ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

A COMA-RUGA A UN COSTAT LA NORMALITAT A L?ALTRE LA INTOLERÀNCIA

General

El torneig internacional de futvoley que s’ha celebrat aquest cap de setmana  a aquesta localitat catalana, i on entre els participants hi havia la selecció oficial i reconeguda de Catalunya, i la delegació espanyola, ha confirmat la intolerància i obsessió malaltissa de les autoritats esportives espanyoles per barrejar política i esport, amb la retirada final del seu combinat, per evitar l’enfrontament en el terreny de joc amb el nostre.

Durant la setmana el Consell Superior d’Esports espanyol, ja va enviar una carta amenaçadora a la organització per evitar aquest enfrontament, on cal recordar que Catalunya e membre de ple dret internacional, i l’Estat Espanyol degut als poc equips federats encara no compta amb federació pròpia, però tot això a les autoritats espanyoles els es igual, i si les amenaces a la organització no van donar resultats, les amenaces als seus propis representants amb mesures penals, i la no creació de la federació d’aquest esport han fet replantejar-ne al combinat que havia de participar, què no han acudit a la cita.

 

La imatge de la prèvia del partit amb la senyera i els jugadors catalans en un costat escoltant l’himne, i per l’altra banda la bandera rojigualda amb l’himne espanyol sonant, i  la nul·la presencia dels seus jugadors, es tot una metàfora del que representa l’estat espanyol i Catalunya.  Per una part la normalitat i les ganes d’uns esportistes de representar uns colors, i competir en el seu esport, i per l’altra una autentica bogeria per impedir  la participació catalana a nivell internacional, perjudicant  inclús els seus propis esportistes, i amb una clara barreja de la política i de l’esport,cosa que amb tot el cinisme son els primers a denunciar, i els primers a dur a terme.

 

Es una clara mostra d’un estat ancorat en el passat, i què no vol  evolucionar amb un tarannà democràtic tant dèbil que pràcticament no es veu, i amb l’objectiu malaltís de la unitat nacional amb tots els aspectes, i sense cap respecte ni dret a la diferencia.  Tots sabem que l’esport es un tema important pels mitjans de comunicació, i per qualsevol tipus de reconeixement, però de cap manera es pot jugar  amb la vida professional d’uns esportistes per finalitats politiques, i amb uns objectius concrets que han portat a aquesta persecució mundial de qualsevol esport on Catalunya, ha intentat el seu lícit reconeixement fins acabar aquest cap de setmana amb aquest esport totalment minoritari, i amb un torneig sense importància quedant en evidencia davant de tot el món.

 

Realment aquests dirigents de l’esport espanyol sembla que encara no han sortit de la dictadura, i son capaços de qualsevol barbaritat per no reconèixer la diferencia, i deixar l’esport en el lloc que li correspon, cosa que demostra que per moltes campanyes que es presentin per la oficialitat de les seleccions, o forats legals per aprofitar, amb un estat tant retrògrad com l’espanyol, això no serà possible fins gaudir de l’estat propi, i on automàticament tots els nostres esportistes que ho desitgin, podran competir sota la nostra bandera sense preocupar-se de la política.

L?ECONOMIA ESPANYOLA ENS ARROSSEGA I NOSALTRES AMB LES NOSTRE MISERIES

General

El creixement del PIB ha permès a la Unió Europea sortís oficialment de la recessió amb estats al capdavant com Alemanya, Itàlia o Eslovènia, però amb tres estats que no s’han enganxat a aquest tren com Grècia, Xipre i Espanya, què amb les seves erràtiques politiques econòmiques ens arrossega amb ella en el seu pou profund, i mentrestant i mirant cap un altre costat seguim remenant les nostres misèries mes vergonyoses.

La delegació de Nicaragua que va ser rebuda en un acte institucional del Parlament per estudiar la nostra peculiaritat lingüística, ha tingut una polèmica inesperada en la persona de David Minoves, què va utilitzar la llengua pròpia de Catalunya, utilitzant el sistema de traducció simultània per la delegació centreamericana amb un cost de 1000 euros, i que ha servit perquè la crosta nacionalista espanyola més retrograda, encapçalada per la Alicia Sanchez Camacho i en Joan Ferran, amb la complicitat d’altres líders que simplement han optat pel silenci, encapçalessin una croada contra l’actitud d’en Minoves, i el cost del seu caprici, amb petició de compareixences inclosa.

D’altra banda en el mateix hemicicle català es va viure una situació surrealista, quan el tripartit va votar en contra d’una llei especial per la Cerdanya, què els mateixos representants dels tres partits a la comarca havien impulsat, i que es referia a un estatus específic per aquesta comarca, amb part del territori a l’estat francès i part a l’espanyol, amb una semblança al que ja succeeix a l’Aran amb uns resultats que freguen l’esquizofrènia col·lectiva, i que diuen molt poc  de la preocupació pel territori fora de l’àmbit de Barcelona, i de la credibilitat d’aquestes formacions.

Pel que fa al primer afer, la normalitat i dignitat d’un representant català ha tornat ha ser objecte de la rància croada espanyolista, què intenta defensar el que es normal a tot el món com anormal a Catalunya, el català es la llengua pròpia del territori, i per tant es totalment lògic que aquest idioma sigui l’escolli’t per qualsevol acte com aquest, i amb traducció sigui a l’idioma que sigui per la representació forana, per altra banda el cost de 1000 euros en cap cas es exagerat, i incomparable amb els episodis que estem vivint aquests dies de mala utilització dels fons públics per fins privats, i on precisament els partits dels dos acusadors principals en tenen grans exemples, i no estan indicats per donar lliçons d’ètica o honestedat a ningú, i menys per un tema que simplement esta en la seva imaginació de racisme contra la llengua catalana per qualsevol motiu.

El tema de la Cerdanya explica clarament la desafecció ciutadana, i la mesquinesa d’aquesta classe política catalana, què pels seus interessos es capaç de votar amb diferents criteris en un territori o un altra en funció de les seves necessitats, i on finalment en un acte de cinisme i mediocritat inexplicable, donen l’esquena als companys del seu mateix partit, en un cas clar de prioritat de les cadires de govern per damunt dels interessos vertaders del territori, en aquet cas en una comarca catalana dividida entre dos estats pel famós tractat dels Pirineus, i què des del nacionalisme espanyol no es vol recordar.

En definitiva davant aquesta deriva de l’estat espanyol, què compromet molt seriosament el nostre estat del benestar i el nostre futur, la classe política catalana es dedicar a fer aquests espectacles denigrants que els deixa en evidencia per sempre.

 

ES BUSCA L?ASSASSÍ DE L?ESTATUT CATALÀ

General

El Congres dels diputats espanyol ha aprovat la LOFCA (Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, quedant definitivament per damunt d’una llei orgànica anomenada Estatut, i curiosament  amb el vot favorable dels partits que integren el tripartit. Les acusacions d’en Sanchez Llibre per part de CIU sobre els autors de l’assassinat de l’estatut, ha portat a un nou capítol de mesquinesa política, en un delicte on tots son responsables d’aquest crim, i frau monumental al poble de Catalunya.

Amb aquesta aprovació es dona per tancada la carpeta econòmica de Catalunya, on bàsicament tot seguirà igual, ja què la benedicció com a norma superior de la LOFCA davant la llei catalana, amb el trist paper del govern català, dona per fet la via lliure a l’espoli que hem de continuar patint, i deixa en foc d’encenalls qualsevol reclamació de concert econòmic, què va en una direcció totalment oposada.

 

Prou de demagògia barata, tots en son culpables d’aquest nyap, què com ja s’ha vist es una via totalment morta i esgotada.  El PSOE-C va presentar esmenes gairebé el dia següent d’aprovar-lo en el Parlament de Catalunya, en un exercici de cinisme difícil de superar, Iniciativa va donar el sí al pacte final sense ni estudiar-lo, i donant la sensació de vendre un producte sense importar el contingut, ERC no es va voler plantar amb les negociacions, i la seva direcció va voler evitar el NO en el referèndum, què va haver d’acceptar per la sublevació de la seva militància, i a més va escenificar el recent acord financer sent conscient que incompleix la llei catalana, i perpetua l’espoli fiscal català, pel que fa a CIU, l’episodi d’en Mas pactant al final una gran meravella que s’ha demostrat que es paper mullat, ja que l’estat espanyol te la capacitat de no respectar les lleis, i com a prova es la nul·la bilateralitat, i els nuls traspassos de competències a la Generalitat, així com l’incompliment de les dates del nou sistema de finançament, amb un retard de més d’un any vergonyós en qualsevol democràcia occidental. Del PP poc s’ha de dir, el seu recurs a la llei, què segons els últims rumors publicats deixarà la veu del poble en res, i suprimirà la nació, els drets històrics  i el deure de conèixer el català entre altres modificacions.

 

Per tant ja n’hi ha prou d’aquesta comèdia d’acusacions d’un crim comes entre tots, i que ens deixa exactament on estàvem, i amb el llistó de màxims de l’estat espanyol al descobert si seguim per aquesta via autonòmica, i amb una cosa encara més greu, què es la col·laboració desinteressada en aquest projecte definitiu de colonització dels nostres representants, què no s’han atrevit a plantar cara, i simplement han fet el joc a l’estat per conservar els seus privilegis adquirits, en contra del que cada cop mes es demostra com un anhel de la societat catalana, què es poder decidir la nostra llibertat.

 

El dia 13 de desembre prop de 140 municipis faran la seva consulta sobre la independència, desafiant totes les patums de l’estat i les pròpies d’aquí, i segons la participació, i els resultats serà un pas moral molt important per donar un toc d’alerta a aquests partits, què ja no els volem escoltar més, i què tenim molt clar el que volem per la nostra generació i per les properes, què es decidir el nostre camí amb llibertat.

 

 

 

 

 

 

DESAFECCIÓ O INDEPENDÈNCIA: PRESENT O FUTUR

General

Aquests dies veiem com es desenvolupen dos projectes totalment oposats, en un costa els nostres partits sembla que donat els escàndols financers descoberts, han de donar l’impressió que els preocupa, i parlen sobre la reforma d’una llei electoral d’un sistema que se’ls podreix a les mans, per altra banda ahir es va presentar al Parlament europeu la campanya “I’m Catalan I love freedom”, reivindicant que Catalunya sigui el proper estat d’Europa, i explicant que el celebrat aniversari de la caiguda del mur de Berlín no es l’últim obstacle per a la llibertat d’Europa.

El President Montilla ha donat ordres al partit socialista per canviar d’opinió, i ara impulsar un canvi, be de fet una llei electoral, ja que no en tenim cap, i amb urgència per apaivagar el descrèdit que acumulen. Es mostra contrari a les llistes obertes, adduint que ja persones amb altres mèrits com una repercussió mediàtica o interessos d’algun lobby, què podrien obtenir un escó. Dins mateix del seu partit ja contradiccions, i parlen del sistema alemany amb una doble votació, amb un representant per territori i un de les llistes de cada partit a nivell nacional, i on CIU i PSOE-C no es posen d’acord amb la dimensió d’aquests territoris, i el percentatge d’un i l’altre què podria afavorir l’àrea metropolitana, o be el conjunt del territori.

 

Realment la mediocritat fa vergonya, ja que l’excusa de les llistes obertes per la por que persones  amb altres interessos accedeixin a l’escó parlamentari, es exactament el que passa ara, què les llistes son en funció dels interessos de la cúpula dirigent de cada partit, i on altres persones amb més mèrits professionals, però deslligats de l’entorn de la direcció, es queden sense possibilitats,  i on en una llista de noms, el ciutadà no pot destriar els que vertaderament vol votar per la seva capacitat o liderat, i apartar aquests vividors de la política que no se’ls coneix ofici ni benefici, més que la mamella pública. Respecte la segona discussió, arribem al moll de l’os de la desafecció ciutadana, no es mira el sistema mes higiènic, democràtic i just, sinó les repercussions en forma de representants de cada formació, i en funció d’això fan les seves propostes, i desprès pretenen disfressar-ho tot amb un tel de puresa i regeneració democràtica totalment falsa.

 

En un altre àmbit, continua creixent el nombre de municipis que veuen aprovades les seves mocions, i què amb una primera tongada de més de 100 poblacions votaran per l’estat propi, i on Girona com a capital acaba d’unir-se al grup amb un procés imparable, què avui es complementa amb la campanya ”I’m catalan I love freedom” a Brussel·les per reivindicar l’estat propi, i denunciar el genocidi cultural que han patit els catalans, i el racisme espanyol comparable els tibetans, Kurds o armenis, amb una data escollida simbòlicament, per la signatura de la pau en la primera guerra mundial que va donar pas a tot un grapat d’estats nous, i on Catalunya simplement vol exercir el seu dret a escollir la llibertat, ara vexada per un estat amb uns dèficits democràtics què cal denunciar, amb l’exemple de la impossibilitat d’anul·lar totes les penes de mort i presó de la dictadura, com la del President Companys, i on el silenci s’ha imposat a cop d’un tractat constitucional amb greus mancances democràtiques, i fet a mida pels hereus de la dictadura, i per mantenir les nacions com Catalunya sota vigilància permanent.

 

En definitiva es la foscor o la llum, i Catalunya no es pot permetre el luxe d’esperar més, i ha de decidir que vol ser quan sigui gran, sense esperar que hi hagi tercers que decideixin per nosaltres, com diu la campanya I’m catalan I love freedom.

 

 

CINEMA I ESPORT VOLEN TREURE EL CAP

General

Aquests últims dies tenim dos casos clars de com funcionen les regles a l’estat espanyol per eliminar qualsevol diferència, per una banda en Joel Joan com a President de la recent creada Acadèmia de cinema català, ha viatjat a Los Angeles per demanar la participació de les pel·lícules en la nostra llengua en la secció dels Oscars de llengua no anglesa amb normalitat, i al mateix temps aquest cap de setmana a Coma-ruga s’organitza un torneig de futvoley, on un combinat representant Espanya i un a Catalunya, reconeguda oficialment, s’enfrontaran a pesar de les amenaces de les autoritats esportives espanyoles.

 

En el primer cas les gestions realitzades per Joel Joan, han fet posar en guàrdia el nacionalisme ranci espanyol, i els seus col·laboradors catalans, menyspreant el cinema català com gairebé inexistent, quan la realitat es que cada any produïm tantes obres com per exemple Suècia, amb la diferència que ells son un estat i nosaltres una simple colònia, i a més amb un estat que rebutja frontalment la versió en català, i odia profundament qualsevol canvi idiomàtic que no sigui el castellà, i encara més si be de Catalunya. Un d’aquests col·laboradors que em referia es el senyor Ignasi Guardans, director de l’institut de cinematografia espanyol, quan ens vol fer caure amb la trampa de que els films que van a Hollywood els tria l’acadèmia i no l’estat, però amaga el prejudici contra la llengua catalana, què fa inviable que una pel·lícula catalana representi aquesta institució, i ja se sap el que representaria poder participar en la festa del cinema mundial amb veu pròpia, i mostrant el món que hi ha una llengua que ens fa especials com a comunitat, cosa que evidentment vol evitar l’estat.

 

Ara depèn de la resposta americana, ja que en principi s’ha de participar en unes olimpíades per participar-hi, però hi ha excepcions com Palestina o Taiwan, i aquí es on entrem nosaltres, ja què confiar amb l’acadèmia espanyola per aquesta qüestió es un impossible, cosa  que molt be sap en Joel, que simplement per expressar el seu independentisme no es contractat en molts cercles oficials, on està molt mal vist aquest gest de dignitat que l’honora.

 

Per altra banda el malson de les Espanyes de veure una confrontació Espanya contra Catalunya en qualsevol esport, sembla que serà una realitat amb un torneig internacional de futvoley, on Catalunya reconeguda oficialment de ple dret, s’enfrontarà entre d’altres a un combinat representant d’Espanya que encara no te federació pròpia en aquest nou esport.  La noticia ha estat la carta amenaçadora als organitzadors del torneig de part de les autoritats esportives de l’estat, dient que cauran en una il·legalitat si es dur a terme aquest fet, i amb la intenció de evitar l’enfrontament.

 

Son dos cares de la mateixa moneda, l’obsessió malaltissa espanyola per no deixar veure al món que la realitat catalana existeix amb una identitat diferenciada, i en contra de moltes democràcies avançades que no s’oposen per exemple a les seleccions esportives pròpies, en el fons saben que aquest enfrontament al terreny de joc amb l’estat propi sota el braç serà inevitable, i la normalitat el farà veure com un més, tanmateix en el cinema  personatges com en Guardans hauran de veure com les obres es normalitzaran, i mostraran la manera de fer d’aquest territori amb total normalitat, tot això com sabem nomes serà possible amb el nostre estat, mai si necessitem el permís espanyol, què evidentment sempre serà denegat.

 

 

 

EN DEFENSA DEL SELECCIONADOR CATALÀ

General

La presentació de Johan Cruyff com a nou seleccionador català, fa temps que porta una controvèrsia bastant mediocre al meu entendre, i què rau amb la insistència de que el seu idioma utilitzat no es el català, i per tant segons les més sagrades essències del purisme queda invalidat pel càrrec que ara ja ocupa, oblidant la seva imatge i els seus coneixements de la matèria ha de cremar a la foguera, i no poder entrenar una selecció que hores d’ara i desgraciadament va de costellada en costellada, suposant que la Federació Espanyola li deixi alguna data lliure per jugar.

 En una roda de premsa multitudinària, l’exjugador i posteriorment entrenador del famós Dream Team, va expressar el seu orgull pel càrrec que acabava d’acceptar, i què el tornava a la banqueta 13 anys desprès sense cobrar un sou, i amb una vinculació de la federació a la seva fundació per ajudar als infants.  Ha anunciat que cada partit te que ser una festa nacional, i que imprimirà el seu segell ofensiu a l’equip, respecte al gran problema de l’idioma, ha dit que no en domina cap, i què veu complicat arribar a parlar en català, pel que fa a la oficialitat ha contestat que es un problema polític.  Mes de 100 periodistes acreditats donen idea de la repercussió de l’acte.

 

El diari The Times s’ha fet ressò de la polèmica abans expressada, i parla de vergonya pels nacionalistes catalans per la negativa del nou seleccionador a parlar català, i ho barreja amb consideracions sobre la immersió lingüística o les sancions pels rètols que no estan en català.

 

Crec sincerament que es un gran encert la seva contractació, la seva imatge coneguda a tot el món com un crack com a jugador, i com entrenador que va ser capaç d’imprimir un segell inoblidable al Barça, portant-lo a aconseguir les més altes cotes, i ser una referència amb un estil que s’ha convertit amb la filosofia de l’equip.  A la roda de premsa ja es va veure  que l’expectació per la seva presencia era màxima, i el gran beneficiat de tot plegat serà la selecció catalana, què passarà de l’anonimat a començar a ser coneguda per la direcció de l’holandès, i pot facilitar que grans seleccions tinguin menys reticències alhora de jugar partits amb la catalana.  Respecte el reconeixement oficial, tant se val qui sigui l’entrenador, ja que dins l’estat espanyol mai s’arribarà a la oficialitat, i nomes s’aconseguirà automàticament amb un estat propi, es un tema força clar, i no val la pena perdre més el temps, mentrestant val més gaudir de partits interessants, i no paxangues sense cap interès.

 

Pel que fa al tema del català, crec que aquest purisme es francament infantil, ja que si volem ser un estat normal, veurem que molts d’ells estant dirigits per tècnics d’altres països, i es el més normal del món, i nosaltres no inventarem la sopa d’all, simplement volem ser amb la nostra identitat, però com la resta.  Un altre tema es que una persona amb 35 anys de convivència amb aquestes terres no hagi après l’idioma propi del país, cosa difícil d’explicar, però que no te res a veure amb la seva professió.  Aquests puristes haurien de saber que el reconeixement total i normal arribarà també de bracet de l’estat propi, i no per la llengua que parli o deixi de parlar Cruyff, què a més s’ha vinculat i ha expressat el seu suport en moltes causes, com a la plataforma per les seleccions catalanes, portar la senyera com a jugador en la mateixa selecció que ara dirigirà, posar Jordi el seu fill amb el dictador encara viu, o demanar l’amnistia dels presos polítics per posar uns exemples.

 

Per tant no confonguem les coses, i demanem a uns el que no exigim als que vertaderament ho han de fer possible, i què semblen més preocupats per enriquir-se les butxaques, i seguir insistint amb un sistema i un estat que es la perdició de Catalunya.  Un 10 per la federació catalana, i la seva visió de màrqueting i promoció.

LA CLAREDAT DE CIU I PSOE-C

General

Aquests dies hem sentit a Artur Mas en una entrevista al Diari de Girona, afirmar que la Independència no figurarà en el programa electoral de la federació convergent, i descarta qualsevol referèndum en la propera legislatura, amb l’excusa d’una derrota de la proposta sobiranista.  D’altra banda el President Montilla ha presentat un contracte de transparència pels candidats socialistes per lluitar contra la corrupció, però casualment totes les seves propostes ja son llei actualment.

En primer lloc l’Artur Mas diu que Catalunya no està per acumular derrotes, sinó començar a tenir victòries, en referència a un referèndum independentista, dona per segura la victòria del no, ja què assegura no hi ha una majoria clara, tot i així el principi d’autodeterminació si que figurarà en el programa, amb la típica ambigüitat convergent, i creu que primer s’ha de sortir de la crisi i aixecar la nació.

 

El President Montilla  arran del caos a Santa Coloma, ens anuncia un contracte de transparència per tots els socialistes, llàstima que apart del record de càrrecs de la seva dona que no tenen explicació, per llei ja hi ha obligatorietat de declaració de patrimoni al entrar i sortir del càrrec públic, i es obligatori la publicació dels sous públics, què com que feta la llei feta la trampa, permeten amagar les dietes per conceptes diversos, i que fan augmentar espectacularment les xifres.

 

Respecte el primer cas, i les dots de visionari d’en Mas sobre una derrota independentista son d’agrair, ja que ara cap independentista hauria de tenir la temptació de votar CIU.  Realment l’excusa es molt dolenta, ja què les dades no justifiquen les paraules de Mas, i l’actuació de l’Estat amb les consultes municipals totalment desproporcionada, i l’actitud de PSOE-C i PP que no en tenen prou en defensar el no, sinó que neguen el dret a preguntar als ciutadans amb una clara vocació antidemocràtica, i què dona molt a pensar sobre una possible majoria ja actualment. Pel que fa a sortir de la crisi la millor recepta es tenir els diners i el poder per fer politiques econòmiques solvents, i això nomes s’aconsegueix amb un esta propi.

 

Pel que fa al President i el seu lema fets i no paraules, caldria capgirar-lo ja que aquest contracte son paraules sense cap credibilitat, i amb vocació d’engany, i cap fet al respecte, ja que aquestes mesures ja son llei i la trampa del sistema com son aquestes quantitats extres, segueix sent permesa sense contemplacions. Prou d’enganys i l’enriquiment incontrolat de càrrecs electes amb el diner públic amb l’acceptació de tots els partits. Calen mesures per evitar la temptació, i no paraules buides que ja no enganyen a ningú.

 

Aquí tenim dues cares de la mateixa moneda, les dues propostes tenen el mateix objectiu, perpetuar aquesta posició d’espoli fins l’infinit, i sense cap intenció de donar el salt a la paret, ni d’escoltar la veu de la població per decidir lliurement el seu futur.  Cal prendre nota per evitar frustracions posteriors.

 

ESBORREM EL TRACTAT DELS PIRINEUS

General

Aquest cap de setmana a Perpinyà, un seguit d’entitats, entre ells 10mil en xarxa per l’autodeterminació han convocat una gran manifestació dissabte acompanyada de tot un seguit d’actes per recordar i commemorar els 350 anys del Tractat dels Pirineus fet d’esquena a Catalunya i que va partir el país en dos fins els nostres dies, un greuge històric i una anomalia que tard o d’hora s’hi ha de posar remei.

Manifest 350 anys, esborrem el tractat dels Pirineus

Avui, dissabte 7 de novembre, quan a Arenys de Munt s’ha fet un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que se’n està fent més de cent arreu dels Països Catalans, a Perpinyà com a tota la Catalunya Nord se commemoren els 350 anys d’ocupació francesa, així com els 350 anys de resistència.

El 7 de novembre del 1659, sense que hi hagués cap consulta a les Institucions catalanes, el Reialme de França i la Monarquia Espanyola ens van fer servir als catalans del nord com a moneda de canvi, amb la signatura del Tractat dels Pirineus. El Reialme d’Espanya va donar la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) a Lluís XIV a canvi de la pau. La seva pau. La seva pau i el començament de la nostra lluita. Durant els quaranta anys següents, milers de catalans i catalanes, decidiren resistir a l’ocupant francès. El Tractat va topar, durant els primers anys de la seva implantació, amb una resistència armada de caràcter popular, el que es va conèixer com la Revolta dels Angelets de la Terra amb al seu cap en Josep de Trinxeria.

Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s’ha dedicat durant 350 anys a convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l’hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d’un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d’un futur millor.

Cada cop més ens parlen de la nova Europa, d’una Unió Europea que diuen que preconitza l’obertura de les fronteres, i permet que només en quedi una més tancada que mai, entre l’Estat francès i l’Estat espanyol, responsables tant l’un com l’altre de la nostra situació de divisió nacional.

Divisió que els Estats controlen com els hi convé :

– Amb el tancament de les fronteres audiovisuals que ens impedeixen, tant al nord com al sud del la nació, rebre cadenes de televisió catalana en tota llibertat.

– Amb el tractament discriminatori de la cultura popular que pot acabar a casa nostra, a cop de directiva europea, amb les tradicions lligades al món del foc.

– Amb l’obertura dels espais per a projectes de profit per a uns pocs, com les línies de molta alta tensió

– Amb un intent sistemàtic des de París d’esborrar-nos com a catalans : han volgut esborrar la nostra història, prohibir-nos de parlar la nostra llengua i han intentat matar la nostra cultura.

Ara més que mai hem de lluitar contra totes aquestes opressions d’un Estat jacobí, que sempre ens ha girat l’esquena. I això només ho podem fer junts.

Només treballant en un projecte comú aconseguirem fer del poble català un poble lliure i independent i just.

Perquè no només l’estat francès oprimeix Catalunya Nord, simplement perquè no només l’estat francès ocupa els Països Catalans.

També l’estat espanyol, és directament responsable de l’actual situació de Catalunya Nord, participant en el manteniment d’una frontera imposada i col·laborant amb l’estat francès per esborrar del mapa dels pobles lliures qualsevol indici de Catalunya Nord, dels Països Catalans.

Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País!

Esborrem el Tractat dels Pirineus!

350 anys d’ocupació, 350 anys de resistència!
Visca Catalunya Nord, visca els Països Catalans!

Programa d’actes del dia 7 de novembre:

  • 10h Trobada d’entitats, estands i animacions diverses  Plaça de Catalunya
  • 13h Dinar (entrepans freds o calents)
  • 14h Animacions infantils
  • 16h Manifestació “Commemorem els 350 anys”
  • 18h Parlaments al Castellet
  • 20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
  • 21h Concerts (Casa Musical)

Es una bona oportunitat per seguir sense treva el procés cap a l’estat propi i la normalització política del nostre país.

L?ESGLÉSIA EN CONTRA DEL DRET A DECIDIR

General

El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, ha fet un escrit pels rectors de la seva diòcesi, en que els comunica  que no han de permetre reunions, ni molt menys el referèndum posterior sobra la independència de Catalunya en cap dels seus locals, ja  que no s’ajusta a la legalitat, i crearia una divisió entre els membres de la parròquia, amb un nou gest que mostra el tarannà antidemocràtic que sempre ha caracteritzat en aquest cas l’església catòlica, apart de ser un poder fàctic contra les llibertats nacionals catalanes.

 

Una de les primeres coordinadores afectades ha estat al municipi de Canet, on desprès de demanar autorització per utilitzar el local sense cap problema, han rebut la carta dient que no donen permís per celebrar cap reunió preparatòria ni consulta posterior, emparant-se que tenen respecte en el dret d’alguns ciutadans a preguntar a altres sobre diverses qüestions, però sempre dins la legislació vigent. Segueix justificant-se dient que pot portar a una divisió de la comunitat parroquial, i demanen respecte per la llibertat identitat de l’església a les coordinadores sobiranistes.

 

Sembla que l’origen de la negativa correspon a una carta de Martin Garcia, cap de llista pel PP a les municipals al Bisbat de Girona, i on diu que l’ajuntament no pot cedir cap dependència per llei a la consulta, i què si ho feia l’església podia ferir moltes sensibilitats dels creients contraris a la iniciativa, què la identificarien com un suport  a la pròpia consulta.

 

Realment trist el paper d’aquesta església davant la societat, on per un costat ens vol vendre el seu missatge de pau, compartir i estimar, i per l’altra segueix tenint els tics feixistes que la caracteritzen.  Si durant la dictadura eren un poder cabdal i addicte al regim franquista, amb la suposada democràcia no han perdut gaires privilegis, i s’atorguen la potestat de la que ells anomenen casa de Déu, estigui tancada per un grup de persones que pacíficament i democràticament volen fer una consulta a la població, amb la simple excusa de que això pot provocar divisió..Haurien de saber que qualsevol votació produeix divisió d’opinions, i en una democràcia una consulta si es vinculant, la minoria accepta el que diu la majoria, al contrari d’una dictadura, sistema que suposo els es més familiar i s’hi troben mes a gust.

 

Diuen que respecten qualsevol consulta que entri dins la legislació, haurien de saber que es perfectament legal que una entitat privada organitzi una consulta sobre qualsevol tema, per tant el seu raonament queda anul·lat, a més sobre el fet en concret de la pregunta, hi ha la possibilitat de donar el si i el no, no s’obliga a ningú a cap posició determinada, cosa que ells no estan acostumatsn ja que la seva organització interna es totalment dictatorial i sense discussió possible.

 

Els creients d’aquesta església suposo deuen tenir diverses opinions de moltes coses a la vida i ben variades com correspon a un grup nombrós de persones i pels motius de respecte i llibertat que ens parlen, i per la seva pròpia fe haurien de ser els primers en defensar el respecte a totes les idees.

 

En definitiva, l’estat espanyol, i davant la seva impotència per aturar l’allau de consultes independentistes per tot el territori, primer ho va prova traient la pols a La Falange, i ara pretén utilitzar un altre element en la mateixa línia com es l’església, i encara més coneixent als sinistres personatges d’aquesta organització a la Conferencia Episcopal Espanyola.  El 13 de desembre serà un altre dia de triomf per la democràcia i la llibertat dels pobles, i els seus mètodes del passat hauran de deixar pas al dret a decidir.

 

 

LES MISERIES DE LA SOCIOVERGÈNCIA

General

El que va ser cap de comunicació de presidència, Toni Bolaño, ha lamentat amb una tertúlia que la prudència del President Montilla per no fer trontollar el tripartit ha lligat de mans i peus al PSC,  i ara internament molts membres importants d’aquest partit volen un govern mes estable, que amb la motivació de la crisi be donat per una entesa socialista i convergent, què seria beneïda per  sectors empresarials i financers catalans desitjosos que  la febrada sobiranista com ells l’anomenen no passi d’aquí.

Ens recorda aquest alt càrrec, què l’excusa per no contemplar aquesta possibilitat era que el país no era en crisi, ara ho està.  Donat la desafecció creixent pels escàndols de corrupció, i els sondeigs on el tripartit te una tendència a la baixa provocarà un afebliment institucional, què podria portar a aquesta coalició de dos partits recordem esquitxats per aquests casos de corrupció, i on l’actual president podria ser el número 2 de Mas.

 

Precisament per part dels dos partits, CIU en boca de Jordi Pujol, ha culpat José Montilla de la desafecció creixent entre Catalunya i Espanya, que estan en una situació pitjor que mai per errades de les dues parts. Ha culpat a Zapatero de l’engany continuat a Catalunya, i a Montilla per les esmenes a l’Estatut un cop aprovat al Parlament. Una desafecció que diu orgullós no es va produir quan el govern era convergent.

 

Per part socialista, ahir mateix veiem la demagògia i el cinisme habitual de José Zaragoza en una entrevista televisiva, i on davant les preguntes de corrupció dels càrrecs socialistes a Santa Coloma, de cada tres paraules, una era per llençar un atac a CIU, i les altres per lloar la transparència dels socialistes catalans, com si el batlle i regidors del partit a l’ajuntament intervingut fossin un miratge.  Va arribar a dir davant la pregunta de la davallada socialista en les enquestes, que ells es dedicaven a fer obra de govern fent escoles i hospitals que amb 23 anys no s’havien fet, veritablement un sectarisme que traspassa qualsevol lògica mental.

 

Realment aquesta proposta faria molt content a tots aquests sectors de poder desitjosos de seguir el seu negoci amb Espanya, a costa del tracte colonial al territori català. El que les enquestes van confirmant dia a dia es la cada cop més difícil reedició del tripartit, per tant el partit socialista, un partit amb un ampli poder, començarà a moure fils per fer realitat aquest hipòtesi, i seguir remenant les cireres amb una Convergència desitjosa de tornar al poder, però que difícilment arribarà a una majoria absoluta.

 

Deixant de banda aquests sectors, què son l’autèntic tap perquè Catalunya no faci anys que tingui un estat propi, veiem amb les declaracions de Pujol que la seva ambició simplement es seguir sent una colònia obedient i feliç de l’estat espanyol, i es mostra cofoi de que en la seva època a govern no hi havia desafecció, aquest es l’autèntic objectiu d’aquesta coalició, calma les aigües i tornar a la mateixa cançó de sempre amb una retòrica en el seu punt just. Aquest fet no aportaria res a Catalunya, que per molt que els pesi, ja ha iniciat el seu camí cap a la llibertat, i deixant enquestes a banda que son molt favorables, la onada de consultes populars amb visió internacional, i la coalició independentista que s’està formant, i que per primer cop portarà aquest noble objectiu al Parlament sense ambigüitats, la dignitat i la coherència porten a dir punt i final.

 

Per Catalunya es tant nociu la sociovergència com el tercer tripartit, son dues cares de la mateixa moneda que amb crisi o sense, ja no tenen cap raó de ser si es vol un estat democràtic i amb futur.

 

VOLEN FRENAR L?INDEPENDENTISME A COP D?ENQUESTA

General

Aquest cap de setmana han vist la llum dues enquestes electorals de cara a les eleccions a la Generalitat del 2010, per part de dos del mitjans amb clara vinculació amb els partits actuals La Vanguardia i El Periodico, per damunt de les forquilles de diputats, i l’augment de l’opció convergent, sobta veure com es posa Reagrupament al costat de Ciudadanos amb moltes possibilitats de no entrar a la institució. Es una prova més de les constants maniobres que veurem per desacreditar aquesta nova opció amb un clar objectiu, i què el regim no vol veure com s’accentua el seu creixement.

En aquestes enquestes El Periodico, o sigui el pamflet socialista a Catalunya, CIU segueix el seu lent ascens, i el PSOE-C un lleuger descens que en el cas d’ERC es mes acusat, però tant sols d’uns 4 diputats, que en el cas d’ICV podria augmentar amb un, amb totes aquestes dades, i per la part alta de cada formació el tripartit tindria possibilitats de repetir, Ciudadanos podria perdre la seva representació, i Reagrupament no te assegurada la seva entrada. Pel que fa a la Vanguardia augmenta l’avantatge de CIU en mes de 20 diputats de diferència respecte el grup socialista, què veuria com amb la caiguda rellevant de mes de 7 diputats d’ERC, quedaria lluny de poder reeditar el tripartit. Ciudadano coincideix amb la seva desaparició, i Reagrupament no te assegurat la seva representació.

 

Una dada interessant, es que més d’un 70% dels enquestat es contrari a la reedició d’un tercer tripartit,  i vol un canvi polític, amb Artur Mas com a líder mes ben valorat. Per últim aquest diari ens diu que un 53% esta a favor de les consultes independentistes, i en cas de la opció triada un 46% es contrari a l’estat propi, i un 35% favorable, destacant que a CIU  les posicions serien molt equilibrades, mentrestant en termes globals els favorables a la Independència augmentarien en 5 punts respecte l’últim sondeig  de Noxa el 2007, i on també el rebuig ha augmentat 8 punts.

 

Es trist veure aquests dos mitjans, com el primer s’esforça en alleugerir la caiguda del partit republicà per evitar tensions entre els grups de govern, i aferrar-se a la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, se’ns dubte una possibilitat hores d’ara nociva per Catalunya, ja què es important començar a fer recular al PSOE-C a posicions secundaries.  El segon es mes cruel amb la caiguda d’aquest mateix partit, i posa a CIU a les portes del govern, un canvi que per molt que diguin, i amb els objectius de la federació actuals, potser guanyarà amb seriositat, però pel país pocs avanços es poden oferir, més que les receptes de sempre de bellugar tot per no moure res.  Es curiós veure com es resisteixen a donar representativitat a Reagrupament, la força o coalició que ha de portar un projecte diferent a la resta i sense ambigüitats, el posen a l’alçada de Ciudadanos,un partit que apart de la seva xenofòbia contra tot el que respira en català, no ha passat de ser una anècdota amb tendència a la desaparició.  Les seves raons tindran per minimitzar-lo, però si més no es un bon senyal pel projecte, i que si segueixen els casos de corrupció ha de recollir el testimoni de la regeneració i de la il·lusió, cosa que vista la desafecció, i abstenció actuals, es un mar molt gran on tirar la canya, i bones perspectives de tornar al port amb les xarxes ben plenes.

Pel que fa a aquest 35% de votants favorables a l’estat propi publicat per la Vanguardia dona idea de l’increment d’independentistes, segurament molt superior a la xifra donada per la publicació de can Godo, què com sabem no es precisament sospitós de voler l’estat propi per Catalunya.  Son dades que conviden l’optimisme, i que si es logra aguantar els atacs d’aquells que no volen perdre els seus privilegis sent una colònia espanyola, i es segueix connectant amb la població sense embuts, es pot avançar un gran pas en la propera legislatura, per segar definitivament les cadenes forjades fa prop de 300 anys, i volar sols fen el nostre camí amb un futur esperançador per davant.

 

 

 

 

 

 

TRAVES PER LA LLEI PER LA PROTECCIÓ DELS ANIMALS

General

La iniciativa legislativa popular presentada per la plataforma Prou.cat, per la modificació de la llei de protecció del animals, on s’inclogui la prohibició de les curses de toros a Catalunya amb el suport de 180000 signatures, comença a patir els efectes d’aquest Parlament català, què ara amb l’esmena a la totalitat del PSOE-C, PP i Ciudadanos, curiosament els partits espanyols de la cambra pretenen aturar la seva discussió, i votació lliurement.

L’esmena a la totalitat socialista s’argumenta perquè el Parlament pugui votar si acceptar o no la tramitació de la ILP, ja que si no es presentes seguiria la seva tramitació normal, tot i això ens diuen que els seus diputats, com també els de CIU, mantenen la llibertat de vot i d’ells dependrà la aprovació o no, ja que tant ICV com ERC ja han anunciat el seu vot favorable a la ILP. De totes maneres últimament des de les files socialistes s’han escrit coses, com que els antitaurins son uns inquisidors,  o la comparació de castells amb toros amb la comparació de maltractament a la canalla i els animals.

Realment esperpèntic l’argumentació per posar traves a aquesta iniciativa popular amb un gran suport del grup socialista, ja que la Mesa del Parlament es la que fa la funció d’admetre que la iniciativa tiri endavant, i pugui recollir signatures, un cop votat afirmativament, no te cap sentit presentar una esmena a la totalitat, sinó es que estant contraris al text presentat, simplement per decidir si segueix endavant es una gran bajanada, i què amaga una segona intenció que es defendre l’anomenada “fiesta nacional”, i que com a partit espanyol passa per davant de qualsevol tortura o crueltat animal.

No deixa de ser curiós les veus que últimament s’han sentit defensant aquest fet cruel, i arribant a comparar-lo amb el fet casteller am un exercici de demagògia i incultura difícil de superar.  Tanmateix la coincidència entre PSOE-C, PP i Ciudadanos es un bon exemple dels partits que s’oposaran a un futur referèndum d’independència, i què defensaran l’estat espanyol peti qui peti.  Cal treure la mascara a aquest partit socialista que sota la capa de moderació i catalanitat hi ha la intenció de que res es bellugui, i que de moment els ha portat ha anar perdent suport votació a votació, cosa que  amb els últims escàndols de corrupció amb la seva força municipal, sobretot en l’àrea metropolitana, on per higiene democràtica caldria un canvi de colors amb urgència.

Tard o d’hora, i sota aquesta capa de llibertat de vot, havia de sortir el vot contrari que tenen preparat per salvar la seva festa, sense veure que no es tracta de qüestions identitaries, sinó simplement de prohibir una crueltat sense límits, què en el segle on ens trobem no te raó de ser.  No hi ha raons per votar a favor de la tortura sigui animal o humana, i per tant el simple fet de discutir-ho ja  denota l’ètica dels nostres parlamentaris, què en els temps que corren sembla enterrada en un pou molt profund.