LA CLAU DEL PROCÉS
Protegir Artur Mas
El passat 12 de desembre, a la fotografia dels partits que van anunciar el pacte per la data i la pregunta de la consulta, hi havia el polític de les pilotes de goma i el de la campanya contra les pilotes de goma. Espadaler i Fernández. No coincideixen en res, de fet són com l’aigua i l’oli, però aquell dia van seure en una taula i van pactar probablement l’única cosa que poden pactar: que Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir lliurement el seu futur a les urnes. Aquella fotografia va ser la màxima expressió del que és, al meu entendre, la principal fortalesa del procés: el seu pluripartidisme.
Des de l’esquerra anticapitalista a la dreta conservadora, tots els ciutadans tenen la possibilitat de sentir-se representats en el procés a través d’una força política i d’uns líders afins a la seva sensibilitat ideològica. En moments puntuals aquesta diversitat tan extrema introdueix elements d’incertesa i certa confusió, però crec que podem pagar gustosament aquest preu a canvi de l’amplitud i profunditat del moviment sobiranista, que el fan tan difícil de combatre.
És possible que la nit del 25 de maig visquem un d’aquests moments d’incertesa i confusió. Diuen les enquestes que és possible que les eleccions europees les guanyi ERC i això, si passa, serà sens dubte aprofitat per molta gent per intentar debilitar la figura d’Artur Mas. Davant d’aquest risc, voldria fer quatre consideracions:
1) No és intel·ligent que des de les pròpies files de CiU es faciliti la feina als adversaris del procés. Dir, com s’ha dit en la precampanya convergent, que si CiU no guanya el 25-M el procés queda tocat és tirar-se absurdament pedres a la pròpia teulada i tornar a caure en l’error fatal del 25-N: fer xantatge als votants, identificant el procés amb una sola força política i amb un sol líder polític.
2) El dia 25 de maig, la salut del procés es mesurarà en el diferencial de participació entra Catalunya i Espanya i, sobretot, en la suma de vots de CiU, ERC i ICV-EUiA (la CUP no es presenta) en comparació amb la suma de vots de PSC, PP i C’S.
3) A mesura que s’acosta el 9-N, Artur Mas, que certament és una peça absolutament clau del procés, ha de prendre més i més mesures d’autoprotecció. Cada dia ha de ser més el líder institucional (no partidista) del procés i menys el líder de CiU. Així és com el percebem cada dia més ciutadans i així és com farà el millor i major servei a la causa. Problema greu, però: la segona veu de CiU és Duran i delegar en ell la representació de la coalició seria un suïcidi. Per això penso que més aviat que tard la primera mesura d’autoprotecció que haurà de prendre Mas és desfer-se de Duran (no d’Unió).
4) ERC té tot el dret del món a intentar guanyar les europees i el missatge que significaria la seva victòria també té una gran potència política i simbòlica: l’independentisme guanya les eleccions a Catalunya per primera vegada en la història (l’ERC dels anys 30 no era independentista). Al mateix temps, però, si això passa Esquerra ha de ser molt responsable i generosa en l’administració del resultat.Ahir Salvador Cot proposava en el seu article un govern de concentració per falcar Mas i reforçar el camí cap a la consulta. No sé si la fórmula ha de ser exactament aquesta, però sí que crec que Junqueras haurà de fer algun gest excepcional. Perquè com a líder institucional del procés, Artur Mas és, sens dubte i per moltes raons, el millor.
Eduard Voltas
En segon lloc, vista l’absència de la CUP, no crec que l’esquerra anticapitalista catalana pugui sentir-se representada (no podem pas pensar que ICV se situï en aquest àmbit).
Per acabar, reconec la solvència del cap de llista d’ERC, el professor Terricabras, i si pogués votar (per als qui vivim fora de l’estat espanyol és més difícil) en aquest moment escolliria ERC (sense gaire entusiasme, tot sigui dit).