Ulisses20

Suprem, excels i diví (tres o més)

Allò suprem és superior a la resta. No hi ha res per damunt, gairebé es pot considerar celestial; ésser suprem és el déu, i aquest tribunal d’adjectiu gairebé infalible ha de sentir-se d’aqueixa manera divina, perquè res ni ningú no pot apel·lar, ni queixar-se, ni dir aqueixa boca: no poden dir ni mu, vaja, contra els divins.

Llavors, què passa si el poble, gairebé tot el poble, entén que la mesura del Tribunal suprem és poc lògica, diem-ne ‘gairebé ilògica’? Però diem-ne que encara és una hipòtesi, que un tribunal diví mai no pot tenir aqueix tipus de comportament, ilògic. Imaginem per un moment que els veïns d’aquell carrer i del carrer paral·lel, i els de la plaça i els del barri sencer, i encara els del barri veí, i els que són de la banda de música, i els municipals, i els que munten la parada del mercat, i els que treballen a l’escola, i els que anit van netejar de fem els carrers, i els funcionaris de l’ajuntament, i els regidors de l’ajuntament, els que governen i els de l’oposició, fins i tot els metges del centre de salut, els que són agafant el número, els malalts, i els que donen el número, també els que no són de poble però venen a treballar-hi, tots plegats, què passa si són contraris a la decisió del tribunal que representa que és diví, infalible, inapel·lable…? Què passa, si el poble sencer es nega a acatar l’odre dictada? Insubmissió, sí. Doncs que el mateix Tribunal és capaç de tancar el poble sencer, per rebel, per provocar el caos, l’anarquia i, sobretot, perquè llavors la democràcia que es pensen que defensen, els divins, comença a trontollar, i perquè no ho semble, que ells provoquen una tal sacsejada, dictaran l’hora suprema; caram, l’hora suprema fa molta por, fa gairebé tanta por com el tribunal suprem. Això sembla un joc, però no ho és, com una mort que vindrà a ser com la mort.
Quin fàstic, tot plegat. Però ja passa, ja passa més o menys quan es juga a fer de déu, de diví, de suprem.

Magistrats, tribunals i Audiències (dos o més). El serial corre el risc d’aturar-se sense avís, que ja sabem contra què les gasten Wayne, Cooper i Flint.

Em confia un amic, em reserve el nom per evitar la repressàlia, que prompte els jutges demanaran part del pastís del protagonisme que van exercint a les televisions, als mitjans i en altres illes de sucoses menges, en diners i en espècies.
Em diu l’amic que, fa sis anys, que espera judici per un robatori, malgrat que el lladre va confessar-se culpable i responsable de l’afer, davant el mateix jutge. D’això fa sis anys. Però, l’afer, tractant-se d’un vulgar lladrocini, encara que de molts milions, no crida gaire l’atenció ni l’esforç dels actors dels jutjats de província, actors de segona o tercera fila, que no apareixen als crèdits ni als quadrets del final de cada pel·lícula.
Doncs, com que no tocava un tema que pogués eixir als mitjans, no se’n demanava si no el tràmit corrent. No atemptava contra els bancs, ni directament contra el psoe ni el pp, no hi havia bascos legals o il·legals, ni cremadors de monarques, ni res de semblant (el robatori s’havia comés contra una escola).
El tràmit corrent pot durar uns altres sis anys i Santa Llúcia ens conserve la vista.
O tens padrins, o atemptes contra interessos espanyols, o ets dels que provoques que els principals actors de l’Audiència i el tribunal traguen foto als mitjans, o ja pots esperar-te a convertir-te en el rei barbut.
El teu cas pot morir-se durant cent anys més, a l’ombra dels polls.

Centenars de persones del país han llegit avui alguns fragments del Llibre del Fets de Jaume I, rei conqueridor (aprofite per tornar a aconsellar la lectura d’Antoni Furió, de l’excels llibre publicat per Bromera). Aquesta resposta a la crida, de nou, és un goig que ja ningú no ens manllevarà. És un cant a les idees.
Potser que ens aconformem amb ben poc, dirà algú, més pragmàtic. Però la vida també és feta de goig, d’una màgia d’emoció i d’afecte. Aqueixa il·lusió que els homes necessiten per continuar endavant, sobretot quan saben que el seu sacrifici, la vida que fan, no és fàcil. El nostre propòsit és complex, no ve d’una vida fàcil, és d’una complexitat de terminis ben llargs, gairebé infinits, i per això és un propòsit esperançador.
És també per aquest esforç de cada dia, de catalans de vida noble, de valencians, mallorquins andorrans i altres, que paga la pena qualsevol proposta entusiasta, alliçonadora, que farceix aquest dissabte de febrer, tan especial, commemoratiu, dels valencians de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar. Que escrivim d’un llibre, tots plegats, aquest dia, d’indrets tan llunyans i tan propers ja mereix el volteig de campanes del Miquelet.
A Vicent primer, i a tants blocaires entusiastes com ompliu de goig, de compromís, cada nit que us llegesc. Malgrat la peresa de respondre-vos, sé que hi sou, i tanta feina com farciu. Per no deixar-me’n cap és que no comence un cant de la nova topínimia que anem construint, a través dels blocs i de la nova tecnologia.
Llaor al rei conqueridor, llaor a la República sempre, al país, a la llengua, a tant de civisme d’aquesta força blocaire. Per la lectura també, pels Fets. Llaor i glòria aquest dissabte especial. Quina lliçó de rei i de mestre.

Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia compte de Barcelona e de Montpesler
[…]



Tot seguit vaig prendre Almenara, Uixó, Nules, Paterna, Bétera i Bufilla i finalment vaig posar setge a València.

En veure que la resistència era impossible, va sortir de la ciutat un arrais acompanyat de deu cavallers moros per oferir-me tractes en nom del rei Zaien.

—No pense anar-me’n d’ací sense prendre València. Molt em plauria que el rei Zaien volgués estalviar a la seua gent, i especialment a les dones i als infants, el carnatge que es produirà amb l’assalt i el saqueig de la ciutat. Si és així, jo us garantesc les vostres persones i els vostres béns.

[adaptació de Monserrat Planas i Josep M. Pujol, edicions Proa]

A València, l’església catòlica sempre ha tancat files contra els valencians. No solament contra l’esquerra, com fa a Espanya, contra tots els valencians que se’n senten, encara que no s’identifiquen amb l’esquerra. L’església s’ha negat reiteradament i conscient a fer ús de la llengua, fins i tot l’ha castigada i l’ha treta d’aquells llocs on, alguns voluntaris, en feien ús per a ensenyar doctrina.
Una església que viu dels privilegis del franquisme, també en les maneres, tampoc no podia fer gaires milacres (!).

Ara, a cada període electoral ha sabut atiar com han d’actuar els seus acòlits: Garcia-Gascó i un rastre de bisbes i arquesbisbes anteriors, tant se val, els valencians mai no hem tingut la sort de tenir un cap visible dels cristians catòlics que ens defensés, o solament que ens respectés un mínim. Mai no han tingut cap consideració pels valencians, si no eren del Requeté, de l’Adoració, dels participants de les processons de Cristos grossos, o tants confrares com omplin els nostres pobles amb mil i una celebracions.

La primera divisió de l’església i tots els seus corcons, amb rastre de sang a les mans i a la creu, mamons com a poc de la Transició i de la democràcia fallida que vivim, tornen a atacar a favor de la seua butxaca política, sense tenir en compte si són poc o molt cristians. Perquè la moral, la moral cristiana, ja fa temps que se la passen per baix cama.