LES ESQUERRES I LES DRETES
Un bon article d’en Vicent Sanchis per descriure una situació que ja fa temps que dura dividint els partits sobiranistes per la seva ideologia entre bons i dolents, o entre corruptes i honestos. Es aquesta sensació des de diversos sectors que sembla tant els fa el procés i si molt la ideològia que el domina o aprofitar per acabar amb determinada opció. Des de l’Estat intenten dificultar un acord imprescindible de Govern entre Junts pel Sí i CUP amb les accions policials que no son gratuites. Ahir amb el Casal llibertari es va tornar a fer la mateixa jugada, abans havia estat a Casa del President Pujol, i així intentar embrutar qualsevol relació entre les dues forces.
Crec que hauriem de veure l’ordre de prioritat, el més important es el procés i aquest necessita de tots els sectors i la mateixa implicació. Ara no es moment de posar les ideologies per davant o aprofitar les tàctiques brutes de l’Estat per treure profit. Com diu en Sanchis el principal atac de les institucions espanyoles es pel President Mas i el seu partit. Es una dada que caldria posar en valor i actuar en conseqüència.
El desgast d’Esquerra
per Vicent Sanchis
De tant en tant, se’n sent a parlar. “El desgast d’Esquerra” és la fórmula que fan servir analistes i articulistes per reivindicar el “sacrifici” dels republicans arran d’haver accedit a formar una candidatura unitària amb Convergència Democràtica. És exactament el mateix “desgast” que patiria la CUP si finalment accedís, d’alguna estranya manera, a investir Artur Mas com a president de la Generalitat.
Ací només hi ha uns que desgasten i uns altres que són els desgastats. L'”esquerra” es “desgasta” en el contacte amb “la dreta”. És una manera de mirar-se la vida. Els enfonsats i els salvats. Els corruptes i els honestos. Els bons i els dolents. En una situació convencional, aquesta dualitat maniquea és reduccionista. Simplificadora. Superficial. Idiota. En una situació extraordinària com la que vivim, és senzillament suïcida. “A tot arreu se’n fan de bolets, quan plou”, proclamava fa anys un polític situat més aviat a l’esquerra. Encara que en terrenys humits se’n facin més que als eixuts. A la soca del poder hi ha més molsa.
Des d’aquesta interpretació de la realitat és absurd replicar que també “la dreta” es “desgasta”. Que hi ha gent, molta gent, en aquest país que consideren Convergència Democràtica una opció política més vàlida que Esquerra Republicana i molt més que la CUP. I els retrauen que facin cessions insuportables en contacte amb l'”esquerra”. Potser estan tots equivocats. O potser són tots de dretes. O estan tan “desgastats” que són irrecuperables.
En tot cas, i per si algú que encara no se n’ha adonat, el procés independentista fins ara ha passat molta més factura als “desgastadors” que “als desgastats”. L’ofensiva de l’Estat, en tots els fronts, és molt més bèstia contra Artur Mas i contra Convergència que contra qualsevol altre líder o opció política. Per què els ho han posat més fàcil? És dubtós de creure-ho. En tot cas, perquè representen la baula més fràgil de la cadena. I per això hauria de ser la que rebés menys embats des de dins.
Ni Pedro Sánchez ni Albert Rivera es “desgastaran” amb el contacte amb Mariano Rajoy en la reunió que hi mantindran un d’aquests dies. Més aviat al contrari. Són ells mateixos que l’han demanada. La “dreta” i l'”esquerra” espanyoles no fan fàstics a la coincidència necessària per defensar la integritat nacional. Com tampoc en fan La Razón, El País o El Mundo a l’hora de convergir les línies editorials per fer front al “desafiament separatista”. Catalunya és un país ofegat per una estètica absurda, que vol fer revolucions abans de guanyar la guerra i que sempre fa Pasqua abans de Rams. Si el criteri ha de ser “el desgast”, més desgasta Espanya..