LES MISÈRIES DE L’INDEPENDENTISME
La secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, ha defensat Rufian afirmant que en aquests moments que algú estableixi lligams de l’independentisme amb Rússia a nivell internacional fa un mal absolut i mina la reputació.
Diu que l’independentisme s’ha deixat acomplexar massa per temes simbólics i ha demanat més confiança que deixaria fora debats estèrils. Pensa que la repressió ha contribuit a la divisió interna, encara que la unitat idealitzada no hi ha estat mai. Hi ha hagut un objectiu comú. De fet el seu partit ja ha rebutjat la compareixença al Parlament de Rufian feta per Junts i així demostrar les seves paraules acusadores i ha insistit com donant certesa que les relacions internacionals s’han de fer amab qui te uns principis fonamentals i respecta els drets humans. Rovira ens diu que presó i exili son dues cares de la mateixa moneda.
Tanmateix Rovira defensant d’aquesta manera les acusacions de Rufian i seguides també per la portaveu del partit negant la compareixença donen credibilitat a les mateixes i es posen en una superioritat moral, bastant típica de l’esquerra per cert i que hauria de revisar per dir amb qui si i amb qui no ens podem relacionar per no tacar la nostra reputació. De fet els simbolismes que diu Rovira han estat el pal de paller del procés dels partits ja que no hi havia fets nomes paraules o enganys per la població. De fet ho deixa clar quan diu que la unitat mai ha estat i si un objectiu, de fet jo afegiria que aquest no ha estat mai la prioritat de les seges agendes, ja que si ho hagués estat sabrien que la formula de la unitat era la guanyadora, i que el que coneixiem fins ara com els partits tradicionals quedava en un calaix fins començar el nou ordre, però esclar, quan no hi ha intenció de donar el pas, nomes fer veure que, venen els problemes i la relació segueix igual.
Respecte la imatge internacional, aquesta ha quedat confosa ja que espera la iniciativa sense vacil·lacions del protagonista per poder veure el problema i no espera una retirada en el moment culminant, i molt menys la col·laboració amb la marxa enrera autonòmica dels mateixos partits.
Li diria a Rovira que no , que presó i exili no son dues cares de la mateixa moneda, cal uns condicionants per ser-ho i aquests a la presó segurament no han estat els adequats en molts casos, ni durant el judici, ni posteriorment algunes ocasions, ni per suposat aquest fosc final amb pactes ocults que encara no sabem del cert.
En definitiva, la revolució no es fa per la boca, es fa amb determinació i fets, cosa que per força provoca un risc, que no s’ha volgut assumir mai. Son les misèries de l’independentisme.