ALBERT CORTES MONSERRAT

La decisió d’Esquerra de presentar Oriol Junqueras a totes les eleccions siguin espanyoles, europees o catalanes segueix sent contradictòria. Alhora hi podem sumar que des de l’orbita de Junts per Catalunya sembla que els números u de cada provincia també seran presos polítics amb la mateixa línia.

Segurament hi ha arguments de partit i de numeros electorals que donen raons als partits per aquestes mesures i captar emocionalment aquells vots que segurament es podien sentir allunyats d’aquestes eleccions encara amb la decepció al cos pels fets viscuts aquests darrers temps.

Per altra banda i deixant el partidisme pur i dur de costat, cal veure l’utilització dels presos polítics absolutament per tot i que els partits semblen encantats amb la idea, i que francament no veig tant de rebut.

Deixant de banda la injustícia del que veiem, de la seva situació i de la condemna que ja sembla escrita per la farsa de judici que ens ofereix cada dia el Tribunal Suprem, això seria un tema i l’altre l’us indiscriminat dels partits catalans independentistes de la mateixa situació com a tapadora per no afrontar el vertader problema. La seva actitud des del 21 D, la seva nul·la desobediència i seguiment al mandat del poble, el posar temps al que encara no ens han explicat en forma de Referèndum i lleis de costellada en contraposició als discurs oficial de posar el poble al límit amb un objectiu vinculant i real.

Es un tema que els va molt bé per tapar vergonyes no explicades i on el factor emocional ajuda i molt en aquest propòsit, una espècie d’objectiu per tapar el vertader objectiu.

Dit això, i seguint amb el fil exposat crec que a les Eleccions espanyoles hi havia dues possibilitats dignes. Una coalició unitària per la República de tots els partits i amb l’objectiu de parlar amb tothom sempre en base a fer efectiu el mandat popular i l’altra la no presentació o deixar les cadires buides un cop assolit els representants. Evidentment ni una ni l’altra sembla entra en el full de ruta, per cert inexistent, i on obviant el context res fa canviar la situació d’una època autonòmica normal.

Juga amb els sentiments de la gent es indigne i en aquest cas sembla que es un trumfo que els partits explotaran fins al límit.

Ahir VOX va poder fer el seu acte a l’Eurocambra amb tots els consentiments, i això es preocupant i denota de que parlem quan es mencionen els valors i l’esperit democràtic que teoricament defensa l’espai.

Efectivament, Ortega Smith i els seus acompanyants van passejar el seu racisme, xenofòbia i feixisme per una institució que hauria de ser molt allunyada d’aquests postulats miserables que no haurien de poder compartir espai en cap institució democràtica.

Aquest acte va servir per tornar a rebaixar la democràcia al no res, insultar Catalunya i els catalans, i amb paraules més gruixudes al President Puigdemont com a covard colpista i al moviment independentista com a fals i fascinerós. De fet els va sobra temps per ser indiscrets, ja que una camara davant la desaprovació d’un parlamentari present va captar com es deien “entre tu y yo le pegamos”. Aquest es el nivell d’aquesta colla.

De fet Tajani, el President de l’Eurocambra deu estar orgulló de vetar la Conferència del President Català per raons de seguretat deia i ara autoritzar que un partit com aquest escampi la seva propaganda feixista per la sala com si res. Aquesta es la deriva que ha arribat a Europa. Una cosa es ser un club d’Estats que protegeixen els seus interessos i l’altra donar cobertura a segons que i vetar el que no interessa deixant els valors amb un sac trencat per sempre més.

El que veiem a l’Estat podria ser semblant, i dia rere dia veiem com se’ns ven que la importància de la gent es zero i l’important es la llei al preu que costi. Relats inventats i personatges miserables que es contradiuen constantment i no poden demostrar el que no va passar. Ahir la Secretaria Judicial volent acusar la Presidenta Forcadell, va passar del segur que la vaig escoltar a jo no he dit això, en una nova prova de la deriva que portem. Una jornada com el 20 S on la por la va envair, ja que la violència era palpable i mentrestant a fora, música, comerços oberts i la gent assistint al Teatre de darrera la Conselleria per on finalment va sortir la testimoni. Tot molt de rebel·lió vaja.

La sessió d’ahir del Judici va ser especialment sagnant pel que fa a la mentida dels testimonis i com ser un instrument de l’Estat per justificar un relat que nomes existeix en l’odi i la revenja d’un mateix Estat que crec per molts i cada cop més, mai més tornarà a ser nostre.

Millo i De los Cobos van fer un recital miserable de mentides, mesquinesa i cinisme fent el seu paper per començar a justificar una sentència que malauradament sembla escrita.

Escoltar aquests personatges parlar de la violència de la ciutadania contra les forces policials, fairy inclos, una acció exquisida dels mateixos cossos com es va escoltar ahir a la sala, un atac furibund als Mossos i especialment al Major Trapero, ja preparant la seva futura sentència. Negant els ferits del dia 1 i posant els ferits policials com a victimes. La fredor que ens explicaven on les persones eren el de menys i quedaven molt per sota de l’objectiu d’avortar el referèndum sigui com sigui. Tot un desgavell democràtic i de falta d’humanitat total.

Cal dir que tots coneixem les accions miserables de Millo com a Virrei a Catalunya, ahir també vam veure com un simpatitzant del cop d’estat del 23 F com De los Cobos, com si d’un automata es tractés ens tractava com simple carn humana que es podia sacrificar i vexar en benefici de la sagrada unitat espanyola i de la interpretació contradictòria dels autos judicials.

Aquestes son les clavegueres d’un Estat corrupte i inquisidor que no te el més mínim respecte pels seus ciutadans i que hauria de provocar que com a mínim per dignitat la ciutadania catalana, independentista o no es separi d’aquest Estat irreversiblement com no hauria de ser d’altra manera.

Escoltant Millo i De los Cobos, veiem uns miserables sense pietat que no haurien de representar a ningú més que a ells mateixos.

Com diu en José Antich, es posa les mans al cap per escoltar José Nieto parlant d’actuacions exemplars i assegurar que no hi va haver carregues policials. Avui Enric Millo insistirà amb aqueste escenari de guerra als carrers que nomes pot estar amb les ments malaltisses d’aquests personatges, titelles per encobrir aquest escàndol que en Estats civilitzats hauria provocat la dimissio del Govern del mateix Estat per saltar totes les normes de la democràcia i aquí veiem com la parodia del Judici segueix amb un relat de fantasia per justificar una condemna que no patiran els autèntics violents que van actuar el dia 1 d’octubre i els responsables que ho van ordenar

Realment si mirem enrere, veurem que els torturadors i responsables del Franquisme no han pagat res pels seus actes miserables i repulsius, ara en aquest nou context veiem com es repeteix l’escena de que els culpables podran seguir les seves vides com si res, això es l’autèntica transició.

Actuació exemplar? ‘No fotem!’
José Antich

Va ser una actuació exemplar. Amb aquesta frase i amb sorprenent desimboltura, José Antonio Nieto, qui va ser secretari d’Estat de Seguretat en el període de temps que s’està jutjant al Tribunal Suprem, va contestar sota jurament quan se li va preguntar per la intervenció de la policia espanyola al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. La pregunta era de la fiscalia del Suprem i molts vam fer un bot en sentir la resposta d’un senyor que va ocupar amb el govern del PP un lloc de tanta responsabilitat. Per si no n’hi hagués prou amb aquesta, una altra perla: “Tècnicament no hi va haver càrregues policials”. No, és clar. Més d’un miler de ferits de diferent consideració, imatges d’una violència inusitada contra gent pacífica que estava davant dels col•legis electorals… i no hi va haver cap càrrega policial.

Realment, aquest és el judici de les sorpreses. Si la setmana passada eren una infinitat d’altíssimes personalitats del govern espanyol ―des de l’expresident Mariano Rajoy fins a Soraya Sáenz de Santamaría passant per l’inefable exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro o l’irrepetible Juan Ignacio Zoido― que repetien invariablement que no sabien, no coneixien, que allò no va ser responsabilitat seva i respostes similars, aquest dilluns hem passat directament a la fase d’invenció. Nieto va arribar molt més preparat, amb les respostes precises, sobretot a l’interrogatori de la fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i fins i tot de Vox. Va anar detallant una infinitat d’inexactituds, tant que costava reconèixer en la seva explicació els greus fets que aquell dia van succeir en moltes poblacions de Catalunya i que van fer, en molt poques hores, la volta al món. Unes imatges que llasten encara avui, i així serà durant molt temps, la imatge d’Espanya a la comunitat internacional. Una altra cosa va ser quan el van interrogar les defenses i Nieto va entrar en contradiccions importants. No exagerava el conseller Quim Forn en assegurar que el relat de l’exsecretari d’Estat de Seguretat era ple de falsedats.

Crida l’atenció que el president de l’Alt Tribunal, Manuel Marchena, no permeti que es visionin imatges i vídeos dels incidents juntament amb les declaracions dels testimonis. Hi haurà un visionament en un altre moment del judici però moltes de les declaracions que s’efectuen perdrien contundència si s’acaressin amb les imatges. Dit en plata: desmentirien testimonis com Nieto parlant de les càrregues policials, de la violència o de l’actuació exemplar. El fet que es pogués donar la rèplica instantània també faria que els testimonis fossin molt més prudents. Però Marchena, que aquest dilluns ha ensenyat els ullals en diversos moments, ho ha establert així. I així acabarà, tingui o no tingui raó que això, en una sala, és el que menys importa. No debades, ho va deixar clar a un dels advocats que li va entrar a sac la passada en un moment del dia: “No necessito la seva conformitat”. I així és.

Avui segueix el judici i veurem i escoltarem nous relats fantàstics sobre una violència inexistent i uns mossos en el punt de mira dirigits per uns polítics folls i sense respecte a la llei.

Es un camí que haurem de seguir, ja que com sempre he dit aquesta farsa que cada cop escandalitza més gent fora de les nostres fronteres te un final escrit i que potser serà un nou moment per intentar culminar el procés d’emancipació democràtica. Per tant ho haurem de fer amb les millors condicions possibles i ser proactius i no reactius. Com diu Eduard Voltas haurem d’agafar la llibreta.

Agafar la llibreta

per Eduard Voltas

És el mateix que El Periódico sigui propietat de Prensa Ibérica que no que ho sigui de Mediapro? No, no és el mateix. És el mateix que l’alcalde de Barcelona es posi de perfil en els moments crítics, que no que empenyi en la mateixa direcció que la resta del país? Tampoc no és el mateix. És el mateix tenir CCOO i UGT compromesos fins al fons amb l’autodeterminació que no alineats amb la patronal en aquest tema? De cap manera. I parlant de la patronal, és el mateix que estigui controlada per vells empresaris del règim del 78 que no per representants de la nova economia catalana internacionalitzada, tan poc dependent del mercat espanyol? Rotundament, no. És el mateix que els comuns estiguin anestesiats per ICV que no esperonats per l’esperit renovador genuí del 15M? No, la diferència és abismal. És el mateix que l’independentisme tingui el 47% dels vots que no el 53%, o el 57%, cada vegada que els catalans són cridats a votar en eleccions convencionals? Doncs tampoc és el mateix, de fet és molt diferent. És el mateix que els dirigents independentistes estiguin guiats per la cultura política de Jordi Cuixart, en comptes de prioritzar per damunt de tot la no assumpció de riscos personals? No, és la nit i el dia.

Obsessionat amb la batalla final, de vegades l’independentisme tendeix a oblidar o menystenir les petites batalles parcials, aquelles que permeten conquerir posicions i que, sumades, modifiquen la relació de forces fins a fer la victòria inevitable. Hi ha algun dels factors assenyalats en els interrogants del primer paràgraf que, per ell mateix, sigui decisiu? Certament, no. Però sí que ho seria la suma de tots ells, o de la majoria. Facin, sinó, l’exercici d’imaginar-se una Catalunya on els mitjans líders editorialitzen a favor de l’autodeterminació; on l’alcalde de Barcelona accelera en comptes de frenar; on els grans sindicats paren la indústria per defensar els drets civils; on la patronal, en comptes d’enviar missatges de por a la llibertat, n’envia d’esperança; on les places del 15M s’alien amb l’independentisme per tombar el règim; on cap líder unionista ni cap opinador ni cap buròcrata de la UE pot dir vostès no tenen la majoria en vots; on els líders independentistes miren de fit a fit a l’estat i li diuen, com Cuixart: “no tinc por”. Imaginin-se aquesta Catalunya, i aleshores sumin-t’hi la força que ja té l’independentisme, la que ha acumulat els darrers 10 anys. No cal ni escriure com acaba la pel·lícula, oi?

És molt possible que les circumstàncies facin inevitable a curt termini un nou xoc com el d’octubre de 2017. Ho pot provocar la sentència del Suprem, o una victòria electoral de la dreta extrema i l’extrema dreta amb 155 immediat incorporat, o totes dues coses combinades. I no és descartable que del xoc en pugui sortir, aquest cop, un resultat favorable a l’independentisme, per l’efecte rebot contra l’acumulació i la desmesura de les agressions. Però si el xoc a curt termini no es produeix, o bé si es produeix amb resultat de derrota, algú haurà d’agafar una llibreta, apuntar tot allò que ens falta, posar les llums llargues i començar a treballar per guanyar cadascuna de les petites batalles que t’acaben fent guanyar la guerra.

Nova sessió i nova burla en el judici farsa, si ens pensavem que el xou de Rajoy i Soraya no es podia superar, en Zoido ha seguit la fita i dubto per les seves respostes que a la pregunta de si era Ministre quan es va produir el referèndum català no contestaria “lo desconozco”.

Una nova mostra de la farsa. Al matí el President basc Urkullu va fer una lliçó de dades i seriositat deixant en evidència al president espanyol quan va corroborar que la garantia d’eleccions catalanes deixant el Referèndum mai va ser corresposta per la no aplicació del 155. Deu ser el diàleg que tant ens volen vendre que te aquestes coses.

Tanmateix, en Zoido ens va deixar que en “Catalunya hay buena gente”, no es deu referir als maliciosos votants de l´1 d’octubre, no sabia qui va ordenar l’operatiu policial, ni que es decidia a les reunions de coordinació, ni el seguiment de la mateixa jornada. Si que sabia que els mossos no van actuar correctament i poc més que estaven en rebel·lia, que buidar un ull amb una pilota de goma es una incidència, que els policies van ser exemplars i van patir la violència dels votants armats amb paperetes i que el cos de Mossos va demanar permís per comprar armes de guerra entre altres perles. Una memòria selectiva que va reblar dient que les imatges no li agradaven però que quan s’ha de complir una resolució judicial no toca altra remei. Tot un al·legat al sentit comú amb olor a naftalina.

Va mentir descaradament i això en un país normal es delicte, he dit normal esclar. Ningú es pot creure que el Conseller d’Interior se li va exigir tots els detalls de les operacions dels Mossos i que en una situació que pintaven pràcticament de Guerra el Ministre de l’Interior ni sap res, ni va donar cap ordre. Es de traca si no fos la qüestió tant seriosa.

Cap prova de violència i un discurs que si es cert demostra que caldria demanar responsabilitats per una persona que va ocupar un càrrec de tanta responsabilitat sense estar capacitat per fer-ho. Unes armes de guerra que estan a la seva imaginació i una culpa al Major Trapero i els Mossos com objectiu clar.

Acabem amb aquesta farsa i ensenyin ja la sentència, no vindrà d’aquí, en un país de pandereta i amb el silenci complice de la Unió Europea com a testimoni.