ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquests últims dies veiem clarament, com uns intenten presentar projectes alternatius sense massa fonaments, com es el concert econòmic, altres insisteixen amb utopies federalistes sense sentit, i fins hi tot d’altres parlen de recuperar tots els llençols perduts en la bugada de l’estatut, i utilitzen les amenaces catastrofistes per referir-se a la independència. Al mateix temps, i com el procés va avançant, ja es parla de les característiques d’aquest futur estat amb temes com l’exèrcit, o les llengües oficials, cosa que demostra els canvis de mentalitat que es van experimentant.

En Joan Herrera segueix en el seu núvol de colors, i rebutja l’autonomisme de curta volada, el peix al cove, i la independència sense tenir en compte la complexitat del país, i presenta la seva proposta diu majoritària, del federalisme. La retallada estatutària confirma la fi del model autonòmic, i per tant es  constatable, al mateix temps el concert econòmic aprovat amb un partit estatal pot ser rebutjat al cap del temps per un altra, i la independència no la considera valida amb una majoria de 51 a 49 o 55 a 45, ja que parteix el país per la meitat. El seu full de ruta es recuperar l’estatut, reformar la constitució, i finalment el dret a decidir davant el rebuig de PSOE i PP, amb una de les opcions que fos el federalisme.   Per la seva banda en Joan Ferran, per part del PSOE-C dona suport a Corbacho, i les seves amenaces, i diu que independència es sinònim de ruptura i retrocés social, ja que els nostres mercats, relacions veïnals i els llaços que ens uneixen a altres pobles espanyols es veurien afectats, així com el nostre mestissatge, i el nostre bilingüisme que volem mantenir. Acusa d’engany aquesta solució, ja que els problemes mundials son globals i no tenen fronteres. Per últim en Joan Laporta ha defensat en un futur estat amb el català com a única llengua oficial, davant la posició d’en Carod, què defensa que català i castellà siguin oficials com a mostra de plurinacionalitat i respecte.

 

Crec que Herrera no deixa de ser una branca més d’aquest autonomisme sense arguments reals per defensar-lo, ens diu que la seva opció federalista es majoritària, s’hauria de veure en profunditat, i suposant que entre la societat catalana fos així, s’oblida d’un petit detall, l’altra part a federar-se es minoritària, i ni en te cap necessitat, ni en vol, com s’ha vist amb la retallada estatutària. Respecte l’opció independentista, caldria saber que en democràcia la majoria guanya 51 a 49 o 90 a 10, però de cap manera es pot deixar que la minoria s’imposi per una ruptura irreal que no es tal, ja que ara els partidaris de l’estat propi amb majoria o no mostren respecte, el mateix que se suposa mostrarien els contraris, ja que sinó estem parlant d’una societat dictatorial, i on la visió única de les coses, s’imposa a les visions plurals amb llibertat. El seu full de ruta sap que es un engany, molts passos per arribar al dret a decidir, i amb una opció que no depèn nomes de nosaltres sols, per tant pot no tenir cap valor, en canvi l’opció estat propi nomes depèn de la nostra voluntat, i ho sap perfectament, intentar endarrerir l’inevitable, es tant sols una manera de posar pals a les rodes.

 

Pel que fa en Ferran, el seu nacionalisme espanyol el porta a dir que independència es ruptura i retrocés social, evidentment es separació, i crear la nostra pròpia legalitat, però de retrocés res de res, ja que assumir el poder de decisió mai pot ser anar enrere. Diu que afectaria les nostres relacions, i el bilingüisme desitjat, realment els arguments no poden ser més pobres, no veig que cap estat tingui problemes o relacions amistoses amb altres estats pel sol fet de ser-ho, i aquí no te cap sentit que passes, pel que fa al bilingüisme, ell sap que es fals, tenim una llengua pròpia, i una imposada per la nostra colonització, però que en un estat podrien conviure perfectament amb harmonia, tot hi que la catalana passaria a la primera divisió de les llengües, cosa que en Ferran li deu saber molt de greu, ja que el seu rebuig a les fronteres, es contradiu amb la defensa de la frontera actual.

 

Pel que fa a la oficialitat d’una o les dues, jo el trobo un tema secundàri respecte l’assoliment de l’estat propi, però defenso la única oficialitat del català com a llengua pròpia del territori des de fa prop de mil anys, i poder recuperar així els greuges patits durant aquests 300 anys, i posar-la a un nivell normal com qualsevol altra, dit això el castellà que te una comunitat important al país, podria conviure perfectament en pau com moltes altres llengües, saben que com a tots els estats del món en aquest territori hi hauria una llengua vehicular que es la catalana, que no significa anar en contra de ningú, sinó a favor del nostre idioma, i amb respecte per qualsevol altra llengua. No es pot normalitzar una situació com l’actual, què tots sabem que no es normal, fruit precisament de la nostra falta d’esta propi. Crec que Carod confon peres amb pomes, i fa el joc a aquesta falsa normalitat.

 

En definitiva, el debat segueix ober,t i això demostra la vitalitat del procés cap a la independència.