EVITEM DESVIAR-NOS DEL CAMÍ
En aquest proces cap a l’Estat propi, tindrem ensopegades i falses direccions amb arguments, que ens poden fer desviar l’atenció ,i que en definitiva es el que volen. Un dels grans perills son i seran les maleïdes retallades, i quins son els seus orígens, segurament ens voldran vendre el missatge que la culpa es en la seva totalitat dels nostres representants i institucions, obviant cap més detall, alhora que ens parlaran de la corrupció sense límits a Catalunya, precisament aquells que han fet d’aquesta manera de viure la seva subsistència. Caldrà fer el cor fort, i no caure en manipulacions fàcils que amb èpoques difícils com les que vivim son de senzilla aplicació. Volem un estat propi per poder viure millor, però això no serà ni fàcil, ni gratuït, per tant, i com ens explica l’exemple de Toni Aira en el seu escrit, cal veure les coses en global, i veure amb mirada llarga tot el que ens intentin vendre per no perdre de vista l’origen de tots els nostres mals, com tampoc oblidar, i prendre nota un cop assolit el nostre futur estat.
La nostra paga extra
Sóc de mena curiós. Hom diria que aquesta és condició sine qua non per ser periodista, i es quedaria tan descansat. Però no. Els ho admeto. Abans de saber que volia ser periodista, molt abans de triar carrera i, de fet, molt abans de començar el batxillerat, servidor ja era curiós de mena. Tafaner, de fet. Molt. Moltíssim, i de gairebé tot. Amb una afició especial a parar l’orella a converses de tercers que, imprudents ells, es posaven a xerrar vora meu. I el cas és que d’això un mai no se n’acaba de guarir del tot.
Ahir era a Vilafranca del Penedès, allà a la terrassa del Casino, ben al Solet, prenent-me un te verd i endrapant un biquini gegant, i evidentment parant l’orella. A les taules del costat, un grup d’avis ho posaven fàcil. De fet, de l’altra punta de la plaça, que es podien escoltar. I un d’ells, en un andalús perfecte, s’hi va incorporar arribant de dins del local i al crit de “me han echao”. No m’estranya, després d’escoltar el que vaig escoltar. Per pesat, no per res.
L’home duia La Vanguardia a les mans, però jo crec que perquè era la del bar. El seu diari, sens dubte, és El Mundo. El seu argumentari de capçalera, com el de Rajoy i els seus.
L’home va començar bramant contra els qui demanaven ja marxar d’Espanya, ell al crit de “llevo trenta años aquí y mis hijos han nacido aquí…” i ja es poden imaginar la resta. Que si en Pujol té tots els fills multimilionaris, que si aquí tenim els polítics més corruptes, que si aquí apugen els impostos més que enlloc d’Espanya, que si aquí posem peatges i a d’altres llocs no… I tot ho deia per defensar que hem de seguir a Espanya!
Val a dir que vaig veure’m obligat a intervenir. I no vaig poder deixar d’apuntar el tema dels EROs falsos de la Junta, o el tema presumpció d’innocència, o del per què aquí hem d’apujar impostos, o per què a d’altres indrets de l’Estat no posen peatges… I el cas és que per qüestió d’hores vaig perdre l’oportunitat d’apuntar-li com és que el senyor Monago a Extremadura pot permetre’s el luxe de pagar l’extra als seus funcionaris mentre aquí anem com anem. Perquè allà diuen que tenen els “comptes sanejat”. Evident, gràcies a la “paga extra” que Catalunya passa a Espanya, senyor polemista del Casino incorporat. I ell tan feliç, vivint en la ignorància i “porque estamos en España”, repetia. Per sort, ahir a la terrassa era franca minoria. I segur que a casa seva, aquests dies de festes Nadalenques, quan té els fills a sopar, també.
No només ens debiliten sinó que permeten que gent amb males intencions vagin o puguin anar contra Catalunya.
Per favor siguem-ne conscients, enlloc d’estat propi parlen d’estat català independent, les coses clares i la xocolata espessa. Puntualitzem bé el que ens convé de veritat, no deixem les coses mig embastades.
Les paraules són els rajols de la veritat, de la llibertat i de la independència.
Si fem servir mals materials, o materials de segona per construir l’edifici de la nostra independència, la columna vertebral de la nostra nació, si assolim la seva independència, enlloc d’avançar en les noves responsabilitats que ens pertocaran, ens passarem els dies arreglant i dissimulant esquerdes.
Fins i tot si els materials no són bons -els millors- se’ns pot esfondrà l’edifici.
No siguem incauts, ho repetit mil vegades, jo i mil humans molt més experts que jo, arquitectes de moltes independències!
No són el mateix “estat propi” que “estat català independent”. O serien si tothom anés amb el cor a la ma, però no és així i això es va visualitzar en la campanya del 25N i ja poc temps abans. El Mas deia una cosa, el Duran en deia una altra, l’Herrera en deia una altra de diferent i així anar seguint, tots pronunciaven les paraules màgiques “estat i propi” i cap volia dir el mateix.
No siguem incauts, siguem catalans prudents, edifiquem l’edifici de les nostres llibertats sobra roxca ferma, com diu l’Evangeli, “neci aquell home que edifica la seva casa sobre fang!”
Tampoc és el mateix “Independència” que “sobirania” ho sembla però no és el mateix perquè molts llops es vesteixen d’ovelles. Independència és un estat cabdal en la vida de tota nació i és un terme acceptat i comprès a tots els països del món. Sobirania no és un terme usat i comú en els àmbits de la Diplomàcia mundial, però el que fa que el mot sobirania no sigui gens adequat és que és un mot que amaga les vergonyes de gent que mai s’han compromès veritablement i absolutament per posar en joc el que s’ha de posar en joc si en veritat vols que la teva nació esdevingui lliure i ets conscient que això depèn absolutament del teu compromís.
“Independència” i “Estat català Independent” marquen amb precisió l’objectiu i l’eina veritables que han de portar a la plenitud la nostra nació.
Les paraules clares, precises i fermes ens reforcen i ens donen clarividència i força, virtuts que necessitem més que mai, ara que ja estem tan aprop del cim!
Salvador Molins, BIC i Conseller de Catalunya Acció.