ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN PAS ENDAVANT SENSE MIRAR ENRERE

General
Tal com veiem avui, la malnutrició infàntil afecta ja a 50000 nens a Catalunya, i la taxa de risc de pobresa infàntil es situa apròximadament al 28%. Tot això amb un Estat que ens deu 11000 milions i unes aportacions estatals que fan riure, amb unes competències cedides a les autonòmies sense liquiditat. No hi ha dubte que es un problema molt greu, no es demagògia, es real, i no ens podem quedar impassibles contemplant aquest panorama per la nostra absurditat de voler pertànyer a un Estat que ens maltracta sistemàticament. No n’hi ha prou amb denunciar-ho, cal actuar i invertir els nostres recursos en els més necessitats del nostre territori i no invertint en un pou sense fons anomenat Espanya.

Efectivament, aquests gairebé 50000 infants, poca culpa tenen del nostre mal cap i el de la nostra poruga classe política. El mateix comissari de Drets Humans del Consell d’Europa va mostrar la seva alarma pels estralls de la crisi en aquest sector, i la seva sorpresa que les competències fossin autonòmiques. Un problema  que principalment es pot aturar des de l’Escola amb uns 2500 milions d’euros d’un pressupost de 50000 amb un ministeri ja sense competències. El Sindic ens adverteix que la dificultat de la renda mínima per part dels més necessitats, manca de cobertura amb ajuts de menjador, o com arriba l’ajuda solidària son causes importants, encara que el deute estatal es el factor clau.

Com dèiem la taxa de ris de pobresa infantil en un 28% amb un territori que tots sabem la riquesa que genera es inconcebible.

Segurament alguns poden pensar que es demagògia barata, però malauradament no ho es. Quan s’arriba a sectors tant sensibles com els infants, qualsevol mesura ha de ser presa sense mirar enrere. Un territori que regala a fons perdut cada any entre el 8 i el 10% del que produeix que marxa fora de les seves fronteres i no torna, i que a sobre suma un Estat moros que simplement no compleix la llei amb Catalunya i que cargola les seves finances fins al moll de l’os, no pot permetre de cap manera que es produeixi aquesta alarma social.

Aquesta poca ajuda, i unes competències escurades sense líquid deixen aquest panorama tant desolador. Evidentment mai diré que l’Estat propi es qüestió de diners, però aquests son un punt vital en el nostre futur com a poble i individual, i no podem permetre aquest espoli sense fi que ens ha condemnat a la situació on ens trobem actualment sense remei. Necessitem urgentment disposar dels nostres propis recursos en benefici dels nostres ciutadans, i això no entén d’idiomes, o de sentiments, afecta a tothom per igual pel simple fet de formar part d’aquest col·lectiu concret.

Ningú ens ha enganyat, l’actitud de l’Estat amb nosaltres es la mateixa des del minut zero de la nostra conquesta. El problema ha estat aquesta cortina de fum que alguns han intentat vendre sobre la nostra posició en aquest engranatge que ara amb la crisi i el nostre clam per la llibertat ha quedat al descobert.

Totes les proves les tenim, i una majoria vol un camí que ara hem de prendre sense por i amb una classe política que ha de ratificar o quedarà superada per la societat que ara no els perdonarà  cap canvi de rumb, ni escoltar cap cant de sirena que ens ha portat a portar una nau plena de vies d’aigua.


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.