LES MILLORS CONDICIONS
Avui segueix el judici i veurem i escoltarem nous relats fantàstics sobre una violència inexistent i uns mossos en el punt de mira dirigits per uns polítics folls i sense respecte a la llei.
Es un camí que haurem de seguir, ja que com sempre he dit aquesta farsa que cada cop escandalitza més gent fora de les nostres fronteres te un final escrit i que potser serà un nou moment per intentar culminar el procés d’emancipació democràtica. Per tant ho haurem de fer amb les millors condicions possibles i ser proactius i no reactius. Com diu Eduard Voltas haurem d’agafar la llibreta.
Agafar la llibreta
per Eduard Voltas
És el mateix que El Periódico sigui propietat de Prensa Ibérica que no que ho sigui de Mediapro? No, no és el mateix. És el mateix que l’alcalde de Barcelona es posi de perfil en els moments crítics, que no que empenyi en la mateixa direcció que la resta del país? Tampoc no és el mateix. És el mateix tenir CCOO i UGT compromesos fins al fons amb l’autodeterminació que no alineats amb la patronal en aquest tema? De cap manera. I parlant de la patronal, és el mateix que estigui controlada per vells empresaris del règim del 78 que no per representants de la nova economia catalana internacionalitzada, tan poc dependent del mercat espanyol? Rotundament, no. És el mateix que els comuns estiguin anestesiats per ICV que no esperonats per l’esperit renovador genuí del 15M? No, la diferència és abismal. És el mateix que l’independentisme tingui el 47% dels vots que no el 53%, o el 57%, cada vegada que els catalans són cridats a votar en eleccions convencionals? Doncs tampoc és el mateix, de fet és molt diferent. És el mateix que els dirigents independentistes estiguin guiats per la cultura política de Jordi Cuixart, en comptes de prioritzar per damunt de tot la no assumpció de riscos personals? No, és la nit i el dia.
Obsessionat amb la batalla final, de vegades l’independentisme tendeix a oblidar o menystenir les petites batalles parcials, aquelles que permeten conquerir posicions i que, sumades, modifiquen la relació de forces fins a fer la victòria inevitable. Hi ha algun dels factors assenyalats en els interrogants del primer paràgraf que, per ell mateix, sigui decisiu? Certament, no. Però sí que ho seria la suma de tots ells, o de la majoria. Facin, sinó, l’exercici d’imaginar-se una Catalunya on els mitjans líders editorialitzen a favor de l’autodeterminació; on l’alcalde de Barcelona accelera en comptes de frenar; on els grans sindicats paren la indústria per defensar els drets civils; on la patronal, en comptes d’enviar missatges de por a la llibertat, n’envia d’esperança; on les places del 15M s’alien amb l’independentisme per tombar el règim; on cap líder unionista ni cap opinador ni cap buròcrata de la UE pot dir vostès no tenen la majoria en vots; on els líders independentistes miren de fit a fit a l’estat i li diuen, com Cuixart: “no tinc por”. Imaginin-se aquesta Catalunya, i aleshores sumin-t’hi la força que ja té l’independentisme, la que ha acumulat els darrers 10 anys. No cal ni escriure com acaba la pel·lícula, oi?
És molt possible que les circumstàncies facin inevitable a curt termini un nou xoc com el d’octubre de 2017. Ho pot provocar la sentència del Suprem, o una victòria electoral de la dreta extrema i l’extrema dreta amb 155 immediat incorporat, o totes dues coses combinades. I no és descartable que del xoc en pugui sortir, aquest cop, un resultat favorable a l’independentisme, per l’efecte rebot contra l’acumulació i la desmesura de les agressions. Però si el xoc a curt termini no es produeix, o bé si es produeix amb resultat de derrota, algú haurà d’agafar una llibreta, apuntar tot allò que ens falta, posar les llums llargues i començar a treballar per guanyar cadascuna de les petites batalles que t’acaben fent guanyar la guerra.