L’EUFEMISME DEL BLINDATGE
Sempre hem escoltat aquella frase de que els Reis son els pares i molt encertadament en Germà Capdevila ho aplica amb el blindatge. Aquell frau dels nostres partits que obviant la historia que es repeteix un cop i un altre ens anuncien lleis que ens protegeixen a prova de bomba quan saben que no es veritat i que l’Estat mai en farà cas, deixant la fantasia de poder per la via autonòmica creixer com a poble en res.
El blindatge són els pares
per Germà Capdevila
Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, el mariscal Josep Joffre va proposar la construcció d’un sistema de defensa al llarg de la frontera francoalemanya per evitar una nova invasió germànica. L’heroi nord-català havia lluitat a la guerra franco-prussiana de 1870-71 i a la Gran Guerra de 1916-19. Sabia que el alemanys hi tornarien tard d’hora, i no s’equivocava.
André Maginot, el ministre de Defensa francès d’aleshores, va fer-se seva la idea de Joffre i va fer-la realitat. Així, França va construir una xarxa de més de 100 fortificacions a 15 km de distància entre si al llarg de la frontera entre les dues potències europees. D’aleshores ençà es coneix amb el nom del polític que la va fer possible: la Línia Maginot, un prodigi de l’enginyeria destinat a blindar França d’una invasió germànica. L’esforç tècnic i el cost material va ser enorme i el resultat, nefast. Quan les previsions del militar català es van fer realitat i va esclatar la Segona Guerra Mundial, els exèrcits de Hitler senzillament van fer la volta per Bèlgica i van conquerir França sense ni tan sols apropar-se a la Línia Maginot.
Els episodis recents destinats a aturar els atacs judicials a l’educació catalana i l’imposició del castellà a les escoles fan recordar la fallida Línia Maginot. Hem tornat a sentir que la llei del Parlament blindava els directors i el català al sistema educatiu català. Només cal una ullada ràpida a les hemeroteques per comprovar que els blindatges “Maginot” han estat una constant a Catalunya. El 2006, els partits catalans declaraven tot cofois que el nou Estatut blindava el finançament de Catalunya. Pocs anys després, una majoria sòlida del Parlament aprovava la Llei d’Educació de Catalunya, que blindava el sistema d’immersió lingüística a les escoles. La llei del cinema també estava cridada a blindar la presència del català a les pantalles. De fet, cada cop que algun partit català acorda quelcom a Madrid, declara tot cofoi haver blindat alguna competència, alguna inversió, algun dret dels catalans.
Els francesos es van equivocar de ple amb la Línia Maginot, però no van tornar a caure en el mateix error. Els catalans, tanmateix, no n’aprenem. Bastim defenses com l’Estatut-Maginot, la Llei d’Educació-Maginot, o ll’Acord d’Investidura-Maginot, pensant que evitarem els atacs espanyols. Una vegada i una altra, però, les Panzerdivisionen de l’Estat fan la volta per Bèlgica i deixen en ridícul les nostres defenses. Una de les herències dels fets d’octubre de 2017 és l’enterrament definitiu de qualsevol gradualisme per avançar cap a la llibertat de Catalunya. L’Estat aplica amb consistència un programa destinat a diluir Catalunya, la seva llengua i la seva cultura dins una matriu castellana uniforme que no admet diferències ni matisos: España una y no 51. Els blindatges no existeixen, són els pares. L’únic antídot és la independència i no hi ha cap alternativa gradual per evitar la plasmació del programa estatal de dissolució total de Catalunya. Cal ser-ne conscients i actuar en conseqüència.