ALBERT CORTES MONSERRAT

Volia posar Javier Tebas, president de la LFP com exemple del que la normalitat a l’Estat permet sense cap tipus de pudor, antic membre de Fuerza Nueva, de clara ideològia feixista i que va llançant perles com aquesta d’enyorar un dirigent xenofob d’ultradreta a Espanya, de totes maneres si busques una mica segur que alguna cosa trobaria. Les seves repetides manifestacions amb la xuleria i prepotència per bandera i la lluita contra segons quina bandera, quan pel darrere un altra es perfectament adorable, com diu en Victor Alexandre tot un exemple del que volem deixar enrere i una prova més del drama de la falsa Transició.

Javier Tebas, l’home que somia amb Le Pen

per Víctor Alexandre
Les recents declaracions de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional espanyola (LFP), sobre la necessitat d’un Le Pen a l’Estat espanyol són d’una gravetat extrema. Tebas ha dit exactament això: “Trobo a faltar un Le Pen a l’espanyola. Sobretot per la identitat nacional d’Espanya, que no es veu prou defensada pels partits polítics”. Són paraules impròpies d’un càrrec com l’esmentat, que en altres estats de la Unió Europea ja haurien provocat el seu cessament immediat. En el marc de l’Estat espanyol, però, no hi ha cap reacció oficial. Tenen un individu d’ultradreta i ultranacionalista espanyol, antic membre de Fuerza Nueva, al capdavant d’una entitat de la magnitud de la LFP, i es fan l’orni. Però algú s’imagina la mateixa actitud en cas que el president de la LFP, en lloc d’exhibir una ideologia feixista, s’hagués declarat favorable a la independència de Catalunya i del dret d’aquest país a votar el seu futur en un referèndum d’acord amb els principis democràtics i amb els drets humans més elementals? En el millor dels casos, després d’una polseguera gegantina, ja faria dies que hauria estat fulminat.

Però no passa res, perquè som en un Estat en què equips com el Cornellà, o futbolistes com Gerard Piqué, o tennistes com Tommy Robredo, o periodistes de TV3 com Sebas Guim, o entrenadors com Raül Agné o Enric Aparicio, poden ser blasmats per parlar en català en una roda de premsa o en el decurs d’un partit sense que cap Comitè d’Antiviolència prengui mesures. Som en un Estat en què portar una estelada pot comportar ser agredit per la policia espanyola o en què un reporter gràfic pot ser amenaçat de mort públicament sense que el ministeri d’Interior -aquell ministeri dirigit per Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida-, faci absolutament res.

No és estrany, doncs, que Javier Tebas, en el marc d’aquesta democràcia totalitària anomenada Espanya, se senti protegit i legitimat per reblar el clau defensant els ‘valors’ de la ultradreta. La dreta, per a ell, és massa tova. La troba “covarda”. Fins i tot es permet una exhibició d’homofòbia titllant els dretans de “maricomplejines”. És el mateix dirigent que no fa gaire va dir que les estelades haurien de ser prohibides en els estadis, perquè mostrar-les “és polititzar el futbol”. Però què són, si no polítiques, les seves declaracions? Com és que es criminalitza una bandera perfectament legal i defensora de les llibertats, com l’estelada, i es permet l’exhibició de símbols franquistes i nazis? Si l’esport no és política, com és que es permet l’exhibició de banderes espanyoles i s’imposa al públic l’audició d’himnes nacionals? Si l’esport no és política, per què hi ha un campionat que es diu Copa del Rei en lloc de dir-se Copa de la Federació Espanyola? O, per ser més precisos, per què el veritable nom de la Copa del Rei és Copa de Su Majestad el Rey de Fútbol? Nom força hilarant i ridícul, per cert, ja que fa entendre que el rei d’Espanya -rei de copes, rei d’espases…- és el rei del futbol. Per pal•liar l’equívoc, si més no, jo els suggeriria aquest petit canvi: “Copa de Fútbol de Su Majestad el Rey”. Pel que fa als ‘principis’ de la Lliga de Futbol Professional espanyola no cal suggerir res. L’aquiescència d’aquest organisme amb el seu president ja ho diu tot.

No hi ha dubte que molts temes ens poden distreure aquests últims dies, tan en matèria judicial, com amb el vodevil dels partits espanyols, com els escarafalls de segons quins personatges quan escolten segons que en boca de determinades formacions, o les reaccions al discurs d’Otegui al País Basc i el seu suport esplicit al procés català. De totes maneres jo em quedaria amb el comentari de l’entrevista concedida pel President de la Generalitat a un nou mitjà digital del nostre país.

En concret la part que ens comenta que en un determinat moment es començarà a actuar com un Estat independent, que les properes eleccions municipals al 2019 no seran espanyoles, la data del setembre del 2017, o sigui 16 mesos com a fita catalana i defensant que quan hem anat junts hem guanyat i per separat no ho hem fet.

Com deia la setmana passada, cal verbalitzar el procés que estem vivint les vegades que faci falta, per guanyar credibilitat, que tothom assumeixi aquesta realitat, i evitar que alguns actuin com si d’una legislatura autonòmica més ens trobessim. Dit pel President el valor augmenta, i caldria que un dels grans temes, com es el moment de trencament agafes un discurs únic sense fisures com hem vist molts cops malauradament els últims temps. Ha quedat evident, si es que calia que no hi haurà compromís de referèndum per part de les forces espanyoles principals que actuen sobre els mateixos criteris nacionalistes exhacerbats i poc democràtics de sempre, per tant cap pensar i assumir que evidentment el mateix haurà de ser unilateral i decisiu. Hi ha un full de ruta i una legalitat espanyola actual que sembla es vol anar marejant. De totes maneres l’aprovació de la transitorietat jurídica a la nova legalitat catalana i les 3 lleis fonamentals per donar el pas es evident no es poden aprovar sota el règim actual, per tant aquest serà el moment de trencament real i on Catalunya passarà a ser un actor polític a ulls del món.

Al mateix temps recordar que les properes municipals ja seran en la nova República catalana no esta mai de més per posar en evidència segons quins moviments veiem a l’actualitat i que haurien de tenir perspectiva de país.

Per últim i molt important, tenin en compte el context català, però també unes possibles noves eleccions espanyoles als voltants del juny, que junts hem guanyat i anar per separat els dos grans partits catalans fa perdre tota credibilitat sobre el que es va fer i el que es vol defensar. Ara com diu i no em cansaré de repetir-ho no es tracta de quin partit te més vots, això tocarà per fer el primer Parlament de la nova República, ara es tracta precisament d’arribar-hi i el sobiranisme te que deixar els partits al costat i evitar que un altre partit com a les eleccions espanyoles ocupi el primer lloc per la ceguessa, estupidesa i partidism estèril dels nostres dirigents.

El camí es marcat, i junts hi arribarem com ja han fet altres durant la història.

El procés no pot viure pendent de les decisions judicials espanyoles. Hem vist com qualsevol pas acaba al Tribunal de la Santa Inquisició i observem com cada divendres després del Consell de Ministres espanyol, alguna decisió sobirana del Parlament fa via cap a l’esmentat Tribunal.

També observem com no hi ha cap diferència entre la proposta socialista i popular respecte la nostra demanda democràtica. Per tant aquella famosa tercera via o via referèndum es va aprimant a marxes forçades i no sembla que el nivell democràtic espanyol estigui preparat ni vulgui assumir una decisió d’aquest tipus que altres societats més avançades han utilitzat per resoldre problemes com el nostre civilitzadament i donant la decisió al poble, que en definitiva es el subjecte que ha de validar qualsevol canvi.

Arribats aquest punt, i deixant anècdotes significatives com el canvi de nom de la Conselleria d’Exteriors per driblar les advertències del TC i que s’afegeix a altres rectificacions o dreceres per evitar el xoc. Tanmateix no ens enganyem, aquest hi serà tard o d’hora. En la Espanya actual no podem pretendre arribar a la independència respectant escrupulosament la legalitat estatal fins un minut abans del canvi. Hi haurà moments inviables que no en tindran prou amb canvis de noms o lleis ambigües per fer veure que no volen dir el que realment diuen.

No parlo de desobediència, paraula que particularment no m’agrada, peró si d’afrontar la realitat i no entrar en una situació de bloqueig que no ens portaria enlloc. Tampoc cal la excusa del 48% de votants a favor de la independència per no dur a terme segons que. Era un plebiscit amb les regles electorals d’unes eleccions al Parlament i aquestes s’han guanyat per majoria absoluta de diputats, fi de la discusió i per tant total legitimitat. Entenc i desitjo que al final d’aquest periode de preparació podrem votar la Constitució del nou país per una banda i ratificar la independència per l’altra, que amb el procés constituent implicant el màxim de gent i veient les alternatives no haurà de tenir problema per guanyar clarament.

Son gests que el Parlament ha de visualitzar per donar tranquilitat a la societat catalana i treure del cap a alguns que això simplement son foc d’encenalls. Va de debó, te legitimitat i aval, i un full de ruta per culminar el projecte. El món ho ha de veure així i Espanya també. Unitat i determinació sense fisures ni partidismes estèrils que no haurien de formar part d’aquest context.

Davant el setge, fermesa, intel·ligéncia i credibilitat.

La representació teatral a Madrid va constatar amb virulencia una cosa que molts sabien i que no s’atrevien a verbalitzar. El PSOE, aquest partit que s’autodefineix de progrés, del canvi, d’esquerres i no se quants qualificatius més ha quedat desterrat a la dreta de l’hemicicle. La seva resposta al repte democràtic de Catalunya ha estat exactament igual que la part Popular. Cap diferència, la mateixa recepta o pitjor, ja que afegeix un cinisme insuportable volen recuperar les comissions bilaterals i presentar com un mèrit complir amb les mateixes lleis orgàniques espanyoles. Res a veure amb la democràcia.

Al mateix temps com va constatar Pablo Iglesias, va furgar amb els origens foscos del mateix partit socialista i líders amb les mans tacades de sany o de calç com Felipe Gonzalez i els seus GAL. Calia posar les coses al seu lloc, aquest personatge amb aquesta taca de sang i la posterior gestió que ha fet de la seva vida personal i pública demostra la farsa d’aquesta democràcia i sobretot la mentida de la diferència de l’esquerr amb la dreta espanyola. Ja ho deia Pla en el seu dia i també ho constata Salvador Cot. Res de nou a l’horitzó.

Primera paletada de calç contra Felipe

Salvador Cot
“Felipe González té tacat el seu passat amb calç viva”… Cal reconèixer que aquesta frase de Pablo Iglesias és la primera afirmació d’un líder madrileny que va un mil•límetre més enllà dels pactes de la transició. Té mèrit perquè és la primera vegada -insisteixo, la primera vegada- que un portaveu parlamentari jerarquitza la democràcia per sobre dels interessos de l’estat. Fins aquest dimecres a cap líder espanyol no se li havia ni passat pel cap que la veritat hagués de formar part de la política.

El discurs de Pablo Iglesias encara va deixar més en evidència la pobresa de la proposta del líder del PSOE, entestat en aconseguir un lloc al sol dins del pessebre del 78. Felipe González -abans i després de governar- simbolitza el profund cinisme de l’esquerra oficial espanyola, convertida en un apèndix obedient dels interessos del capitalisme de la Castellana i de l’alt funcionariat de l’estat. El PSOE s’assembla a Felipe González i Felipe González s’assembla al PSOE. Són el vell que pressuposa a tothom els seus pecats intransferibles.

I una virtud més. Impostada o no, l’actitud de Pablo Iglesias va allunyar-se de l’apartheid polític respecte als independentistes que exhibeixen els tres partits de l’Ibex-35. Bona fe o càlcul, en política els símbols i les actituds pesen molt i ahir Iglesias es va investir com a demòcrata.

Arran de la sortida del dirigent abertzale Arnaldo Otegui de la presó, he vist com molta gent tornava a aquells temps on l’admiració pel País Basc i la seva lluita nacional era màxima. Aquella pantalla ja l’hem passada, nosaltres hem fet el nostre propi camí amb el nostre propi context i ens trobem en la recta final del procés cap a la independència amb una majoria social favorable al carrer i a la nostra institució principal.

Euskadi com diu la Gemma Aguilera i el seu partit principal viu encara amb l’esperit d’Unió i això guia els seus passos, amb la violència sembla arraconada, el seu finançament particular i aquella puta i la ramoneta en el seu benefici, que moltes vegades sorpren a més d’un, i que es marca de la casa, i legitima per cert.

Ara som nosaltres el mirall de la part basca que voldria la independència, i per tant, tot el respecte per Otegui i el seu injust empresonament, però seguim la nostra batalla sense distraccions i imitant en aquest cas fer les coses al nostre favor. Els estats son així i hem sembla que hem de començar a actuar com a tals. Catalunya nomes ens te a nosaltres, i ningú ho farà per nosaltres.

L’esperit d’Unió sobrevola Euskadi

per Gemma Aguilera
Poquíssimes vegades el Partit Nacionalista Basc haurà anat a Madrid a negociar res que no pugui quantificar immediatament en euros. No és un tòpic, ells mateixos es vanten de negociar X a Madrid, sense subhastes ni càrrecs damunt la taula. Vots per diners. I prou. De fet, l’única vegada que es recorda amb nitidesa la visita d’un representant del PNB a Madrid per negociar intangibles va ser per presentar el Pla Ibarretxe, que després de ser destruït a Madrid, va acabar mort i enterrat en tornar a casa pels seus propis companys de partit. I fins avui. Se’n diu peix al cove professional, que supera de llarg la tècnica d’arreplegar les engrunes practicada pel nacionalisme català durant molts anys.

El nacionalisme basc conservador va aprendre amb el Pla Ibarretxe que no s’ha de tocar el que no sona, és a dir, la unitat d’Espanya, sinó esperar que els seus diputats siguin necessaris algun dia, pel que sigui i per qui sigui. A la dreta, a l’esquerra o al centre. I aleshores parar la mà sense preguntar què coi faran amb els seus vots. Totalment raonable i legítim per a un partit nacionalista, que en conseqüència lògica no vol poltrones a Espanya, sinó governar el seu país.

Per aquesta raó el PNB no ha hagut de modificar ni una sola coma del guió, mentre que la seva antiga homòloga i sòcia electoral a Europa, la CiU ‘Pujolista’ i ‘Duranista’, va veure dinamitada de cop aquesta estratègia. La tercera via dels convergents només diferenciava de la dels bascos en dues coses: El pes i la qualitat del peix i que Duran Lleida sí que volia una poltrona a Madrid. Per la resta, pactaven amb qui fos i no tocaven el que no sona. Semblava que aquesta tercera via era eterna, consagrada, invencible. Els nacionalismes perifèrics sempre podrien decantar la balança del bipartidisme. Fins que a Catalunya l’onada sobiranista ho va canviar tot.

Però a Euskadi, el sobiranisme és residual i el PNB encara pot mantenir en vida l’esperit de la tercera via que emulava Unió Democràtica el seu darrer any de vida, i que per cert, el PNB va estar molt interessat a exportar -es van produir moltes reunions després del trencament de CiU-. No sabem per quant de temps sobreviurà aquest esperit. Dependrà de molts factors, com per exemple, la lectura que el PNB faci del retorn a la vida civil d’Otegi i l’embranzida que pugui mantenir Podemos, que va guanyar el 20D en vots a Euskadi. Podemos ocupa justament aquesta tercera via per l’esquerra, i amb l’afegit que no rebutja el dret a decidir que el PNB ni tan sols es mira de lluny.

Dos elements ens ensenyen avui com la careta de l’Estat ha caigut sense remei i es mostra com es, un nacionalisme ferotge que s’alimenta de combatre el nacionalisme català i basc en menor mesura. Les propostes enviades des del PSOE per seduir En Comú Podem en una situació desesperada i la sortida de la preso del líde abertzale i pres polític Arnaldo Otegui son per fer pujar els colors a qualsevol que no sigui el nucli dur d’una Espanya que es com es i no vol canviar ni evolucionar.

Efectivament, Pedro Sanchez amb un pacte tancat amb Ciudadanos, sap que no en te prou per la seva investidura i llença diferents propostes a la part esquerra per obtenir els vots necessàris amb l’excusa d’un Govern de Progrés i no donar suport al PP, com si PSOE i les seves amistats amb Populars no fossin el mateix amb diferents matisos. Aquesta tàctica de per si ja no es ètica, però si aprofundim amb el que ofereix a la part catalana de Podem per obtenir el suport, ja provoca indignació. Complir el compromisos pressupostaris marcats a l’Estatut (la incomplerta addicional tercera), respecte competencial del mateix Estatut i una llei que defensi les llengues cooficials.

En definitiva, a Espanya es un mèrit el compromís de complir les lleis, en qualsevol democràcia normal es una obligació. l’Estatut es una llei orgànica que simplement s’ha de complir. El Govern socialista de Zapatero o el popular de Rajoy mai han complert les inversions especificades en el mateix, han incomplert el respecte a les competències regulades en el mateix Estatut quan els ha vingut en gana i sense complexos, i han atacat tot el que han pogut i més la nostra llengua amb una negació constant de l’Estat plurinacional. Ara pretenen fer de la normalitat un premi i fer creure que ja des del Decret de Nova Planta, o sigui fa uns 300 anys de lluita contra la nostra llengua i ara pretén que el que ens creiem el que porten el seu ADN, un Estat centralista i de pensament únic.

Per altra banda la sortida d’Otegui mostra com un pres polític se li diu terrorista per defensar aquest procés de pau que ja fa sis anys no provoca cap mort a Euskadi i deia amb res, allò de que a l’Estat es pot defensar qualsevol idea, haurien d’afegir que alguna porta premi en forma de privació de llibertat i aquest actor polític es un bon exemple.