ALBERT CORTES MONSERRAT

La credibilitat i la coherencia es demostra en fets, i quan aquests no son els desitjable les respostes de paraula als atacs rebuts perden tota la seva força i no tenen cap valor real, això ha passat amb les respostes del President Aragonès a Isabel Diaz Ayuso.

Ayuso ha fet el seu paper, ha dit allò que la seva claca espera escoltar, ella ha fet una crida a assistir a la manifestació d’aquest diumenge contra l’ammistia i ha recordat que Espanya és una nació i no pot quedar en mans de minories rabioses que l’odien i ha incitat la presència a l’acte per defensar la veritat, la unitat d’Espanya, la llei, l’Estat de dret i la llibertat de Catalunya, aquesta darrera fa gracia i tot. Per la seva part el President reivindica la llibertat, l’ammistia i l’autodeterminació, defensant que som una nació i que alguns estan obsessionats en reprimir els catalans, com ha passat al llarg de la historia i disfressant la repressió de compliment de la llei amb totes les institucions de l’Estat en la mateixa direcció. Ha parlat del dret a decidir el futur polític i demana reconèixer aquesta majoria social.

Cal dir que el discurs d’Ayuso no sorpren gens de fet es la catalanofobia que a Espanya dona vots i que viu estesa per tots els estaments de l’Estat des de sempre. Ens han dit sempre molt clar quin es el nostre paper dins l’Estat, per cert un Estat on la diferència es delicte i la imposició en nom d’una sagrada unitat a l’estil de les millors Dictadures del món es la guia del sistema. Res de nou. Si passem a la resposta del President, primer caldria dir que els darrers anys hem vist com els partits amb els indults s’han abocat a resoldre el problema personal dels presos polítics i alhora han actuat com acusació en judicis a independentistes per exemple pels fets d’Urquinaona amb total vergonya i cinisme. Per tant es normal que els recels a una ammistia no vagi pel mateix camí. protegir una casta per deixar abandonat al poble altre cop.

Dit això reivindicar la llibertat i l’autodeterminació, quan sap perfectament que Espanya l’ha negada i ho farà sempre, i que quan la tocavem amb la punta dels dits la marxa enrere va ser dels partits principalment, que apart no havien fet la feina que tocava, es bastant cinic, defensar que som una nació quan no hem actuat com a tal, ja que no ens hem respectat a nosaltres mateixos, es a dir al vot del poble, que hem ignorat per tornar altre cop deu anys enrere com si tal cosa. Ja hem decidit el futur polític i ja vam demostra ser una majoria social, no pot passar la pilota als altres, quan els nostres partits i Govern no ho van respectar.

Son respostes sense credibilitat, si vols ser respectat, t’has de fer respectar.

Aquesta paraula ha estat utilitzada pel President Pujol per no caure amb ella amb la negociació per la investidura espanyola. De fet l’èquip negociador de Sanchez i el seu interlocutor Salvado Illa haurien de posar amb alerta a qualsevol.

De fet Illa va ser el personatge que va trair a Junts per l’Ajuntament de Barcelona amb un acord que va deixar Trias fora del càrrec, per tant massa de fiar no seria. Apart ell sap perfectament que el PSC no es ningú, es la part del PSOE de Catalunya, i no val treure una anècdota sense importància de vot contrari al Congreso. Ja el vam escoltar no donant suport a l’ammistia i sobre el referèndum abraçar el discurs ranci i feixista que es un element que divideix, no va ser casualitat la seva presència a la manifestació espanyolista al costat de tota la tropa franquista de VOX, Ciudadanos i demes el 2017. Si els nostres partits tinguessin una mica de dignitat i de saber fer política hauria de ser rebutjat com interlocutor, senzillament no te cap validesa i encara te la barra de demanar altura de mires, cosa que es veu nomes s’aplicaria a la part catalana.

Tanmateix l’èquip que representa el mateix, no es massa millor i mostra el tarannà als quals pretens treure uns rèdits que mai cediran. Pilar Iglesias ferma defensora del 25% de castellà a les escoles i sempre a la boca amb el tema dels fugats de la justícia. Felix Bolaños sempre fent declaracions incèndiaries amb els exiliats i amagant temes com l’espionatge de Pegasus per exemple. Santos Cerdán interlocutor per fer Collboni alcalde de Barcelona o Maria Jesus Montero que nega el deficit fiscal català o valencià i sempre dura amb els exiliats catalans, i Oscar Puente conegut pel seu odi al procés d’independència i el menyspreu a presos polítics i exiliats en moltes ocasions.

Aquesta tropa son l’èquip negociador d’un partit anomenat PSOE i que ens ha de donar tot el que demanem a canvi dels seus vots. Un perfil tant o més oposat a Catalunya del que podria haver fet Feijoo amb gent del Partit Popular i VOX. Poques diferències i gents de confiança amb les seves intencions o promeses que el fum s’emporta com ha passat altres cops. Simplement es l’Espanya de la transició, la que tots es d’un sol partit es digui com es digui i on els objectius son compartits sempre com el 155.

Com deia el President, no es pot caure amb la candidesa i si amb l’exigència i la seriositat sense tremolar el pols per trencar qualsevol negociació quan calgui.

Ahir vam escoltar el nou candidat a la Presidència espanyola Pedro Sanchez agafant el relat i deixant coses interessant com avís el que ens espera,que de fet ja hem vist diversos cops en altres circumstàncies.

Sanchez deixa clar que no vol un acord per una investidura, sinó per una legislatura. Que aquests acords diversos requeriran posar per davant el país i generositat per assolir-los. Pel que fa a Catalunya s’ha atorgat el mèrit dels indults, com si fos exclusiva seva, ha deixat ben clar que gràcies al retorn de la política el nostre territori està millor que el 2017, obviant la paraula amnistia i deixant clar que d’autodeterminació o nou referèndum no s’en parlarà ja que nomes es pot parlar dins el marc de la Constitució.

Caldria prendre nota, del discurs i del lideratge que pensas exercir. Primer de tot es lleig atorgar-se mèrits en exclusiva com els indults que no son així i tothom ho sap, no es un miting de partit era un altra cosa. Pel que fa mirar per la governabilitat espanyola amb generositat, suposo que seria fàcil contestar-li que deu ser la mateixa generositat d’utilitzar la violència per impedir el vot democràtic, aplicar un 155 amb el seu suport, avalar la repressió fins el dia d’avui i negar la paraula a la ciutadania com seria obligació de qualsevol democràcia. Per tant lliçons de generositat les justes.

Pel que fa l’amnistia, el principal reclam que posaran damunt la taula, i que com veiem amaga i no esmenta, cosa que apart fa pensar que si fos acceptada en quines condicions i amb quina aplicació posterior hi hauria que segur no seria favorable a la part catalana. Pel que fa l’autodeterminació ja hem vist que l’ha tornat a negar de totes totes fruit del seu tarannà democràtic a l’espanyola que nega la paraula a la gent. Aquestes cartes i tota la pressió del món i els mitjans seran les armes per recollir un vot vergonyos dels dos partits catalans.

Crec que seria hora de posar les cartes damunt la taula, exigir l’autodeterminació o un referèndum acordat i avalat amb un mediador internacional que ho certifiques de veritat. No es seriós reclamar cada dia coses noves dins un marc autonòmic com rodalies o el català per exemple, que apart segur acabaran en un engany com sempre. Cal centrar el debat per prendre les parts amb seriositat i actuar com una nació que te clar l’objectiu i sense cap mania alhora de ser rebutjats i abocar l’Estat a unes noves eleccions sense cap recança.

Crec que es força clar que les religions son elements de poder pel control de la societat des de fa molts segles, una eina dels poderosos que ha funcionat i que segueix en el seu context amb el pas de la historia exercint aquest paper.

Llegeixo que el Papa Francesc obre la porta a beneir les parelles gais, de fet a preguntes de cardenals conservadors va especificar que parelles gais es puguin beneir sense que aquesta benedicció sigui equivalent al matrimoni que reserven per la parella home i dona. Defensa la caritat pastoral i que la benedicció es expressar una petició d’ajuda de Déu, per poder viure millor.

Realment, aquestes mafies de poder segueixen en el seu món i frenant el pensament lliure de les persones i la seva evolució com a raça humana carregant el seu cervell de manaments absurds que han sortit de les seves ments amb la finalitat de crear una societat a la seva elecció i totalment entregada. Ara escolto aquesta notícia i observem com aquests personatges sinistres han decidit quin model es matrimoni i quin no, quin es parella i quin no. La pregunta seria qui son ells per decidir això, precisament persones que no tenen parella. Cal dir que han aconseguit inocular un xip a bona part de la humanitat amb un relat donat per cert i una mena d’esclavitud de la mateixa cap un ser superior que no es altre que la seva forma de viure i la manera de mantenir un sistema piramidal on ells son la punta que viu precisament de les pors dels que viuen a la base. Parla de caritat com si una orientació sexual fos millor que un altra, o com si fos una malaltia que no fos la que ells defensen. Crec que poder viure millor depén exclusivament de les persones, els seus anhels i la sort que tinguin a la vida per arribar-hi amb decisions més o menys encertades, en cap cas deixar-ho a les mans d’un ser imaginari que precisament caritat no seria el que ens hauria demostrat al llarg de la història i les proves crec que ho demostren més enllà de les supersticions per falta de cultura.

En el segle que vivim encara esta parlant de les parelles siguin les que siguin demostra el fre que han suposat per la humanitat i el seu pensament les Religions i les cultures de la por, nomes cal veure els seus llibres sagrats, la historia i els seus servidors a la Terra amb la pederastia per bandera i el món fosc per sistema de viure.

Son el control de la societat.

Aquest diumenge feia 6 anys d’un mandat democràtic que donava llum verda per la independència de Catalunya, amb un exercici de lluita i responsabilitat de la població davant un Estat sense cap respecte a la democràcia, ni als drets humans, i això sempre ha de ser present a la nostra memòria.

Sabem que hi ha el mandat, sabem el que vam patir per aconseguir-lo i sabem com els nostres en el moment culminant van donar un pas enrere deixant tot el procès congelat fins al dia d’avui i amb la clara vocació de fer de l’oblit i el retorn a l’autonomisme com a lema dels nostres partits.

Aquest desgavell entre la proclama, els fets i les intencions reals es perillós. Ahir ho vam veure com a l’acte de l’ANC la mateixa deia clarament que l’amnistia havia d’anar lligada amb la independència, ja que nomes era una manera de blanquejar un Estat feixista com l’espanyol, al costat Òmnium la defensava, segurament oblidant una part dels seus objectius, com es la part de país. No acaba aquí el desordre, després de la vergonyosa resolució aprovada en el Parlament, escoltem des de Suïssa Marta Rovira que rebaixa encara més les pretensions fixant el reconeixement del conflicte polític com a mínim per investir Sanchez, de fet no se si la llunyania no li permet veure la realitat catalana o es simple mala fe partidista que encara seria pitjor. Per últim el discurs del President Puigdemont criticant el perfeccionisme que ens defineix i que ho exemplifica dient que un nou Estat no pot ser pro Palestina i Pro Israel alhora o amb el Català com a llengua oficial única i alhora doble oficialitat català i castellà per posar dos exemples cal clarificar-se i escollir un camí com totes les nacions del món.

La pressió sobretot de Madrid, els mitjans i tot el poder serà forta per investir Sanchez i cal ser clar i mirar que vol Catalunya independentment del que Espanya vulgui o no, que no hauria de ser el nostre problema. No ens podem refiar de cap promesa, hem de dir no a l’ammistia si no bé acompanyada del reconeixement de l’1 d’octubre i la seva resolució. No podem caure en aquest parany de salvament personal que simplement com deia deixarà un Estat culpable com un Estat modelic, i això no ho voldria cap repressaliat. Alhora cal retornar Òmnium a l’espai compartit. Pel que fa als partits la broma macabra de Rovira indica el nivell de burla a la ciutadania que ens volen fer empassar i la reflexió del President crec que es encertada, prou de lliris, prou de fals bonisme i més mirar els nostres interessos reals com tots els Estats del món. Cal arribar a la meta, aquest es l’objectiu i no ens cal una cursa perfecte, simplement creuar la línia, cal ser conscient d’això.

Recordar per damunt de tot.