He llegit aquests dies algunes critiques al procés de consulta als adherits a Solidaritat, per la seva participació a les eleccions espanyoles, o per les primàries d’Esquerra, cada cop més properes entre Ridao i Bosch, per escollir el candidat per les esmentades eleccions, i crec que els fets en si son desitjables, i altament positius per impulsar aquella regeneració democràtica, i que molts cops amb les estructures tancades dels partits no passen de la porta de la direcció, i on la militància poca cosa pot dir. Deixant de banda que aquest també es un dels motius del distanciament entre la població, i els seus representants o organitzacions polítiques, que veuen el ciutadà simplement com un vot cada 4 anys i poca cosa més, i com estem veient els últims temps, una bona part de la societat en comença estar farta de ser un zero a l’esquerra.
Concretament, Solidaritat pregunta fina el 28 d’agost a tots els seus adherits, decidir si es presenten a les eleccions espanyoles amb quatre respostes, on una diu que si, però junt altres forces, i en cas de no trobar aliats, presentar-s’hi igualment, la segona seria igualment que si, però en el supòsit anterior, no presentar-s’hi en solitari, la tercera seria la seva presentació en solitari, i la quarta no presentar-se. La direcció per tant si la suma de les tres diferents opcions SI sobrepassen el 50%, impulsarà la més votada, si la del NO fa el mateix, presentaran l’opció negativa a la seva assemblea. Per altra banda a Esquerra tenen clar que presentaran candidatura, però no el candidat, sembla que Ridao l’actual número u a Madrid ja te els avalsper aconseguir-ho, i mentrestant el candidat presentat pel futur president del partit Oriol Junqueres, que es l’Alfred Bosch, està en el camí de fer-ho i sembla que el 17 de setembre la militància decidirà, cosa que ja ha provocat critiques d’altres partits que els acusen de desorientació i confondre l’electorat.
Francament crec que amb aquests temps on els partits son simples màquines al servei del poder, i de la direcció corresponent i els seus aliats, es molt interessant obrir les portes, i que les decisions vertaderament importants les decideixi el conjunt dels adherits per salut democràtica i transparència, en aquest cas SI, i segons la meva opinió ha fet el correcte, i lluny d’altres processos similars amb llistes ja confeccionadescom un pack, i una igualtat d’oportunitats qüestionable, ara el militant podrà escollir l’opció que cregui més convenient, i això sempre es bo. Jo no soc associat de Solidaritat, però la meva opinió seria el no presentar-se, ja que crec que els independentistes no hi tenen res a fer al hemicicle espanyol, excepte si hi hagués el compromís de no votar cap qüestió espanyola, deixar els seients buits quan no es parli de res que no afecti a Catalunya, i explicar clarament les nostres intencions coma nació, com que això ho veig difícil, per no dir impossible, no veig que el Congrés o el Senat sigui l’àmbit on s’hagi de discutir la nostra sortida de l’estat espanyol, vers al contrari es el pitjor lloc. De totes maneres els solidaris ho podran decidir lliurement, i no com altres partits que nomes discuteixen el qui, però no el fons de la qüestió, com es el cas d’Esquerra, què com a mínim segurament votaran al seu candidat en un procés on podran escollir entre el passat carregat d’errades amb el tripartit com es en Ridao, i l’aire fresc del cap de les Consultes populars a Barcelona, i escriptor Alfred Bosch, què tot i no ser militant d’aquesta formació seria la meva opció preferida pel nou que pot aportar, i per d’alguna manera incloure la societat civil dins d’aquesta llista, encara que caldrà veure el programa a portar per ser més equànime.
En definitiva, la tant pregonada regeneració i renovació democràtica, ha de començar pels mateixos partits i els seus mecanismes de participació, d’altra manera es un frau que poc sedueix a la població interessada,i els que tant ho critiquen queden ben retratats per les seves maneres de fer.