Bàrbars

Bàrbars del sud. Ara representa que els valencians som bàrbars, segons la gent que ens representa políticament, que, no ho oblidem, nosaltres mateix hem triat en la seua majoria absoluta. Els valencians, davant els ulls d?Europa, ens hem convertit en bàrbars. Enemics declarats de la cultura i del coneixement. Únicament nosaltres som capaços d’atemptar directament contra una televisió pròpia, que és ser protagonista d?una acció directa contra una de les llengües principals d?Europa, la nostra. Som bàrbars per llei, per mandat d?úrnia, perquè el polític que ens governa així ho decideix. D?una altra manera no s’entén que facen aquest paper tan galdós, davant els seus i davant el món.
Els bàrbars del sud prefereixen vigilar i castigar, de multar fins a l’acarnissament un grapat de ciutadans valencians, pel fet de facilitar l?arribada d?un canal de televisió nostre a casa nostra. Vet ací el crim comés per Acció Cultural i els milers de valencians que vam ajudar a pagar els repetidors. Els bàrbars del sud, polítics i governants d?una generalitat que vol fer el ridícul, que se sent còmoda amb aquest ridícul d?atacar en el segle XXI la cultura i la llengua, no castiguen ni multen les empreses que contaminen l?Albufera, els rius valencians o els llits dels barrancs. No castiguen ni multen els abocamenst fraudulents ni la intencionalitat dels incendis foretals, quan n?hi ha responsables amb noms i cognoms. No multen els abusos urbanístics, o el lladrocini d?espais protegits a favor d?inversions de capital dubtós. Fins i tot no sancionen tants com n?hi ha imputats en casos que, aquests sí, són de got i ganivet, de tots els colors del crim. S?acarnissen sobre Acció Cultural i la gent que de retop preferim de veure aquell canal de TV perquè és, aquest sí, en la llengua comuna, que és el català. Contra els bàrbars, doncs, ens declarem enemics, per respecte a la cultura i al coneixement. Per dignitat, contra els bàrbars. Per salut.

Infrastructures a la valenciana (4)

Damunt, en la vida diària, hem de patir els pocavergonyes. Ha aparegut el resultat d’uns estudis que fan balanç de com va la sanitat valenciana: som a la cua d’Europa. Breu i clar. No pel que fa a la professionalitat o l’atenció, però sí pel que fa als recursos que s’hi destinen. Res que el ciutadà no sabés, malgrat que els mitjans i els polítics vulguen esbombar que tenim lo milloret del món. Pel que fa a la decència, hi ha hospitals valencians que no compleixen els mínims, que a Europa ja els haurien tancat.
Pot passar que tingues el fill amb febra tan alta que arribes a necessitar una atenció hospitalària urgent, que la casualitat decidesca que l’hospital de la Ribera és la teua referència. Malgrat que la temperatura del xiquet passa de quaranta graus, ja et diuen que has de fer-hi nit, però també avisen que ells no tenen llits lliures, ni habitació, ni res que s’assemble: fins i tot poden dir-te que, si vols, tenen una cadira i que agafes el xiquet al braç, perquè no tenen bressol, ni cabàs, ni un maleït sac per tirar en terra. Ells no tenen la culpa, argumenten, que els diners siguen per pagar la Copa Amèrica, o fer un circuit urbà de fórmula 1, o per apadrinar equips de futbol anglesos. Van desbordats. Tant se val. Perquè després de deu hores de cadireta, quan ja ha passat el moment més greu i el metge decideix d’enviar-te a casa, a tu i al fill, series capaç de denunciar com som els valencians de ben parits.
Sort que déu no juga a daus, perquè hi ha responsables que mereixen de saltar-se el pas de l’hospital i reposar directament al cementeri.

Infrastructures a la valenciana (3)

Amb el caos, la incompetència. Divendres cauen algunes fases de la xarxa elèctrica. També cauen més coses, però solament que en triem una, per al relat: dissabte, diumenge, dilluns i dimarts. La torre de llum que alimenta l’empresa en la qual treballem no l’adoben fins a quatre dies després de l’aiguat. La Central de distribució és a escassament mil metres, i la torre avariada a dos-cents metres, però tant se val; passem quatre dies sense serveis informàtics, ni neveres, ni congeladors, ni cap maquinari convencional: tots els aliments s’han de llançar al fem, diuen que per precaució. La realitat valenciana, davant l’imprevist natural, és ple d’incompetents. A més d’un país de pollastrots, malgrat els segells de qualitat, ISOS, o els grans guanys d’empresaris i directius d’Endesa, Hidroelèctrica o Telefònica, som mestres de la incompetència. Incompetents perquè sí. I això que nosaltres, segons ells, encara tenim sort: ara mateix, noranta-sis hores després de la tempesta, hi ha tècnics que busquen on és l’avaria a ca’ls veïns.

Infrastructures a la valenciana (2)

Caos. Ahir era el caos. Hi hagué aiguat. Una pluja intensa, és veritat, però ja fa anys que això passa, que ens passa, i encara no hi hem posat remei. Ens desfem dels diners en traca, traca de la bona naturalment, o en circuïts urbans, malgrat que n?hi ha un de nou de trinca a escassament vint quilometres. Però no és a tocar de la clavària major, ni tenen el portet a tocar, i tant se val dels milers de xiquets en barraques. Per això me n?aprofite, tu, que ahir plové a manta: i amb la pluja va arribar el caos general a la ciutat, als voltants, a les carreteres, als pobles, a la via, al tren, a les estacions. El desastre era a tot arreu. Un turista despistat podria preguntar-se que les construccions són velles. Potser que algunes, sí, ho són. Però també passa amb les fetes de fa poc: autovies, ponts, guals, túnels?, malgrat que siga nou, tot és mal fet, mal pensat, mal planificat i pitjor resolt. Perquè aqueixa és l?altra: les empreses afins al partit, gairebé totes, fan a l?estil dels responsables que els encomanen la feina i el bunyol és d?allà vas cabàs. Però ningú no se’n fa responsable de res. Perquè som un país de pollastrots: si plou, res no funciona. I encara sort que ens plou poc.
Així que tanque amb aquesta avinentesa d?ahir: amb la pluja, no va l?Euromed, ni l?Alaris, però tampoc no va el trànsit a l?autovia, ni a l?autopista, ni a les carreteres comarcals, i menys encara a les locals, perquè tot era embassat, embussat i sort dels que eren a casa i no havien de traslladar-se enlloc, així ja podien anar traient aigua de baixos i soterranis.
No plou gairebé mai, però quan ho fa, València tremola. Tant se val la inovació, l?I+D, la tecnologia, el segle XXI, i la copa de l?amèrica. Quan l?atmosfera amenaça, tornem a ensenyar el cul d?un país de pin-i-pon. Ridícul.

Infrastructures a la valenciana (1)

Tant de parlar del desastre que pateixen al nord, pel que fa a infrastructures en carreteres, autovies, aeroport(s), túnels, trens, a més de les mancances d?energia, comunicació o camps de gua, ha obligat el president de la Generalitat de dalt, versió Montil·la, a aturar el desconsol, i a bandejar l?efecte pesimista-llagrimer que es vol escampar entre la societat catalana; sobretot, abans que tot això porte el poble, el poble que el vota, a demanar la lluna, que ací és la independència. Perquè això de la independència, el que és ell, massa prompte va el perdiguer a l?encalç, que com viuen de rebé els acomodaticis catalans asseguts al sofà espanyol.
En canvi, a València i rodalies de les dues províncies limítrofs (en total en fan tres de rodalies d?espanya, que com la Santíssima en són una d?indivisible), la bonança que escampen les mitjans afins al pp, gairebé tots, no solament fa oblidar com són aquestes infrastructures que patim matí-vesprada-nit, sinó que damunt sembla que vivim a Montecarlo les vint-i-quatre hores amb la gosseta Marilin. Vaja, com si els dotze mesos de l?any a València foren agost, cosa ben diferent del concepte ?a València, sí, uns pocs sempre fan l?agost?. Perquè han de dir-se ells: ?mentre els valencians ens ho permeten, per què hauríem de canviar de menjadora o d?abeurador, nosaltres polítics de la viu-viu? Fóra desconsiderat de la nostra part, home! Inútils potser que siguem, però idiotes no.

L’estiu al carrer: vacances (i9)

Sant Sebastià. Chillida-Leku. L?escultura del ferro, una calor sufocant, d?estiu. És el primer dia de veritable agost, des que som a Euskadi, i ja ens torba la temperatura, el pes d?una humitat que ja no recordàvem. Chillida, algunes obres sobretot, alguns símbols. Aquesta vegada l?art ens convenç amb menys arguments, potser perquè té més argument. L?espai també és diferent, ens sedueix, malgrat una xafogor que obliga a cercar l?ombra a cada moment. Chillida i el ferro, sobretot el ferro de les foneries, ara industrials: Eduardo ?li diu un dels obrers al documental?, quan fem la segona còpia segur que ens eixirà perfecta. No, no hi haurà una segona obra ?replica l?escultor?, aquesta peça ja no la farem mai més. El ferrer, obrer-artista sens dubte, es queda parat: ?però què diu, Eduardo, si és plena d?imperfecció, aquesta prova. L?escultor prova a fer-li entendre que aquell assaig de peça, d?escultura, és l?art que ell vol. El ferrer ho dubta, però no insisteix, perquè l?artista, segons com, té l?última paraula.
M?he quedat amb aquestes paraules, a l?auditori, i amb agunes peces on el ferro es fa més present. Potser perquè venim d?un model de foneria, Mirandaola, que ens ha convençut i emocionat.
Després de dinar ens arribem a la platja d?Ondarreta, a Sant Sebastià. De nou l?escultura davant la mar. El ferro ací no aguanta; el rovell se?l menja perquè la insistència de la mar és més forta, més dura. La mar és obstinada sempre, com aquest país, obstinat a ser per damunt de tot. Els xiquets juguen en els forats del vent, amb la mar, a penes si som unes hores a la ciutat, al barri vell, al bulevar, i després passem per davant el Kursal, ai, ací algú va baratar l?espai amb un futurible arquitectònic d?estrèpit. Feia vint anys que no tornava a Sant Sebastià: com aquella última vegada, avui que penge aquest apunt hi ha batalla campal a la ciutat. Llavors n?hi havia cada dia, contra les primeres extradicions. El panorama és ben bé indèntic. Colps, bales de goma, crits, manca de llibertat, i compte amb quines paraules fem anar. Un espectacle amb molt de rovell, com la lluita del ferro i la mar: vint anys després, els vestits policials han canviat, però són contra el poble, contra una part del poble que algú ha prohibit que es puga manifestar, i malgrat que encara en queden alguns apunts d?aquest país, potser que tanque, que cloga la meua apreciació particular d’aquesta visita. Aleshores vaig prometre que si no hi havia llibertat, o una treua indefinida, no hi tornaria. Ara no hi veig què faig, què continue fent davant unes imatges que tornen a repetir-se, a repetir el passat. Tornem a casa, a Zegama. Em deixe Urbasa, l?altiplà, i com es mengen a Altzasu les muntanyes, a banda i banda de l?autovia, en una imatge que, ací a Navarra, em recorda el meu país i com de fàcil permeten menjar-se el territori. Pel que distingim des del cotxe, el respecte pel paisatge no és com al tros on hem passat deu dies de vacances d?estiu. Final de trajecte i prou, ara per ara.

l’estiu al carrer: vacances (8)

Sol, farà sol durant el dia i fins i tot veurem la lluna, gairebé plena, perquè res no destorbarà el cel durant un grapat d’hores. Per això visitarem un paratge natural extraordinari, segons que ens han dit. Travessem Zegama en direcció a Altzasua, pel camí vell. Quan som a dalt, a Otzaurte, tombem a la dreta per visitar una extraordinària fageda, als peus de l?Aizgorri, just en el límit del Goierri. Pugem a peu, naturalment, fins a la cova de Sant Adrià, un pas natural per trobar-nos una calçada romana autèntica, camí de Sant Jaume. Ens imaginem en el segle primer o tercer, tant se val, i l?esforç d?aquells homes per construir la via romana amb les eines i les condicions d?aquella època. El paisatge encara és més extraordinari que no ens havien dit, si hi caben adjectius, i recitem els versos del poeta: ?Oh, tímida fageda, de tronc de seda, i fulles de roba d?albat?. O potser és a l’inrevés?

Baixem a dinar al pla d?Aldaola, magnífic, amb saboroses menges que compartim amb cervesa i xacolí. Als grans ens toca descansar a l?herba dels prats, per baixar el cansament, per dir-ho pla. És l?últim dia de festa major a Zegama, i lliuren el corb, que indica el final de les festes, i per això ploren les joves, vestides de dol, malgrat que l?any vinent tonarà la festa i l?oci que comparteixen els veïns de qualsevol edat: el dimonis representen avui la fil·loxera amb foc i ritmes, potser que els manquen les dolçaines. Hi ha castell de focs, festival d?Aizcolaris i esports autòctons, sardinada i provatura de sidres, nou de diferents pobles i cellers. Cau la nit sobre el Goierri, però la festa a la plaça durarà unes quantes hores, encara. Nosaltres preparem l?assalt a Sant Sebastià. Tenim els dards i i la guia més audaç.

Si són valencians, són llestos

Si són valencians, són llestos. I ben parits. Preferim de gastar-nos quaranta milions d?euros en traslladar un pont, perquè el gendre de l?Aznar, el Camps, la Rita i la còrrua de llepafils del Bernie tinguen circuit urbà de fòrmula, abans de fer escoles, o centres de vells, o hospitals o trenets com cal. No debades ja hi ha un circuit permanent, a vint quilòmetres, nou de trinca com qui diu, però no ens és suficient, perquè cal continuar construint la falla de país que volem. Per collons que fem el circuit, malgrat que vint mil xiquets valencians començaran el curs escolar la setmana vinent en barraques prefabricades. Però som llestos com ningú, i paellers. Aplaudim el malbaratament, malgrat que els xiquets valencians en edat escolar hauran de compartir un ordinador per cada onze, mentre a Extremadura la relació és un ordinador per cada dos xiquets. Això és València, i és el que volem els valencians, en la seua majoria: llançar-nos tones de tomates, que no valdrien per alimentar ningú, que d’aigua no en parlem, que els valencians reguem amb fanta, i fem festa amb molt de sentit: hi ha milers de persones al món que moren de gana cada dia, però nosaltres som així, pixem ben alt i ben amunt. Per imitació hi ha pobles que ara es llancen raïm. O aigua. Al preu que va, acabarem llançant-nos taronges, o melons, perquè som uns parits de ca l?ample i ningú, ningú del món, no ens ha de dir com volem viure, de fatxendes. Ens agrada fer-la grossa. Per això Ràdio9 i Canal9 ho proclamen cada dia, que venen d?arreu del planeta a estudiar com som, a imitar-nos, a aprendre de la saviesa valenciana, d?un comportament tan exemplar.
Que cremem cinc mil hectàrees de bosc valencià? Menudalles. No res. Enviem una subvenció de quatre milions perquè es planten clavellines als masos i als balconets de Castelló, i nosaltres a viure, que som valencians collonuts, xe. Què ens ha d?ensenyar ningú, a nosaltres, de quant valen les garrofes! A nosaltres, per no fer, no ens fa ombra ni la xerreputeta, que així ho digué el papa.