ALBERT CORTES MONSERRAT

He volgut posar aquest títol al post, en honor al famós i victimisme pressing cup que tant hem sentit des de fa uns mesos cada cop que molta part de la societat civil i altres formacions no entenen segons quines decisions de la formació anticapitalista i es posen les mans al cap per veure com una ocasió única podem ser capaços de malbaratar-la per irresponsabilitat i falta de compromís i seriositat dels nostres representants.

Veien ahir les rialles d’Eulalia Reguant explican el veto als pressupostos en va venir a la memòria el via crucis viscut abans de l’acord de Govern que va acabar amb el famós pas al costat del President Mas, per cert molts ara ens preguntem a canvi de que.

Una decisió com la d’ahir es molt i molt greu. Evidentment que podem seguir amb uns pressupostos prorrogats, però les persones i en aquest cas els partits son respectats quan compleixen els compromisos signats, i ahir la CUP va deixar en paper mullat un contracte on garantia l’estabilitat del Govern durant la curta legislatura i deia textualment que mai votaria al costat de les altres formacions en contra del Govern de Junts pel Sí, per cert una imatge que demà veurem. Una gran irresponsabilitat i miopia política que desgasta i forada una cosa molt important com es la confiança.

Puc parcialment està dacord amb la queixa de les CUP en forma de presentar el pressupost sense acordar-lo previament amb ells, cosa que derivaria una part de responsabilitat amb Oriol Junqueras. Sigui del tot cert o no. Ahir parlavem de donar tràmit uns pressupostos que permetien poder posar en marxa part del full social de xoc aprovat, per tant les persones i que ara obria un temps per poder esmenar, modificar i acordar el definitiu. Em sembla excuses de mal pagador dir que el pressupost incompleix el 9N quan d’ell pengen moltes mesures socials urgents, deixant de banda el compliment amb més rapidesa de les estructures d’Estat.

Segurament les conseqüències no poden ser interpretables hores d’ara, però un cop passat el trangol parlamentari d’aquests dos dies cal serenor per analitzar com es pot seguir aquest full de ruta i de pas reestablir el desanim de la societat que veu atonita com una formació amb la que confiaven per arribar al punt final, es comporta com un adolescent malcriat sense cap tipus de visió global i dona entendre que prioritza la seva ideologia, legitima però minoritària cal recordar-ho, per davant de la independència.

Un frau a l’electorat del 27S i una prova més, que encara com molts diuen no han enganyat ningú, el que estan enviant a la paperera de la historia com els agrada dir es la il·lusió de tota una societat transversal unida per arribar a Itaca.

En aquestes últimes hores es pot entendre perfectment el concepte espanyol lligat amb el concepte de democràtic amb dos bons exemples.

Tenim el Ministre de l’Interior Fernandez Diaz relacionant els aldarulls de Gràcia, independentisme, els pressupostos i finalment un gran classic, ETA. Ens alerta de negociacions subterrànies amb la CUP per Gracia i els pressupostos. Parla d’importacions de tàctiques de Kale Borroka de quan ETA encara assassinava i ho relliga amb la referència del procès per part de Batasuna. Finalment acusa CDC i ERC de posar primer el procés sobiranista que garantir la seguretat a Catalunya.

En segon lloc tenim el candidat socialista espanyol Pedro Sanchez que davant de una pregunta feta per nens sobre el problema de Catalunya ho compara com quan tens un grup d’amigues i de sobte hi ha una amiga que diu que no vol formar part d’aquesta colla. Segons ell el que cal fer és intentar convèncer que hi ha coses molt bones a la colla i que en compartim moltes més i ho contraposa amb la tàctica Popular de dir-li que si vol marxar, que marxi i crear un enfrontament.

La mesquinesa que ens te acostumats en Fernández Díaz no te aturador. La bilis constant que surt de la seva boca un cop més barreja tots els ingredients que l’interessen per presentar una reclamació democràtica de la societat catalana com un acte delictiu per combatre. Malauradament per ell ETA ja no es activa, però encara l’utilitza com un bon comodí per empastifar des de les clavegueres de l’Estat el procés català sense manies. Ara el deliri arriba a l’extrem de treure la violència als carrers al País Basc i traslladar-la amb la comparació amb els bretols que han causat les destrosses a Gràcia. De totes maneres poc ens ha d’estranyar qui ha inventat informes falsos i els ha donat validesa sense rubor per perjudicar determinats interessos o qui ha utilitzat la paraula nazi o terrorisme per definir aspiracions vertaderament democràtiques.

En segon lloc, caldria dir-li a Pedro Sanchez que potser el més correcte es parlar, seduïr a l’amiga amb les bondat del grup, però deixar en última instància la decisió en el seu poder, i no obligar-la contra la seva voluntat a formar part d’aquesta colla. Altra cosa ho podríem qualificar com un segrest i de no respectar la llibertat d’una persona individual amb quin grup vol anar o no. És molt senzill i veure que la seva teoria no s’aguanta per enlloc a no ser que la imposició sigui el seu ideal.

En definitiva dos bons exemples de mentalitats que fan inviable qualsevol acord amb un Estat que no evoluciona.

Aquesta setmana que encetem i com ens te acostumats el procés, es tornar a etiquetar com a decisiva. Un veto als Pressupostos del Govern poden tenir conseqüències imprevisibles hores d’ara, però cap de bona per l’objectiu que la ciutadania va posar en valor atorgant una majoria independentista al Parlament. Com diu en Salvador Cot, ja hem enviat massa coses a la paperera de la historia i els que no hi podem anar a parar som tots nosaltres, seria la derrota definitiva.

La paperera de la CUP

per Salvador Cot
Els pressupostos d’una autonomia de règim comú no són més que això. En realitat, poca cosa més que procurar mantenir en funcionament els serveis socials i l’estructura de l’administració, tot plegat sota la tutela financera d’un estat abusiu i inflexible. És cert que als pressupostos de la Generalitat -als de 2016 també- sempre hi cap una certa intencionalitat política i alguna inclinació ideològica, però en proporcions homeopàtiques.

Per contra, el manteniment o la destrucció de la majoria independentista al Parlament sí que té un altíssim valor polític. Que els 72 diputats siguin capaços de superar la conjuntura en favor d’una estratègia -pactada i comú- és un missatge de gran potència orientat, d’entrada, a la societat catalana, però també a les institucions de l’estat, a les elits que encara apuntalen el règim del 78 i, fins i tot, a Europa i les instàncies internacionals. Quan es fa política és tramitant els pressupostos i pressionant el Govern, és evident que l’altra opció no mereixerà ni mitja ratlla als llibres d’història.

Els deu diputats de la CUP sabran el que fan i per què no compleixen la seva part del pacte que va enviar Artur Mas a casa seva. Però també decidiran si ells mateixos passaran a la història de les papereres com el més gran contenidor d’ofuscació política.

Estic plenament dacord en no caure en la temptació com diu en Vicent Partal de barrejar la Lluita legitima per l’Ebre i tot un territori nexe d’unió dels Països Catalans amb la votació esperpèntica del monument franquista. Ara més que mai totes les causes que ens aboquen definitivament a l’Estat propi son punts per arribar-hi i poder trobar la gestió de la solució oportuna.

OPINIÓ
Amb l’Ebre, diumenge i sempre

Vicent Partal
Diumenge la Plataforma en Defensa de l’Ebre convoca una manifestació al matí a Barcelona, que és més important que no sembla. Des de diversos punts de vista. La batalla pel cabal ecològic és una batalla transcendental per mantenir el delta i tot indica que la mobilització i la feina del territori davant les institucions europees va fent profit. Tanmateix cap pressió serà mai prou, vista el volum i la tossuderia de l’amenaça. Però, més enllà d’això, la manifestació de diumenge també ha de ser una manera de que tots donem suport a una part del país que és fonamental, que havia reeixit a canviar la seua imatge tradicional i que ara necessita la solidaritat de tothom, més que mai.

Aquests dies he sentit amb molta sorpresa converses que vinculaven negativament la manifestació de diumenge amb la votació del monument franquista. Hi ha gent que, molt poc assenyadament, fa córrer que els de l’Ebre, pel resultat de la votació i per la votació mateix, ara ja no es mereixen el suport de la resta del país. La pobresa intel•lectual i la miopia política d’aquest argument són enormes. Fa dies que vaig manifestar-me amb tota la contundència que vaig saber contra la consulta, i molt especialment contra el fet que el monument es puga mantenir. I és precisament des d’aquesta posició que demane que se sàpiga fer la distinció entre aquell fet, del qual tenen la culpa alguns però no tots, i el territori.

A Barcelona hi ha hagut de sempre una tendència, profundament centralista, a decretar qui és digne de suport i qui no, però mirant-s’ho tot des de la Rambla. Com a valencià, he hagut d’aguantar durant molts anys actituds impertinents de gent que es pensava que sabia més del meu país que jo i que dictaminava què som i què deixem de ser tenint en compte només les caricatures i sobretot les caricatures que els ferien a ells. A un cert tipus de barcelonins, li agrada rebolcar-se en les agressions, sense pensar la conseqüència que pot tenir la magnificació dels adversaris i la minorització i el menysteniment dels qui pensen com ells i aspiren a tenir un país lliure com ells.

Això ara no es pot reproduir amb l’Ebre. Geopolíticament, la recuperació de les Terres de l’Ebre com un espai profundament catalanista i partidari de la llibertat ha estat una de les millors notícies que podíem tenir tots aquestes darreres dècades. I això ha passat sobretot per la lluita en favor de l’Ebre i per l’orgull recuperat que això ha comporta. Si ho voleu mirar només des del Principat, això és fonamental, perquè evita les temptacions de que Tarragona siga una ‘Àlaba a la catalana’. Si ho mireu, com jo, des de la perspectiva de Països Catalans és més important encara, perquè ells i la gent de les comarques del Sénia són la ròtula que ens ha de mantenir units.

Per això, també, diumenge aniré a manifestar-me amb ells.

El debat en política sempre es bo i enriquidor. En el context que ens trobem a Catalunya hi ha un debat principal com es el procés cap a la independència i posteriorment molts d’altres que hi giren al seu voltant abraçats a aquesta revolució social paral·lela o associada amb el mateix procés.

Les forces que es troben desbordades per aquest allau democràtic que demana un canvi de relació amb l’Estat espanyol com per exemple Ciudadanos intenta fer populisme com demanar el compromís per part del Govern catala de la gratuïtat dels llibres de text barrejant el tema amb les inversions per estructures d’Estat. No hi ha dubte que la mesura es política populista, en el context d’una campanya electoral i amb la demagògia de que a les comunitats on son decisius no s’aplica aquesta mesura que demana per Catalunya. Un populisme en tota regla de cara a la galeria.

A l’altre costat trobem la política en majúscules, aquesta es quan es parla de l’eina fonamental per destinar els recursos com son els Pressupostos. Els presentats pel Govern de moment es troben amb l’esmena a la totalitat del seus socis i compromesos amb el procés. Cal dir que penso que novament es una manera de marcar perfil en clau de partit com ja hem vist en altres episodi i que finalment hi haurà un acord que no crei encara més tensions de les ja existents i que la ciutadania, sobretot la mobilitzada des de fa 4 anys en benefici de la Catalunya independent no entendria pas.

Precisament pels càlculs que cap partit deixa escapar per les seves accions, la CUP hauria de valorar que significaria un veto als últims pressupostos autonòmics en un procés cap a la independència. Segurament res de bo. Demanen entre d’altres coses incloure aquells impostos anul·lats pel TC. Saben perfectament que això seria senzillament un frau i no ens porta enlloc, més enllà de certificar una autoengany. Crec que hi ha un pla de xoc social acordat i aquest depén en gran mesura d’aquests números, al mateix temps que anem avançant en la desconnexió definitiva. Senzillament es això.

La ciutadania sempre amb l’alarma posada quedaria astorada amb un trencament per aquesta causa i perdre la possibilitat d’arribar a complir el somni. Seria un nou fracàs d’una nació que ja no es pot permetre més derrotes si vol sobreviure i encarar el futur amb totes les opcions. Caldria pensar que en una democràcia la majoria marca la línia, i sembla que alguns no ho han entés, però encara hi confiem i ho farem fins al final.

El líder socialista Pedro Sanchez encara ens parla de singularitat i reconeixements. Com diu en Germà Capdevila qualsevol entessa o evolució nacionals dins Espanya ha de ser esborrada de les ments dels catalans. Cap partit ho vol i Espanya no la canviarem pas. Endavant amb la nova República.

Bilateralitat

Germà Capdevila

En un esforç ideològic encomiable, el lider del PSOE, Pedro Sánchez, ha proposat un “pacte bilateral” amb Catalunya. Si tenim en compte que la frase ve del cap de llista d’un dels partits més jacobins d’Europa, no està pas malament, i podria ser el punt de partida per a una solució negociada per al “problema catalán”.

Malauradament, l’alegria dura poc a casa dels pobres, i les declaracions immediatament posteriors de Sánchez van aclarir de seguida l’abast de la seva proposta trencadora: Un pas endavant per fer-ne dos endarrere.

La de Sánchez és una bilateralitat que no pot incloure ni el dret a decidir, ni la celebració d’un referèndum a l’Escocesa, ni el reconeixement de Catalunya com a nació, ni el concert econòmic, ni l’oficialitat del català a Europa, ni res de res. Això sí, se’ns reconeixerà “la singularitat”, que és la mateixa de la de “tots els territoris històrics” de l’Estat.

Si d’alguna cosa serviran les eleccions del 26J (que provoquen una mandra espantosa) és que acabarem d’enterrar definitivament els follets de la tercera via, del federalisme, del referèndum acordat i del canvi de model d’Estat. Els resultats demostraran que res no canviarà respecte a Catalunya. I esperem que no pretenguin convèncer els catalans d’esperar 4 anys més a que canviïn les majories a Espanya.