ALBERT CORTES MONSERRAT

La mesura anunciada pel Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet, que en el seu decret llei obligarà als professors universitaris que vulguin plaça fixa a Catalunya a acreditar el nivell C de català, o els que vulguin canviar de plaça, a engegat tota la maquinària xenòfoba contra la nostra llengua, que qualsevol petit avenç es demonitzat com ja va passar en el cinema, i on ara es repeteix en l’àmbit educatiu, on tot el que al món es normal, aquí simplement es rebutjat.

La mesura es d’una gran lògica, els professors universitaris que volen fer classes en castellà o anglès posem el cas han d’acreditar uns coneixements com es normal, però alhora d’aplicar això al català la cosa ja canvia. Els nous professors disposaran d’un temps suficient per arribar a aquest nivell, aquesta mesura no s’aplicarà als professors ja en actiu, què no es bellugaran del seu lloc. Aquest nivell per exemple es obligatori als professors de secundària o batxillerat, i també als auxiliars administratius de la Generalitat, cosa que en principi dona a entendre que a la Universitat no hauria de ser cap obstacle insalvable. De totes maneres el conseller Baltasar del mateix govern català, ha contradit al seu company, i ja ha matisat que no s’obligarà a acreditar aquest nivell de llengua i es deixarà el mètode en mans de cada universitat. Alguns professors il·lustres com en Xavier Sala Martin, ja han dit que no faran cap examen en català, altres com Ciudadanos amb la seva croada diària contra la nostra llengua, diu que això portarà a una Universitat de tercera amb un model provincià, i ho considera un atac a la llibertat, afirmant que el fanatisme nacionalista va contra la cultura.  També trobem el degà de la facultat Pompeu Fabra Albert Carreras, que alerta que això pot comportar perdre bons professors, amb uns arguments similars a la llei del cinema, i que donen a entendre que una mesura tímida com aquesta que nomes afecta als professors nous, i amb moltes excepcions, es vista com un atac a escala mundial.

Realment la persecució contra la llengua catalana no es nova, desprès de la pèrdua de les nostres llibertats el 1714 i el decret de Nova Planta, l’objectiu de l’estat espanyol sempre ha estat convertir la nostra llengua en una anècdota folklòrica, la divisió amb la llengua valenciana, els atacs constants al sistema d’immersió lingüística, la negativa espanyola a la seva oficialitat a la Unió Europea, que no es correspon amb el nombre de parlants, la persecució i negació al seu us a les institucions espanyoles, el seu manteniment com a llengua de segona divisió davant del castellà, ja que no hi ha el deure com si te l’altra llengua, o recentment el recurs per la llei d’acollida per integrar la immigració amb la llengua catalana, la crítica a la llei del cinema on es troba normal un 97% de pel·lícules en castellà i un 3% en català, i una llarga llista de normatives que protegeixen el castellà com a llengua predominant, i única, i on qualsevol petita norma com la obligatorietat de retolar un establiment almenys en català, es atacada com si no fos la cosa més normal del món.

Els professors universitaris per exemple a Anglaterra o Alemanya o a la Xina, per posar uns exemples, evidentment ningú se li ocorreria discutir que han de dominar les llengües respectives dels seus territoris, però com sempre el que es normal al món no val per nosaltres, i una mesura totalment obvia es atacada sense pietat, fins al punt d’haver de distorsionar-la des del mateix govern, i des de fora, deixant de banda el nacionalisme espanyol fanàtic i ranci de Ciudadanos, tot un degà de la Pompeu Fabra posa la nostra llengua com un impediment per un ensenyament de qualitat, quan curiosament cap més llengua del món ho es.

Les ments colonitzades tenen aquestes coses, i admeten una inferioritat malaltissa que nomes pot ser curada amb un estat propi, on el normal a la resta del planeta, també ho sigui entre nosaltres.