ALBERT CORTES MONSERRAT

La Junta Electoral ha prohibit una trovada gegantera pel dia 10 d’abril ja que diu pot interferir amb la jornada de votacions, una més d’aquest desgavell i anomalía democrática que practica Espanya. Suposo que la farsa de filtracions dels CDR detinguts anomenants “compañeros” a les forces policials i unes explicacions que en comptes d’una acció terrorista sembla un acudit els deuen semblar normals.

Com explica molt be l’Àstrid, l’abstenció será la meva opció i es perfectament justificada.

L’abstenció

per Àstrid Bierge

L’abstenció està molt mal vista. Per tothom. Genera un rebuig que travessa de punta a punta l’arc sencer d’ideologies i fins i tot de posicions vitals. En aquestes eleccions jo m’abstindré, però per osmosi cultural sóc comprensiva amb la inclinació natural de participar en unes eleccions i de tenir representació allà on es prenen decisions sobre nosaltres. La comprensió no és recíproca. En general, l’abstenció es veu, injustament, com una opció apolítica, antidemocràtica i inherentment estúpida.

De vegades es diu que l’abstenció només seria útil si s’exercís en massa, però aquest raonament, encara que fos cert, seria aplicable a qualsevol altra opció política. També s’argumenta que l’abstenció proactiva queda confosa amb l’abstenció dels menfotistes, però també queden barrejats els vots dels militants dels partits amb els vots de pinça al nas. Entre els nuls s’ajunten els accidents amb les reivindicacions i entre els vots en blanc hi ha absolutament de tot.

Reivindico l’abstenció com una acció política que pot tenir efectes polítics i em sembla que hauria de merèixer tots els respectes. Jo m’abstindré en aquestes eleccions, principalment, perquè considero que posar la força en coses que tenen a veure amb què passa o deixa de passar a Espanya, és inútil i per tant contraproduent.

Tots els meus mecanismes de percepció m’indiquen que no podem generar cap canvi des del congrés espanyol perquè allà hi manen i hi manaran ells, i això em fa pensar que tota l’energia i el temps que dipositem allà no el podrem dedicar a la política catalana, que és on sí que tenim marge per poder millorar i fer la independència. Potser des de Madrid se’n podrien treure alguns rèdits col•laterals, com ara deixar en evidència -un cop més…- les incapacitats dels partits catalans, però el simple fet de dirigir la mirada cap allà ja dóna bola a la mentalitat dependent que hem de superar per poder alliberar-nos. No surt a compte. Del desenvolupament de la política espanyola en podem treure tan poc que allò que guanyem per una banda sempre ho perdrem, multiplicat, per l’altra.

Passen coses molt greus en aquest Estat anomenat Espanya i que sembla que la población va digerint amb normalitat , quan de fet en altres Estats amb coses semblants provocarien grans escarafalls i rebuig.

Efectivament, el decret digital del Govern socialista que permetrà tancar internet sense filtre judicial es una prova més de la deriva d’un Estat que en aquest aspecte per exemple es podria assemblar a la Xina amb webs vetades i total control digital, cosa que sempre es presenta com a dictatorial. Alhora veiem com Sanchez ens diu que prohibirà referèndums per llei en el codi penal, es a dir la base de qualsevol democràcia totalment sota control de l’Estat i al marge dels ciutadans.
De totes maneres com si això no fos poc, ens diuen que la Fiscalia Judicial es manada per l’executiu sense rubor i la vicepresidenta davant les critiques ho arregla dient que es un òrgan judicial però no ho es tot en una mateixa frase. Es a dir la separació de poders per si algú en tenia algún dubte salta pels aires sense fre i amb publicitat.

Això nomes son algunes de les coses que hem vist últimament, però evidentment podríem fer una llarga llista de regressions cap al passat i cap altres règims.

El problema es que amb el repte català damunt la taula, les costures de l’Estat han explotat i mostrat la seva autèntica versió, aquella que deixa al descobert la falsa transició del 78 i les bases d’un Estat ancorades en el franquisme i sense cap canvi que no sigui estètic en el seu interior. Uns partits hereus del règim controlats per les empreses de l’IBEX, aquelles que ja portaven les regnes a la Dictadura i uns poders corruptes que es protegeixen entre si, per benefici dels mateixos.

La pregunta es per la gent, aquesta sembla que en bona part ha caigut en la feina del sistema per dirigir les seves mirades cap altres preocupacions i no qüestionar res que no interessi. Mentrestant la dissidència cada cop es més perseguida i vigilada. Veiem com el grup Manel ara es acusat per un gag d’un programa d’humor on una cançó seva era la base del mateix amb actors de protagonistes amb un deliri més de la deriva espanyola.

Es la parodia democràtica que ara ens demana el vot per seguir validant el sistema.

Ahir a TV3 vam veure la realitat del país en aquestes eleccions. Un pim pam pum de baixa estopa per fugir corrents.

Les representants Populars i Ciudadanos amb aquest nivel “quinqui” sense vergonya amb agressivitat, mentides i atacs constants a l’independentisme i la televisió que curiosament les deixava expresar-se.

El representant de VOX que va semblar moderat al costat de la resta de la dreta i que ha instaurat el seu feixisme sense fronteres amb tota normalitat.

En José Zaragoza pel PSOE-PSC i el seu cinisme sense límits per dir i no dir, jugant a dos bandes i defensant un Pedro Sanchez amb clara competencia amb PP i Ciudadanos per la dreta i la seva promesa que enterra la separació de poders sense vergonya.

En Jaume Asens per Podem, amb moderació però aclaparat per l’agressivitat d’altres candidats que el deixa en un segon pla.

Per la part independentista:

Rufian amb aire de perdona vides i frases estil tuit per dissimular les seves rutes contradictòries que denuncia cada cop amb més força el carrer.

Borras reclamant una unitat posterior de l’independentisme quan el seu partit pacta amb el 155 a la Diputació de Barcelona sense vergonya.

Vehi per la CUP, fora de lloc amb un anunciat bloqueig que no existirà i una errada fatal acusant a Rufian de participar en bodes on no hi era. Cal preparar els debats per respecte a l’espectador.

Tot plegat amb referma amb el meu vot en blanc o abstenció en unes eleccions dun Estat pre-democràtic i amb un nivel tant baix a banda i banda.

Voxització ràpida

per Salvador Cot

Allò és Espanya i, com era de preveure, l’extrema dreta franquista ha acabat col•locant els seus missatges al centre del debat polític. Quan encara no fa ni un any de les eleccions andaluses, Vox ha passat de ser un partit ultra extern al sistema a ocupar una posició central, traccionant amb facilitat el discurs sobre Catalunya de la resta de les formacions polítiques. La pressió de Vox no només ha histeritzat PP i Ciutadans, els altres partits de la dreta espanyola, sinó que ha aconseguit situar el PSOE -i, ai, el PSC- dintre dels seus paràmetres ideològics.

Tot plegat, ha fet que Pedro Sánchez col•loqui al centre del seu discurs un parell missatges electorals sorgits del nacionalisme espanyol més reaccionari. Un, la promesa de l’executiu d’arrossegar cap a Madrid Carles Puigdemont el símbol de la disidència, sense ni tan sols esmentar el sistema judicial belga, que és qui ha de prendre la decisió corresponent. Com diu el propi Puigdemont, és una mentalitat en línia amb la tradició de terrorisme d’Estat que va ser a l’origen dels GAL. José Barrionuevo sempre va justificar la pressió a França, clavegueres incloses, per forçar extradicions. Per això el GAL, en el seu manifest fundacional, afirmava que “manifestem la nostra intenció d’atacar els interessos francesos a Europa, ja que el seu Govern és responsable d’acollir i permetre actuar els terroristes en el seu territori impunement”. Naturalment, els temps han canviat. Però sembla que les amenaces del PSOE, no tant.

L’altra peça de carnassa per a l’electorat espanyol és TV3, una televisió sobre la qual tenen un criteri ben definit a totes les tavernes de l’Espanya visigòtica. Vist el debat, el perímetre de la taca ideològica de Vox s’ha desplaçat fins a la ratlla de Podemos.

Ahir debat de candidats a les eleccions espanyoles i confesso no haver vist ni un minut però destacaria a la premsa d’avui la promesa de Sanchez de portar al President Puigdemont davant la justícia espanyola.

Efectivament, en Pedro Sanchez, vol penalitzar per llei la convocatòria de Referèndums il•legals i va prometre portar Puigdemont davant la justícia espanyola en un clar exemple del nul tarannà democràtic del candidat.

Parlar de referèndums en clau de il•legalitat i de dures condemnes en el codi penal per donar la paraula al poble en una teòrica democràcia dona idea del tipus de regim que defensa, aquell que no ha canviat i que la Transició simplement va emmascarar sense cap canvi. Aquest seria el representant de la teòrica esquerra que cada cop es més a la dreta, aquell que defensa un diàleg sense cap intenció d’agafar cap telèfon, aquell que insisteix amb la falsedat de conflictes de convivència, aquell que no li tremolarà el pols per aplicar un 155 i aquell que distingeix entre ferits de primera i de segona com vam poder comprovar.

De fet el seu nul tarannà del concepte democràtic va quedar demostrat quan va prometre el retorn de Puigdemont com si això fos assumpte seu, i no del poder judicial. De fet la separació de poders es un tema que no tenen clar i el poder executiu evidentment no pot actuar sobre temes judicials en qualsevol Estat democràtic, seria una norma bàsica que ja veiem brilla per la seva absència. Això seria suficient per ser invalidat com a candidat o per representar ningú, en canvi a l’Estat espanyol segurament guanyarà aquestes eleccions.

Sense vergonya, i amb total impunitat crec que queda demostrat la farsa d’aquests comicis i el convenciment per moltes raons però entre elles la falta de mínims democràtics en els candidats principals com a motiu per no col•laborar amb aquestes urnes i així validar una mentida sense miraments on curiosament Catalunya es l’arma de la qual tots parlen amb amenaces varies com a rèdit electoral.

Avui una nova prova del cinisme de l’Estat vers Catalunya hi serà amb la visíta del monarca espanyol desprès del seu comportament irresponsable i posicionament en blanc i negre contra Catalunya.

Efectivament, per la porta de darrere ja no ha pogut anar a Girona on tocava l’entrega de premis, que suposo dona per perduda i va a Barcelona mig amagat, a les afores en el Palau de Congressos i amb un gran dispositiu de seguretat per aturar les protestes ciutadanes que segur li arribaran per la seva presència. Crec que qualsevol persona minimament intel·ligent el faria reflexionar tot això i en treuria alguna conclusió, encara que no en tinc massa esperances.

Aquest puntal de la farsa de la transició en forma d’herència del Dictador i un anacronisme en el segle que vivim ha perdut apart qualsevol consideració des de Catalunya si es que en tenia alguna, pel seu posicionament al costat dels “a por ellos” en el procés que viu Catalunya. La seva validació a la violència policial contra la gent i el seu discurs el 3 d’octubre on en el seu suposat reialme va apostar per una part i anar contra un altre perdent qualsevol neutralitat institucional, que se suposa es el seu paper. Va anar contra la democràcia sense rubor i encara esperem alguna paraula sobre els ferits del dia 1 d’octubre o la repressió que vivim.

Es un cap de l’Estat de part i això l’invalida pel seu càrrec. De totes maneres aquesta institució caduca hereva del franquisme tant li fa, mai va ser votat, ja que com diuen alguns anava amb el pack de la Constitució i ara potser pretén que la societat catalana no el consideri en una gran majoria un dirigent a censurar per l’odi demostrat en la seva gestió, seguint les passes de l’Estat, com vam veure fa quatre dies amb Pedro Sanchez visitant un policia ferit durant els aldarulls i oblidant tota la resta de ferits. Aquest es el missatge, i avui el seu acte hauria de fracassar per la pressió popular i que anoti bé que a Catalunya no se’l vol per dignitat i per autodefensa davant aquestes remores que mai han cregut en els valors democràtics i si amb el joc del reialme i els vassalls per damunt de tot.

Es el cinimsm borbònic.