Ulisses20

Josep Maria Jordan Galduf, prohom del Camp de Túria, escrivia en un article que la jerarquia de l?església catòlica s?ha situat en les zones més fosques de la història. Podríem pensar que parlem del XVIII o del XIX, fins i tot del segle XX enmig d?una de les dictadures més cruentes de la història d?Europa, i més consentida i perdonada per l?esquerra d?aleshores i d?ara. Cap ni una de les atrocitats comeses per aquells protagonistes, els fills dels quals són en molts càrrecs públics, o viuen de guanys, prebendes i herències tacades de sang i de fetge d?aleshores no ha estat saldada davant la justícia, menys encara quan la justícia ells l’adoben a la seua mesura. Però deixem-ho rodar, i avant que venim per esclarir com ara mateix, la mateixa jerarquia protagonista, amb l?arquebisbat valencià al davant, vol festa grossa i campanar nou, perquè no solament no s?aconforma d?haver romàs en aquell cantó fosc de la història, que prefereix de repetir la mateixa història d?horror i tristesa: l?arquebisbe Garcia Gascó aprofita ara una finestra d?opinió del diari Las Povíncias per arremetre contra l?esquerra i el nacionalisme, alhora que reclama la construcció d?un santuari feixista en honor dels caiguts a favor d?assasins franquistes: una ermiteta d?uns quants milions d?euros a càrrec dels valencians per commemorar i recordar frares, frarots, fartaolles i mongetes del julibert? Que n?havia d?haver d?innocents en aquell grapat de dos-cents i escaig?, evidentment. Però no gaires, no us penseu. Com n?hi havia milers d?innocents en els afussellaments massius que ordenava cada dia el general colpista, i l?església beneïa i aplaudia. Fins i tot, en alguns dels testimonis d?aquella època, els representants màxims de l?església animaven directament el gatell, de paraula i de fet, contra innocents del poble, mestres, llauradors o obrers de vila, tant se valia. Però d?aquests, ni la memòria, fotre, l?arquebisbe no vol sentir-ne a parlar. Vet ací el sangonera d?arquebisbe que lluu l?església valenciana, falangista com a poc, antivalencià confés, i amant d?una de les pitjors èpoques de la història de les darreres dècades. I ací no s?acaba la gana del Gascó, que encara queda sangria al barral, i el vi de missa no és suficientment dolç.

L?església catòlica torna a la càrrega, amb bombo, plateret i mascletà, de nou contra la democràcia, contra la raó de la ciència. Denuncia que la laïcitat de l?escola és un atac directe del qual s?han de defensar.
No l?ha perduda mai, ella, una beligerància que li és innata, pròpia, i això malgrat que la fe catòlica de la qual se n?orgulleixen els capos d’aquesta secta, els prohibeix segons quines formes. Almenys, els recomana valors que no practiquen gairebé mai. Tenen molt a perdre, sembla, i volen mantenir drets i privilegis que han conservat fins avui intactes. Ella ja voldria estar-se al XVII, governant a través d?inquisidors i tribunals i audiències que els han fet sempre, fins ara mateix, el cul gros. Són mestres del terror i de la tortura, però l?esquerra els ha perdonat massa els excessos delictius, tan punibles com els de molts innocents que ara són carn de presó.
Enlloc d?Europa, l?església no campa amb aquesta manega ampla per insultar a través de ràdios o aleluies, i ara a través dels diaris dretans que els consenten i aplaudeixen la provocació. Tot per recomanar vots a partits falangistes, d?extrema dreta, abeuradors de feixistes, per denunciar que són les dones qui provoquen la violència domèstica, o per demanar objecció contra una llei d?educació que és per damunt la seua jurisdicció, però que el propi arquebisbe valencià, quin dràcula, no té pèls per sublevar-se’n emparat amb un president valencià confés de l?Opus, i una alcaldessa de València que, en tenir el gin a mà, s?apunta al bombardeig d?una singularitat entre kafkiana i bèstia.
Pitjor encara, sabent-se intocables, els bisbes i els generals de l?església, enmig d?una legalitat privilegiada que la Transició els va regalar de franc, sense càstigs per tants delites com van cometre i consentir, emparant o beneint els excessos militars del dictador Franco, ara a València reviuen una segona bonança de la sotana i el barret bisbal.
Sense vergonya escampen que ells són ací, en aquest desgovern valencià de la llufa i el taulell, per demanar el tall de pastís que en tota monarquia bananera correspon al poder eclesiàstic: bons són els rectors per quedar-se amb les almoines.