ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO CAIGUEM EN EL PARANY

Arran de la sortida del dirigent abertzale Arnaldo Otegui de la presó, he vist com molta gent tornava a aquells temps on l’admiració pel País Basc i la seva lluita nacional era màxima. Aquella pantalla ja l’hem passada, nosaltres hem fet el nostre propi camí amb el nostre propi context i ens trobem en la recta final del procés cap a la independència amb una majoria social favorable al carrer i a la nostra institució principal.

Euskadi com diu la Gemma Aguilera i el seu partit principal viu encara amb l’esperit d’Unió i això guia els seus passos, amb la violència sembla arraconada, el seu finançament particular i aquella puta i la ramoneta en el seu benefici, que moltes vegades sorpren a més d’un, i que es marca de la casa, i legitima per cert.

Ara som nosaltres el mirall de la part basca que voldria la independència, i per tant, tot el respecte per Otegui i el seu injust empresonament, però seguim la nostra batalla sense distraccions i imitant en aquest cas fer les coses al nostre favor. Els estats son així i hem sembla que hem de començar a actuar com a tals. Catalunya nomes ens te a nosaltres, i ningú ho farà per nosaltres.

L’esperit d’Unió sobrevola Euskadi

per Gemma Aguilera
Poquíssimes vegades el Partit Nacionalista Basc haurà anat a Madrid a negociar res que no pugui quantificar immediatament en euros. No és un tòpic, ells mateixos es vanten de negociar X a Madrid, sense subhastes ni càrrecs damunt la taula. Vots per diners. I prou. De fet, l’única vegada que es recorda amb nitidesa la visita d’un representant del PNB a Madrid per negociar intangibles va ser per presentar el Pla Ibarretxe, que després de ser destruït a Madrid, va acabar mort i enterrat en tornar a casa pels seus propis companys de partit. I fins avui. Se’n diu peix al cove professional, que supera de llarg la tècnica d’arreplegar les engrunes practicada pel nacionalisme català durant molts anys.

El nacionalisme basc conservador va aprendre amb el Pla Ibarretxe que no s’ha de tocar el que no sona, és a dir, la unitat d’Espanya, sinó esperar que els seus diputats siguin necessaris algun dia, pel que sigui i per qui sigui. A la dreta, a l’esquerra o al centre. I aleshores parar la mà sense preguntar què coi faran amb els seus vots. Totalment raonable i legítim per a un partit nacionalista, que en conseqüència lògica no vol poltrones a Espanya, sinó governar el seu país.

Per aquesta raó el PNB no ha hagut de modificar ni una sola coma del guió, mentre que la seva antiga homòloga i sòcia electoral a Europa, la CiU ‘Pujolista’ i ‘Duranista’, va veure dinamitada de cop aquesta estratègia. La tercera via dels convergents només diferenciava de la dels bascos en dues coses: El pes i la qualitat del peix i que Duran Lleida sí que volia una poltrona a Madrid. Per la resta, pactaven amb qui fos i no tocaven el que no sona. Semblava que aquesta tercera via era eterna, consagrada, invencible. Els nacionalismes perifèrics sempre podrien decantar la balança del bipartidisme. Fins que a Catalunya l’onada sobiranista ho va canviar tot.

Però a Euskadi, el sobiranisme és residual i el PNB encara pot mantenir en vida l’esperit de la tercera via que emulava Unió Democràtica el seu darrer any de vida, i que per cert, el PNB va estar molt interessat a exportar -es van produir moltes reunions després del trencament de CiU-. No sabem per quant de temps sobreviurà aquest esperit. Dependrà de molts factors, com per exemple, la lectura que el PNB faci del retorn a la vida civil d’Otegi i l’embranzida que pugui mantenir Podemos, que va guanyar el 20D en vots a Euskadi. Podemos ocupa justament aquesta tercera via per l’esquerra, i amb l’afegit que no rebutja el dret a decidir que el PNB ni tan sols es mira de lluny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.