ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MAS, MONTILLA, RIVERA I LAPORTA: DOS VISIONS DE LA JUGADA

General
A pesar de les noves dades de l’enquesta del Periodico d’ahir, en Mas ens segueix tractant d’adolescents, i nega un referèndum fruit de la seva covardia, i els seus propis interessos, Montilla amb tota la raó l’acusa de tenir un discurs de dilluns a divendres, i un al cap de setmana per no donar la cara, Rivera critica el PSOE-C, per haver permès les consultes populars, per una persona amb tant poc respecte a la democràcia i la societat catalana en general, li deu fer de mal pair, i per últim Joan Laporta sembla que dona el tret de sortida a la seva entrada a la política, amb l’objectiu ben clar de l’estat propi, una noticia llargament esperada.

l’Artur Mas segueix dient que Catalunya no esta preparada pel referèndum d’independència, amb l’excusa de la previsió de la derrota i d’immaduresa de la societat, tant li fa el que passi al seu voltant, això si segueix apostant pel concert econòmic, un fet impossible, i que de fet si que demostra el seu tarannà autonomista, i a més no explica com ho pensa aconseguir si el que ho ha d’acceptar evidentment no vol. Si aquest es el canvi anem arreglats. Per la seva banda el líder de Ciudadanos, Albert Rivera, titlla Montilla de president col·laboracionista amb l’independentisme traint els seus votants, i lamenta la irresponsabilitat de permetre les consultes, i que una minoria porti Catalunya a un abisme. El president presenta un projecte clar i transparent, i acusa Mas de ser un independentista que s’avergonyeix de dir-ho, i ha contraposat la seva opció catalanista i federalista o un independentista que s’avergonyeix, per últim ha tornat a titllar la independència de drecera insegura i ocurrència sobiranista de salo. En un altra banda Joan Laporta, ha anunciat que es l’hora de fer un pas endavant, i ha anunciat que crearà un nou partit que garanteixi treballar per l’estat propi, i això s’ha d’aconseguir amb una majoria al Parlament. amb un projecte que creu la millor solució per Catalunya.
Pel que fa en Mas, crec que hores d’ara tots els seus militants i votants sobiranistes s’hauran adonat que no es la seva opció, i que el retorn a aquest peix al cove actualitzat sense prendre cap tipus de risc no ens porta enlloc, i no porta cap diferencia al tripartit actual, se’ns dubte ha perdut la seva oportunitat de ser un vertader líder per Catalunya, i ara passarà a la historia com un més dins la mediocritat actual, sense cap ambició, ni programa d’horitzó per Catalunya, i amb un tema, el del concert que per repetitiu i indignant ja sembla una presa de pel absurda, que per molt que siguem immadurs ja no entra en cap cervell amb dos dits de coneixement. En Rivera amb el seu nul sentiment democràtic, prohibiria les consultes a la població, ja que en una dictadura que segur enyora evidentment no son permeses, i la societat nomes esta per obeir el poder, i el seu nacionalisme acèrrim el porta a titllar de minoria el projecte de l’estat propi, sense contemplar la realitat que suposo se li deu fer molt dura. Aquests ultres disfressats de polítics, aviat abandonaran el Parlament i hauran d’estendre la seva xenofòbia catalana des de la societat civil. El president Montilla en aquest cas, i sobre el seu rival convergent te tota la raó, ell si que te un projecte clar com es l’autonomisme espanyol pels segles dels segles, i rebutja qualsevol projecte que ell considera drecera insegura, presentant aquest federalisme que pregona com una opció possible, quan sap ben be que això no arriba ni a drecera, ja que senzillament es impossible.  Fora de tots aquests personatges que simplement volen remenar les cireres de l’autonomia, arriba en Laporta, amb un projecte molt clar i directe, desprès del seu pas exitos pel Barça, ara tocaria encapçalar el projecte amb la col·laboració de Reagrupament, i la seva estructura, i totes les forces independentistes que vulguin formar aquesta llista unitària que ha de donar el cop definitiu al lloc on es decideix la sobirania popula,r i deixar en evidencia aquesta mediocritat que amb diferents formats habita al Parlament, i que no pensa fer cap salt endavant.
Les opcions estan servides, o l’autonomisme de sempre o l’estat propi, la societat ara li tocarà donar el pas, i decidir amb els seus vots quina drecera vol prendre, la resta son enganys per distreure el personal.
 
 
 

.

  1. Bé, sí, aquesta descripció del panorama és, si fa no fa, objectiva i acceptable. Hi ha, però, altres petites opcions a considerar:

    1. APROFITAR les consultes sobre la independència, als pobles petits, per tal que, a partir de les properes eleccions municipals, els futurs batlles i els grups que els donen suport inicien tot un seguit de declaracions unilaterals d’independència dels seus territoris. Sembla una cosa estranya, però així s’ha fet de sempre (podeu llegir algunes declaracions d’independència respecte de les metròpolis de què formaven part, al llarg de la història antiga, moderna i recent). No passarà res de bèl·lic; ara bé, tindrem accés als mitjans de comunicació, sempre a la recerca de notícies que els ajudin de vendre paper. Total pel camí que duem, de fa més de tres-cents anys, i immadurs com són els majoritaris de CiU, ens haurem de passar uns altres tres cents més fins que, ja madurs, en fem collita. La part més agra és que no ho veurà cap dels qui ara en parla i en viu.

    2. APROFITAR que hi ha un parell de pobles al Pallars Jussà, Aramunt Vell, l’un, i Claramunt, l’altre, deshabitats on, com viatgers de l’espai, podríem, havent-los comprat a preu de mercat que ha d’anar a la baixa, establir una colònia catalana, empadronar-nos, reorganitzar el poble i declarar-lo independent. No cal que ens hi quedem a viure, que és massa lluny de les ciutats de la costa, on molta gent treballa i té família; sí que cal, malgrat això, que el fem servir per aplicar-hi costums i fets de gent catalana. Caldria, a més, que féssim una aportació individual, tota la comunitat catalana que vol ser lliure, entre cent i mil euros cadascú, o potser més que no ho sé, i comprar tot el terme municipal i ja podem començar de legislar. Una de les primeres iniciatives hauria de ser demanar la federació amb Andorra o amb algun altre estat dels vigents: USA? Federació Russa?Austràlia? Cuba? Corea del Nord? Irlanda? Veneçuela? Illes de Cook?… No sé, ja s’hi podrà parlar. La cosa evident és que necessitem un territori inicial i anar escampant la iniciativa cap a altres termes municipals, prèvia adquisició. Tampoc és preocupant assegurar-li el futur al nou estat, perquè, ara per ara, el futur previsible no té res ni d’entretingut ni de futur.

    3. Una tercera opció, no tan valenta, és demanar des d’alguns dels pobles on ha triomfat el sí a la independència la associació cultural amb altres estats, un agermanament màxim. Llavors sí que serà més possible que l’exèrcit ens ataqui, però l’única cosa que haurem de fer és fugir o callar i que s’apanyin ells amb les despeses dels tancs i tot el que faran venir. I, tot seguit, fer-ho en un altre poble, a veure si se’n cansen. No anem a lluitar ara, amb el temps que fa que no tenim exèrcit, i sense entrenament ni res. Quin maldecap! És més pràctic que, el maldecap, el tinguin els altres, oi? De debò? No podran resistir més enllà de cent o dues-centes peticions de federació o incorporació en altres sistemes estatals.

    Salut, diners i república, que l’amor ja vindrà o no, Companys va dir i nós ens reiterem. 

  2. Bé, sí, aquesta descripció del panorama és, si fa no fa, objectiva i acceptable. Hi ha, però, altres petites opcions a considerar:

    1. APROFITAR les consultes sobre la independència, als pobles petits, per tal que, a partir de les properes eleccions municipals, els futurs batlles i els grups que els donen suport inicien tot un seguit de declaracions unilaterals d’independència dels seus territoris. Sembla una cosa estranya, però així s’ha fet de sempre (podeu llegir algunes declaracions d’independència respecte de les metròpolis de què formaven part, al llarg de la història antiga, moderna i recent). No passarà res de bèl·lic; ara bé, tindrem accés als mitjans de comunicació, sempre a la recerca de notícies que els ajudin de vendre paper. Total pel camí que duem, de fa més de tres-cents anys, i immadurs com són els majoritaris de CiU, ens haurem de passar uns altres tres cents més fins que, ja madurs, en fem collita. La part més agra és que no ho veurà cap dels qui ara en parla i en viu.

    2. APROFITAR que hi ha un parell de pobles al Pallars Jussà, Aramunt Vell, l’un, i Claramunt, l’altre, deshabitats on, com viatgers de l’espai, podríem, havent-los comprat a preu de mercat que ha d’anar a la baixa, establir una colònia catalana, empadronar-nos, reorganitzar el poble i declarar-lo independent. No cal que ens hi quedem a viure, que és massa lluny de les ciutats de la costa, on molta gent treballa i té família; sí que cal, malgrat això, que el fem servir per aplicar-hi costums i fets de gent catalana. Caldria, a més, que féssim una aportació individual, tota la comunitat catalana que vol ser lliure, entre cent i mil euros cadascú, o potser més que no ho sé, i comprar tot el terme municipal i ja podem començar de legislar. Una de les primeres iniciatives hauria de ser demanar la federació amb Andorra o amb algun altre estat dels vigents: USA? Federació Russa?Austràlia? Cuba? Corea del Nord? Irlanda? Veneçuela? Illes de Cook?… No sé, ja s’hi podrà parlar. La cosa evident és que necessitem un territori inicial i anar escampant la iniciativa cap a altres termes municipals, prèvia adquisició. Tampoc és preocupant assegurar-li el futur al nou estat, perquè, ara per ara, el futur previsible no té res ni d’entretingut ni de futur.

    3. Una tercera opció, no tan valenta, és demanar des d’alguns dels pobles on ha triomfat el sí a la independència la associació cultural amb altres estats, un agermanament màxim. Llavors sí que serà més possible que l’exèrcit ens ataqui, però l’única cosa que haurem de fer és fugir o callar i que s’apanyin ells amb les despeses dels tancs i tot el que faran venir. I, tot seguit, fer-ho en un altre poble, a veure si se’n cansen. No anem a lluitar ara, amb el temps que fa que no tenim exèrcit, i sense entrenament ni res. Quin maldecap! És més pràctic que, el maldecap, el tinguin els altres, oi? De debò? No podran resistir més enllà de cent o dues-centes peticions de federació o incorporació en altres sistemes estatals.

    Salut, diners i república, que l’amor ja vindrà o no, Companys va dir i nós ens reiterem. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.