MIRANT AL MÓN
Populars i socialistes catalans amb les seves negociacions amb el pacte fiscal, busquen bàsicament tancar-nos amb les quatre parets de l’Estat espanyol, i evitar el màxim de soroll possible. Per això no els hi agraden aquests viatges o anuncis de gira europea del president català, ja que com diu en Pere Navarro com una condemna, estem abocats a Espanya, un fals argument que es la punt de llança de la por de que des de fora no hi comenci haver una corrent d’opinió favorable al nostre permanent, i patètic victimisme sense fets. Es un punt clau del nostre procés d’alliberament, i encara a que no vol soroll, articles com els del Vicent Sanchís reflecteixen perfectament aquest fet, i el rumb que haurien d’albirar els nostres ulls.
Diplomàcia catalana
El president de la Generalitat ha trobat sentit i gust a la projecció exterior de la institució i del país. Artur Mas ha visitat algunes ciutats dels Estats Units, ha tingut diverses reunions d’alt nivell i ha aconseguit entrevistes d’un cert calat polític, com la de la CNN. Mas, doncs, ha entès que una de les garanties perquè el país i el seu govern es facin sentir com a tals és la projecció exterior i ha anunciat una pròxima “gira” per ciutats de la Unió Europea amb el mateix propòsit: explicar la realitat catalana –sempre des del seu punt de vista, no cal dir-ho-, deixar evident que Catalunya no és com “l’altre sud d’Europa” i projectar on pot fer forat el conflicte fiscal que enfronta el govern català amb l’Estat espanyol. No és poca cosa. En una època en què el sentit comú exigeix discutir fins al darrer cèntim dedicat a despeses que desbordin la mera supervivència pública, aquesta està ben justificada.
El viatge i les declaracions, però, han provocat la urticària immediata del PP. El portaveu del Partit Popular Català, Enric Millo, ha proclamat que “no hi ha una solució catalana a la crisi” i ha demanat al president de la Generalitat que no faci declaracions internacionals de “divisió” pel dèficit fiscal. És a dit, Millo demana a Mas que parli dins i que calli fora. Perquè l’àmbit extern és decisiu. Tan determinant, que queda reservat a l’Estat amb vocació unitària. Tan important com la mateixa crisi, que s’ha de resoldre a l’espanyola i no pas a la catalana.
El president de la Generalitat sap què ha de fer i ha entès la importància del seu darrer viatge. No és previsible, per tant, que renunciï a la pròxima gira europea i encara menys que deixi d’explicar l’espoli que pateix Catalunya murs enfora. Aquesta explicació, a més de justa, és necessària, perquè d’alguna manera cal justificar a l’exterior el desordre dels números interns. Si Catalunya acumula un dèficit desmesurat, en part és per la pròpia insolvència, però ni aquesta falta d’eficàcia castigaria el seu deute si l’Estat la financés amb un mínim de dignitat. Ara, entesa i compartida aquesta màxima, caldria estendre-la i aplicar-la a altres fronts. Ha estat precisament el Partit Popular qui més ha demanat el tancament de les delegacions catalanes de l’exterior. I el Govern n’ha atès en part la demanda. Sent coherents amb la intenció d’Artur Mas, aquesta explicació “externa” hauria de multiplicar-se. Les “delegacions” catalanes no haurien de ser “comercials”, sinó també polítiques. Amb el permís del nostre pressupost de cada dia, el govern hauria de teixir una xarxa de complicitats i accions diplomàtiques. Catalunya necessita diplomàcia. Útil i barata. Eficaç. Contra el PP, si cal, i contra qui calgui.
Vicent Sanchis