EL MÓN IMAGINARI CATALÀ
Uns dies de descans sempre donen perspectiva a les coses, però la realitat al tornar, et transporta a les misèries habituals, i que ara com no poden ser d’altra manera van molt marcades pel 20 N i les eleccions espanyoles, i on pel que es veu i juguem un paper cabdal o almenys això es el que donen a entendre entre uns i altres. Jo que soc partidari de tot el contrari, no puc fer més que reflectir aquest cercle viciós on sembla no volem sortir.
Per part de la sucursal socialista, i la seva cantarella amb un grup propi que no es creuen ni ells, i més amb la més que probable candidata Carme Chacon, ministra de defensa espanyola, i que es va mostrar tant satisfeta per la retallada estatutària del TC, i que ara ens voldran vendre que va a defensar els nostres interessos, i algun passerell encara hi caurà de quatre grapes. Per part Popular, la Sanchez Camacho demanant als convergents que s’oblidin del pacte fiscal, ja que la prioritat es ajudar a sortir de la crisi a Espanya, aquesta si que es bona, que ho sap que portem molts anys regalant el 10% del nostre PIB a fons perdut en nom de la festa espanyola, i que ens porta a un declivi clar i sense fons, i encara vol que ara ajudem, segurament també ens pren per idiotes. Per un altra banda CIU i el seu pacte, que no deixa de ser una gran estafa en forma de peix al cove modern, i on Duran es permet dir que els populars tot i negar-ho ara, s’avindran a parlar del pacte posteriorment, i que lògicament el resultat del seu partit es fonamental, tot hi dir que la prioritat es l’economica, que jo sàpiga el pacte fiscal anava d’això no. Aquest català modèlic a Madrid per la seva submissió, es pensa que juga a primera divisió, quan en realitat no es ningú, i a l’estat espanyol ni un partit ni l’altre el necessiten veritablement per res. Per últim els independentistes amb l’oferta del líder de Reagrupament Joan Carretero, per formar coalició amb ERC i defensar els interessos nacionals de Catalunya a Madrid, crec que no se n’adona que teòricament es el que hi anaven a fer, encara que tots sabem, i més escoltant Ridao, que la seva prioritat es l’esquerra i no la part nacional, i que de moment els republicans encara busquen que volen ser, i precisament molts dels que han portat aquest partit a l’abisme hi tenen molt a dir. Coincideixo en que la Catalunya autonòmica s’ha acabat, i aquesta es decadència, estic completament d’acord, i precisament per això poca cosa hi tenim a fer en aquest parlament on els nostres interessos importen ben poc, per no dir gens, i on sempre hi tenim les de perdre, ja que mai serem escoltats, i al final caiem en l’error de col·laborar amb partits que res tenen a veure amb nosaltres, i fer el que més ens encanta, el victimisme i rebutjar responsabilitats, quan les tenim totes, i això ens porta com diu Carretero a no afrontar la realitat i somiar. Malauradament, caldria despertar i veure que ja n’hi ha prou de posar l’altra galta, com si fos una heroïcitat. Us adjunto un article del Quico Sallès a Nació Digital, què crec reflecteix amb altres paraules el sentit del meu article.
A pastar fang, Vicens Vives!
L’independentisme -el catalanisme de debò– mai no ha tingut prou força per capgirar la situació de derrota continuada. I no és que no hagi estat capaç per manca de raons o arguments, sinó perquè els enemics sempre han estat més i han anat més ben armats. Aquesta tragèdia ha portat a una altra tragèdia: fer com els cristians però en format low-cost. És a dir, inventar-se un heroi pacifista com Jesús de Natzaret per tapar el fracàs de la seva lluita a cop d’espasa.
Amb la intenció de reformular el catalanisme com un moviment pactista, de mel i mató i caramelles, Vicens Vives va escriure Notícia de Catalunya. I molts se’l van creure. De fet, encara n’hi ha molts que se’l creuen. La voluntat d’ésser com a mòbil primari de la psicologia catalana. Gran descobriment! Com si els espanyols, els hutus i els xukis no tinguessin voluntat de ser-ho.
Aquesta abstracció pactista s’ha barrejat amb components tan perillosos com el club Súper Tres, els Bobobops i els casals d’estiu on es fan tallers de reciclatge d’envasos de iogurt. El resultat final d’aquest magma és oblidar que tots els estats neixen per la confrontació directa amb l’enemic amb més o menys nivell de bel·ligerància – que anirien des de la brutalitat de la substitució ètnica a una pau paccionada després de llargs processos bèl·lics soterrats o a pit descobert-.
Sense caure en l’ara o mai, el 20N s’enceta una nova etapa en què podríem posar en dubte tots aquests subproductes dels quaranta anys de la darrera dictadura i dels darrers trenta de dominació majoritària. Tota aquesta farfalla del “no farem mai res sinó portem els espanyols a la nostra causa” podria ser substituïda per la de “qui ha volgut, ja ha tingut prou temps per afegir-se”. És la meitat més un, i a qui no li agradi que foti el camp.
Ara bé, les opcions són poques, magres i improbables. Per una banda, una força catalanista que no acaba d’entendre que mai no serem espanyols ni volent. I per l’altra, una força política que amb vuitanta anys d’història, encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Foc o brasa. I a sobre, com a música de fons, Vicens Vives entonant la instrucció donada als catalanistes: “Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes”.