EL CONSELL NACIONAL CAP A L’ESTAT PROPI
Sense categoria
Realment amb les actituds que ens venen des de l’Estat que teòricament ens acull, i ens protegeix des de fa vora 300 anys, fa que no puguem perdre temps, i el procés amb tots els seus elements segueixi el seu rumb decidit, sembla que el proper 23 de gener ja tindrem la declaració de sobirania del nostre Parlament, i una explicació del full de ruta cap a l’objectiu final, el primer hauria de ser el més ampli possible, un bon missatge cara a la ciutadania i al món, i el segon clar i decidit per generar confiança. Tot seguit cal crear el consell de transició nacional amb els millors elements que tenim treballant conjuntament per portar la nau a bon port. Tenim grans professionals, i ara es l’hora d’aprofitar la seva vàlua pel projecte més ambiciós com a país, no s’hi val amagar el cap sota l’ala, ha arribat l’hora i ho podem fer. Per altra banda com diu en Quim Torra, explicant aquest procés cal fer-nos veure al món, i buscar les complicitats necessàries, som un país amb gran projecció, i un cop superat el filtre espanyol cal vendre el producte entre tots els estats normals del món, que aviat seran els nostres companys de viatge en aquest planeta.
El Consell de la Transició Nacional dels millors
“En moments excepcionals, comissions de transicions nacionals excepcionals”
Quim Torra
Tot sembla indicar que hi haurà dos punts bàsics que haurà de tenir en compte el nou govern: la comunicació i internacionalització del cas català, d’una banda, i la posada en marxa del Consell de la Transició Nacional que fixi el full de ruta, impulsi i assessori el govern en el camí cap a la independència, de l’altra. “Back to basics”. Parlem-ne.
Des que Pau Ignasi de Dalmases, notari, ciutadà honrat i membre de l’Acadèmia de Desconfiats, va representar el Principat a la Cort de la reina d’Anglaterra durant la guerra de successió, la diplomàcia catalana, com el país, va desaparèixer del món. Tres-cents anys sense diplomàcia són molts anys. Durant tres segles, la nostra veu ha estat substituïda per la veu d’Espanya, les nostres idees filtrades a través d’Espanya, els nostres interessos aniquilats i substituïts pels interessos d’Espanya. És urgentíssim que el Govern de Catalunya posi un dels focus de més potència al damunt de les relacions internacionals. El tauler de joc ja no és més Espanya, gràcies a Déu, sinó el món. I la partida exigeix tenir al davant de la Conselleria de Presidència i d’Afers Exteriors -el nom fa la cosa- els millors professionals, els catalans més prestigiosos, lleialment alineats a la històrica missió que els pertocarà: aconseguir fer onejar la bandera de Catalunya a Brussel•les, Estrasburg, Ginebra i Nova York.
Però no és menys important la constitució del Consell de la Transició Nacional que tot sembla indicar es farà d’aquí pocs dies.
Fins ara ha vingut passant que, a les propostes rigoroses i jurídicament plausibles fetes des del moviment independentista, a l’altra banda no hi hem trobat més que vaguetats descerebrades, desqualificacions obtuses i i opinions abstractes. Mai hi ha hagut cap dada sobre la taula, ni un argument concret, només especulacions i amenaces. I malgrat tot, no hem estat capaços d’institucionalitzar i formalitzar un full de ruta àmpliament compartit per tots -per tots els qui formem la majoria política del país, és a dir, els independentistes-.
En moments excepcionals, comissions de transicions nacionals excepcionals. És el moment de tirar endavant, amb tota l’ambició del món, una comissió d’experts del màxim nivell, professional i despolititzada, acadèmica, “neutral”, que posi les bases d’un eventual procés de secessió: el punt de partida, els fonaments, els “goals” sobre els que articular el projecte. Sí, els millors homes i dones del país -compromesos amb aquest país i no pas amb l’altre, esclar-. Que l’alçada moral inqüestionable del seu prestigi acadèmic i científic, s’imposi per sobre de les bregues, la tàctica i fins i tot la bona fe, senzillament per la força del debat, l’anàlisi i el coneixement.
Arrenquem doncs la discussió de la lluita política i portem-la a la via del rigor acadèmic. Blindem uns resultats, avalats pels professionals amb més experiència i “autoritas” Jo m’imagino una Comissió presidida pel professor Carles Boix, de la Universitat de Princeton, per exemple, amb tots els membres del Col.lectiu Wilson, catedràtics d’universitats catalanes, Premis d’Honor, president de l’IEC i de les institucions científiques més solvents, les presidentes de l’Òmnium i de l’Assemblea, el president de l’Associació de Municipis per a la Independència, historiadors, pensadors, sindicalistes, pagesos. Una Comissió que articuli un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable, i que no només sàpiga construir un projecte integral (econòmic, social, cultural), sinó compartir-lo. I que tingui sempre present les paraules que Pompeu Fabra, president de Palestra, va adreçar als seus amics aleshores: “Aquest doble ideal d’alliberar Catalunva i afinar la cultura del nostre poble és el que ha donat sentit als catalans moderns”. Certament, continua donant-nos sentit.