ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir vam veure a TV3 un president decidit a engegar, i fer complir el procés cap a l’Estat propi, posant la democràcia i els anhels del poble per davant de qualsevol llei. Com ens te ja acostumats les seves paraules van ser en positiu, evitant qualsevol confrontació gratuïta, que per l’altra banda esta arribant al ridícul com la Sanchez Camacho insistint amb la nostra expulsió europea, quan des de l’organisme ja han dit que no ho posa enlloc, o els dos partits espanyols insistint amb el corredor central en contra de la resta d’Europa, i intentant perjudicar Catalunya obviant les normes més elementals.

De fet aquest contrast d’accions, només fa que augmentar la simpatia per la nostra causa i les nostres maneres pulcrament democràtiques i sense cap anhel de confrontació amb ningú. En Víctor Alexandre ens descriu perfectament l’evolució del president català.

.

  

L’EVOLUCIÓ D’ARTUR MAS

Víctor Alexandre

És molt interessant l’evolució que ha fet Artur Mas en els darrers deu anys. Al principi, quan va ser escollit candidat de Convergència i Unió en substitució de Jordi Pujol, molts dels seus votants van arrufar el nas. No els acabava de fer el pes. Eren votants fidelíssims de Pujol –més pujolistes que convergents– i tota figura que se li acostés quedava eclipsada als seus ulls. Pujol és el polític més important que ha tingut Catalunya en els darrers trenta anys i ja té un lloc rellevant en la història del país. Estic convençut, a més, que la seva figura creixerà quan ja no hi sigui. Es reconeixerà el seu talent, la seva intel•ligència i la seva capacitat de lideratge. Però l’independentisme conseqüent mai no oblidarà que el seu desig de voler encaixar Catalunya a Espanya ens ha fet perdre un temps molt valuós. I la prova és que ell mateix reconeix el seu fracàs. “He fracassat”, ha dit. I aquest fracàs encara es farà més palès en els dies que vénen, quan veurem ressorgir l’Espanya de sempre, l’Espanya eterna, l’Espanya antidemocràtica, l’Espanya que menysprea tot allò que ignora, l’Espanya que es reafirma per mitjà de la dominació. Tota l’energia que necessitàvem per alliberar-nos la vam malbaratar intentant democratitzar un Estat d’essències totalitàries, com ho demostra el ventall d’amenaces que estan desplegant per obligar-nos a sotmetre’ns a la seva santa voluntat. Cal regraciar, tanmateix, que Jordi Pujol, per fi, s’hagi adonat que l’única sortida de Catalunya és la independència i que ho hagi dit públicament, ja que la seva figura té una gran ascendència en moltíssims catalans.

Artur Mas tampoc no és el mateix polític de fa dues legislatures. En els set anys d’estada a l’oposició no va dormir a la palla. Es va preparar a fons i ara tenim un president que, a diferència de l’anterior, no és un delegat del govern espanyol a Catalunya, sinó algú que, empès pel seu poble –ell mai no hauria esperonat el poble–, s’ha compromès a retornar-li la dignitat. En aquest moment és massa d’hora perquè puguem copsar-ne la transcendència, però el seu discurs del 13 de setembre passat, a Espanya, dos dies després que una manifestació de dos milions de persones ocupés el centre de Barcelona amb un sol crit –“Independència”– i amb un sol lema –“Catalunya, nou Estat d’Europa”– passarà a la història i serà reproduït infinitat de vegades en el futur. I també serà recordada la frase que va pronunciar en el debat de política general per indicar que no sotmetria Catalunya a la mateixa humiliació que va patir el País Basc el dia que Juan José Ibarretxe va presentar el seu pla. La frase va ser aquesta: “Aquest cop no votarà el Congrés espanyol, sinó el poble de Catalunya”.

Tanmateix, grinyolen força algunes expressions hispanocèntriques que Mas fa servir sovint, com ara “govern central” –en comptes de “govern espanyol”–, “a la resta d’Espanya” –en comptes de “a Espanya”– o “Catalunya se sent nació” –en comptes de “la nació catalana”. És tota una contradicció que el president d’una nació, més enllà de quina sigui la conjuntura política, consideri que el govern central del seu país no és el govern que ell presideix, sinó el govern d’una altra nació. També és un oxímoron que reivindiqui la nació catalana i que alhora parli de “la resta d’Espanya”, sense adonar-se que fent això està definint Catalunya com una part d’Espanya. ¿Per què tanta negligència en aquesta qüestió i tanta cura, en canvi, a no dir mai “Països Catalans”? Finalment, també desmereix que apel•li als sentiments per definir nacionalment Catalunya. Sembla que s’estigui justificant. No he sentit mai que Alemanya, Portugal o Noruega hagin dit que “se senten nació”. No ho diuen mai perquè senzillament “són nació”. Cadascuna amb la seva història, com Catalunya. Qui és té dret a ser. I Catalunya, com a poble adult, sap qui és i vol continuar essent. L’existència de la nació, per tant, és òbvia i no necessita ser justificada apel•lant als sentiments.

Aquestes expressions esmentades són molt més importants del que sembla, perquè mostren no sols el món mental de la persona en qüestió sinó també la manera com aquest món mental inclina les seves accions en un sentit o en un altre. Dit això, cal agrair al president Mas que hagi escoltat el clam del seu país –si no ho hagués fet hauria estat un suïcidi per al seu partit– i que vulgui retornar-li les llibertats nacionals que ara fa tres segles li van ser arrabassades per la força de les armes. És d’una gran honestedat per part seva la renúncia a presidir Catalunya un cop aquesta agafi les regnes del seu destí. Considero que es tracta d’un gest que dignifica encara més el procés que estem vivint i que l’honora com a governant, perquè no sols evitarà que algú pugui acusar-lo de voler rendibilitzar personalment els fets que s’esdevindran, sinó que constitueix un gest de gran intel•ligència política, en el sentit que passarà a la història com el president que va segar les cadenes que empresonaven Catalunya. I quan això s’esdevingui, moltes de les lloances que rebrà vindran precisament de bona part d’aquells que ara mateix el blasmen. Voldrà dir que la fita assolida s’ha convertit en llegenda.