Ulisses20

(Avise que avui m’he deixat anar de brofegades i porqueries, per contrarestar tanta passió i tant de fals calvari. Això dels valencians sí que és un calvari en vida; i una bufa de polítics.)
És una conxorxa, però ells, i ella sobretot, en diu Consorci, que és una mena de pacte i de contracte a tres bandes. Nosaltres els valencians, que no és un llibre, sinó un país de desgraciats i malparits, els polítics que ens representen en el negociet de la vela (Rita, Francisco, Rambla, Serafín…, un ram de tulipes, tu), i els suïssos de l’Alinghi i ACM (america’s cup management, com un altre Gürtel, però a la suïssa). Dels tres del Consorci, qui pagarem els divuit milions d’euros a uns suïssos de secà serem el poble dels valencians (una mena de moriscos a punt de ser expulsats també), els pagarem perquè els suïssos no tenen mar, però podran portar les seues barquetes a navegar pel mediterrani valencià. Rita no és idiota, i ja sap que els suïssos vénen a València perquè no hi ha més idiotes a tot el mediterrani, que paguen tres mil milions de les velles pessetes, perquè els cabrons dels Ròlex i altres rellotgets de creu blanca passegen les barques pels nostres nassos. Els suïssos es pixen i es caguen en els valencians diguem-ne llauradors, obrers, mestres, mestresses de casa i tota la pesca de valencians normals. Ningú amb dos dits de cabal no paga en temps de crisi un quinzet, per tot aqueix luxe suís, si no és que té a veure en el negoci de la prostitució, del comerç deslleial, i de l’ètica dels putots i els panxacotents. Gastar-se milions en luxe quan tants milers de valencians ho passaran malament té nom i hauria de tenir jutjats valents, que no foren amics i còmplices del negoci de la barca.

I mentre el govern valencià, i l’ajuntament valencià, es gastarà tot el tresor que no té, perquè és un prèstec a molts anys, i augmentarà el deute dels valencians perquè ells es follen els suïssos i les seues barques, la crisi valenciana va dibuixant-se més profunda que el mateix terratrèmol a Aqua: col·lapse als hospitals per manca de recursos materials i humans, col·lapse a la ford d’Almussafes amb més acomiadaments directes, pujades abusives de contribució a tots els pobles del Camp de Túria (a Olocau la pujada serà del 210%, amb l’ajuda d’EU), entre més desastres al camp, al medi, i a tants projectes com van fen fallida un dia i un altre, a Terra Mítica, a Mundo Ilusion, i a més ciutats fantasmes de noms coents però de molt pedigrí, ciutat de les arts, de la música, del cinema, de la llum… Qui no serà el poeta que pensa tot això?
 
Per compensar-ho, escola valenciana diumenge va traure al carrer quaranta-cinc mil persones a favor de l’escola, de la llengua i de la lectura. Un altre tret de saviesa, de l’escola i els seus dirigents, una campanya a favor de la lectura. Encara no fa quatre dies, el PP valencià, un altre senyal de saviesa política, prohibia de presentar les Trobades a la Biblioteca valenciana de Sant Miquel dels Reis. Diumenge, quaranta-cinc mil persones començaven el clam a favor de la lectura i a favor de les Trobades. N’eixiran molts milers més, però aquests, en el Consorci, som dels que paguem i no decidim res de res. Ni quan hi ha eleccions decidim res de res.
El PP ja sabem a favor de qui s’alia: amb els suïssos, els putots, les barques, i la despesa de milions a les butxaques d’amigots i forasters. Com també sabem en contra de qui està: de l’escola, i devem pensar que de la lectura, de la llengua, i del país que ens desgoverna.

Voleu dir que tanta prostitució no els farà agafar una sífilis de cos present que els arrancarà la pell a tires, per mamons…, que els farà bollir, coent-se de dolor, en una caldera de ferro roent… agafadets a la copa suïssa i al deler d’autoodi valencià que volen representar?

En realitat volia dir ‘Variacions enigmàtiques’, una obra de teatre d’un autor suec, supose, o finés, potser (en realitat és francés), que es va representar divendres a la sala Matilde Salvador de la Universitat Vella, al carrer la Nau, el cor de la ciutat, de la cultura, del coneixement, amb dos actors que s’entrecreuen contra la vida, contra la literatura, contra el periodisme, contra la vanalitat de la vida, de la vida en parella, de la vida en família, contra la passió i contra l’amor, entre més coses per acabar quedant-se plegats, amb allò que tenen, uns diàlegs i una obra ben lligada i vestida de colps i d’efectes que ens fan riure; el públic és divers, n’hi ha de molt jove i de molt gran, entremig més de cinquanta anys, i tots riem, d’una obra densa, sense concessió. Potser que puc discutir una miqueta els actors, en algun moment, però l’obra acaba agradant-nos, i en parlem mentre sopem a la vora de la Palau de Dues Aigües, tres homes, amb permís de les dones, que després baixen i pugen aquells carrers de la ciutat, Governador Vell, Trinquet de Cavallers, Nàpols i Sicília, l’Almoïna, on hi ha una concentració de requetés, d’una edat considerable, adulant el bisbe que porta una sotana fins als peus, negra, i un bonet roig, que sembla que preparen diumenge de Rams, custodiats per la polícia, dos cotxes, per si algun cas res no pretén de destorbar-los l’ofici de fotre el veïnat d’aquesta església contra els valencians i contra València, enigmàtica, que ja ho sabem, els tres homes continuen el passeig, ara damunt un milenari d’anys de la ciutat més vella, totes aquelles civilitzacions soterrades davall una fina pel·lícula d’aigua, i els tres homes comenten com és de neta la ciutat, i cuidada, que l’alcaldessa pot viure-hi tranquil·la cent anys, que cent anys més serà batllessa, per sempre, malgrat que hi ha discussions sobre aquest parer de la ciutat, que darrere les façanes d’aquest tros, la ciutat i els murs i les cases s’ensorren, immunes a una neteja superficial, més política que profitosa o de profunditat. Passen davant l’Almudí, els tres homes, en aquella hora, la mitjanit passada, recorden fa més de vint anys com era aquell racó, de brutós, de carregat de trànsit, i ara es veu solitari, buit, abandonat a la dissort de tres homes que van enraonant d’on és la gent, en aquella ciutat muda, almenys en aquesta banda, i a la vegada acollidora, agradosa de caminar, amable; arriben tots tres al riu, passen davant Govern civil, civil?, quin govern?, es planten davant la seu de Bancaixa, gairebé al punt d’inici d’aquell itinerari circular, improvisat. D’aquella façana de falsa caixa valenciana pengen dos llençols grans, enormes, que anuncien dues exposicions d’interés, sobre la Xina contemporània, una visió particular, i sobre Miró. Totes dues exposicions anunciades en un castellà perfecte, exclusiu, impune, una llengua colonial, única, per comunicar com és la ciutat, València, d’enigmàtica. I els tres homes se saluden, es diuen bona nit, i, contràriament a aquella parella d’actors, se’n van a cadascú a sa casa. A trobar-se de nou l’enigma particular de la vida de cada dia.

Avui hem baixat fins a Elx, per fer una reunió de mestres en un dels centres que foma part del grup cooperatiu AKOEeducació. Hem baixat amb un minibús, una furgoneta escolar de vint-i-dues places, amb uns amortidors duríssims o espatllats, o, com deia algú, el moviment el provoca la carretera que baixa fins a La Font de la Figuera, que és plena de bonys i nyaps, que és com fem les carreteres els valencians, malgrat que siguen noves d’uns quants anys solament. He aprofitat el viatge d’anada per anar fixant-me en el paisatge més proper a la carretera. Entre polígons, casetes, urbanitzacions, eixamples de pobles i edificacions a mig fer, adobat de línies d’alta i mitja tensió, panells publicitaris, enderrocs, i uns quants detalls més, anem deixant un cromo per a l’àlbum maga de la geografia valenciana. Cal ser uns autèntics porcs, em referesc als responsables polítics, autonòmics i locals, per deixar fer el que han deixat fer. També és veritat que hi ha algunes zones que conserven un camp valencià cuidat, net, que després de les pluges d’aquests dies lluïa ufanós, verd, ben podat, d’arbres fruiters sobretot, i de vinyes arrenglerades, encara sense eixarments, ametllers, oliveres… Resultaven curiosos uns panells publicitaris que es repetien al llarg del trajecte cap al sud valencià: ja no diuen aigua per a tots, ells en deien ‘agua para todos’. Ara diuen, atenció, ‘Agua para siempre’. Reospi, l’enginyós publicista, o el polític pensador, hauria de rebre un premi singular. Aquests del PP no es confessen, i defugen responsabilitats cada dia: avui el mateix president, en Francesco Camps, fugia de les Corts per no ésser preguntat qui li paga els vestits que porta. Però ells, els del PP, continuen pagant panells publicitaris a favor de les seus pròpies campanyes, I això no ho consideren ni corruptiu, ni tendenciós, ni prevaricador: ‘Agua para siempre’ és com demanar l’amor lliure, o el sexe segur, i apostar per tots els trasvassaments possibles d’ací a mil anys, deuen pensar. Per a sempre. Aquest és el nostre calvari, que patirem aquests polítics, del PP i del PSOE, eternament, com no ens espavilem. Per a sempre han de ser molts anys, com un infern en vida. Sense morir-nos que vivim l’infern, ai, com som de llestos els valencians, al nord i al sud.

Hem estat d’intercanvi amb una escola alemana, de Hürtgenwald, a tocar de Colònia. Això m’ha torbat el temps i la dedicació, a més d’altres feines que ja són rutina, però gens rutinàries. Per això que no he vingut pel bloc en gairebé una setmana. Entre altres responsabilitats, m’havien encomanat de fer el discurs de cloenda, formal però curt. Sobretot, fes-ho curt, perquè el final no s’estire com una goma elàstica. que ja sabem què passa amb la gent que us agrada parlar. 
Ho he fet curt, a mi almenys m’ho ha semblat, perquè els altres que intervenien han depassat de molt la meua intervenció. Més o menys, he dit això, davant els alumnes i els mestres alemanys, i les nostres famílies, alumnes i mestres que els acollien:
‘Sobre un intercanvi amb la Realschule de Hürtgenwald. Ja ha passat el més gros. Demà marxeu, així que ara van unesparaules protocolàries. De l’un costat, agrair als mestres la possibilitat del’organització d’una activitat excelsa. S’hi han volcat de valent. Els alumnes sé que també heu respost amb il·lusió. A les famílies: sense el vostre suport no fóra possible una acollida així, ni podríem fer-la ni tindria sentit. Gràcies sobretot a les famílies que ho feu possible. L’esforç de tots plegats fa realitat una vegada més la relació entre escoles tan llunyanes. L’objectiu és la relació, el coneixement, la llengua. L’entesa entre els pobles, entre escoles… No voldria acomiadar-vos sense una sol·licitud, als mestresque heu vingut de tan lluny:
Quan arribeu a Hürtgenwald, telefoneu a l’Àngela Merkel i dieu-li que, ací, a tocar de València, també tenim gent entenimentada,intel·ligent, culta… I amb ganes de xerrar del món i de les coses que li passenal món, als joves, a l’escola, a Europa. Dieu-li que, a València, tot no són abusos urbanístics, ni falles, nipolítics que visten gratuïtament. Que també n’hi ha, de persones de bé, nobles, i amb un sentit comú que depassa la mitjana europea.
A vosaltres, mestres i alumnes que heu tingut el coratge de venir, us dic que ens farà goig d’acollir-vos novament un altre any, si teniu el goig de tornar. Moltes gràcies. 

Després, això mateix ho han dit en anglés, i també alguna cosa en alemany, malgrat que això últim ja no calia, pel que sembla.