pel “garrote vil”.

La falsa transició, queda en evidència per cassos com aquest, on ni el botxí, ni els comandaments i càrrecs que van signar i partipar en aquella condemna han sofert mai cap judici, ni han pagat pels seus crims. De fet el 2014 des d’Argentina es va demanar l’extradició d’alguns càrrecs franquistes relacionats amb el cas per procedir al judici, i com sempre l’Estat es va negar a la seva sol·licitud protegint aquests assassins sense cap vergonya.

Les similitud entre aquest cas i el més recent en el procés català és clara, una nova persecució utilitzant la policia per usar la seva violència contra la gent, i un judici fals en el fons i en la forma com el que vam veure amb els nostres polítics, els mateixos tics, els mateixos objectius, la mateixa pudor de naftalina i la mateixa indefensió d’una societat contra un règim amb uns objectius molt clars i amb total impunitat. Les mateixes institucions reconvertides, però ocupades per hereus del règim del terror. El rentat de cara a substituit la pena de mort per condemnes que castiguen la llibertat d’expressió com el cantant Pablo Hassel encara privat de llibertat o la mateixa democràcia amb el món independentista que algun d’aquells hereus que parlava ha convertit en terrorisme per art de màgia i en uns fets únics a la Unió Europea.

La mort de Salvador, segur que va servir per despertar consciències i per accelerar la fi d’algunes conductes, però malauradament Via Laietana segueix en peu, monuments del franquisme segueixen alçats, moltes institucions simplement han canviat de nom, els morts son als vorals de les carreteres, els herois segueixen sent herois i les víctimes segueixen sent culpables. En definitiva una actualització del mateix règim.

Assassins sense càstig.

La decisió del Tribunal Suprem d’obrir una causa per terrorisme al President Puigdemont i al diputat Ruben Wagensberg pel Tsunami Democràtic segueix el fil de la paranoia d’un poder judicial espanyol que segueix descontrolat i que demostra que la Llei d’Amnistia no es res més que paper mullat.

Efectivament, la sala de Marchena, un vell conegut per la sentència esperpèntica del Govern de la Generalitat del 2017 i la farsa que va suposar aquell judici, admet que el President no va fer cap actuació concreta ni va donar cap ordre per provocar aldarulls, i se l’encausa per omissió i no haver utilitzat el seu carisma per aturar-ho. De fet equipara el Tsunami democràtic amb la Kale Borroka i parla alegrement de terrorisme dient que no pot ser un fenomen estàtic, sinó que s’amplia de manera gradual en un ampli ventall d’activitats. Qualifica per exemple la concentració a l’aeroport com terrorisme i fins hi tot torna a treure el mort occidental per relacionar-lo amb el mateix.

Esquerra diu que aquesta decisió no ha d’entorpir la negociació de l’amnistia i consideren l’aprovació més urgent que mai. Junts ens diu que mirant d’interferir la voluntat del legislador i posen en joc l’estat de Dret de l’Estat.

Crec que evidentment s’ha d’aturar aquesta farsa i per seguir qualsevol negociació exigir al legislatiu i executiu que aturi el poder judicial i el torni a posar en el lloc que li pertoca, inhabilitant una sèrie de jutges perillosos per qualsevol democràcia i que no poden estar exercint. Si això no passa la retirada de Madrid seria el desitjable, tots sabem que no passarà, però retirar el suport al Govern seria un toc d’atenció, per cert sabem que tampoc passarà. Aprovar una llei no vol dir absolutament res, son les conseqüències de la mateixa el que te valor, i tots veiem que amb un poder judicial espanyol paranoic des del 2017 els efectes no seran els dessitjats. Respecte posar en joc l’Estat de Dret no cal enganyar més a la societat, aquest fa molt de temps que no existeix i per tant no el pot interferir. Encausar algú per omissió és tant esperpèntic que sobren les paraules i la croada malaltissa contra l’independentisme no pot equiparar el Tsunàmi al Terrorisme com ens volen vendre, per molt que vulguin fer comparacions totalment fora de lloc i que aprofiten també que desprès dels atemptats de les torres bessones a Estats Units, molts drets han saltat pels aires i el control a la mateixa societat ha estat molt mès rìgid amb una falsa coartada del tot s’hi val.

Terrorisme a la carta.