ALBERT CORTES MONSERRAT

Arrel de l’aprovació de la llei de la memòria històrica, perquè no dir-ho un pedaç de llei, què fa honor a una transició totalment dirigida pels hereus del franquisme, i amb unes condicions prèviament pactades què han impedit demanar responsabilitats a cap d’aquests assassins que van fer possible aquesta dictadura militar, en els nostres dies els símbols del regim feixista segueixen vius en molts llocs.

Sense anar mes lluny el ministeri de defensa espanyol, dirigit per la desapareguda Carme Chacon, aquella que tant ens havia de defensar en la campanya per les eleccions espanyoles, i què ara no s’atreveixen ni a fer-la sortir en la campanya electoral europea, nomes esta disposada a retirar 25 dels 336 símbols franquistes que hi ha en les instal·lacions militars, segons un catàleg fet per el mateix estat espanyol.  Aquesta retirada d’àligues, plaques amb el jou i les fletxes o monòlits honorant personatges franquistes, son denegades amb excuses variades, què van des d’arguments artístics, fins a la no exaltació del franquisme, com el cas del quadre de Franco a una residencia militar de Barcelona, què Defensa no vol treure perquè considera que no exalta aquest període fosc, i alguns de curiosos, com el cost per retirar-los, la seva no visibilitat des de l’exterior, records privats o que allí no hi passa ningú.

En altre ministeris com Foment, Interior, Hisenda, Cultura, Justícia  o Sanitat i trobem 249 vestigis més, segons el inventari abans esmentat. Desprès de dos anys de l’aprovació de la llei que obliga a retirar símbols franquistes i exaltació de la dictadura, queden tots aquest records presents i molts d’altres no catalogats què volten per les Espanyes.

Aquesta es la realitat i el tuf a naftalina que desprenen els ministeris i instal·lacions militars espanyoles, què ajuden a explicar desprès moltes actituds què en recorden que el passat segueix molt present.  Es una curiositat d’aquest estat que no esta obligat a complir les seves pròpies lleis, i simplement son com una cortina de fum, un truc de màgia per mantenir entretingut el personal, i mentrestant per darrere la seva pròpia legalitat es totalment desligitimada.  Tenim casos recents com l’Estatut Català, la memòria històrica o la Llei de la dependència entre molts d’altres.

La pretensió sempre ha estat la mateixa, no condemnar un període de 40 anys d’un regim del terror, ignorar la seva existència, i girar la historia com un mitjó, fent creure que botxins i condemnats estant al mateix nivell.  Una llei de partit que nomes condemna la diferencia amb el regim, però no personatges o partits què ara es presentaran a les eleccions sense cap problema com la Falange i de las Jons, partit bandera de la dictadura, i que amb els mateixos arguments i ideologia xenòfoba, pot transmetre el seu missatge, i en canvi altres què simplement defensen un  nou estatus pel seu territori son demonitzats.  Així podríem fer una llarga llista, què perfectament podria incloure els grans partits espanyols, inclosos personatges que signaven sentencies de mort com el Sr. Fraga, i que ningú li ha demanat cap tipus de responsabilitat.

Es una democràcia de fireta, a base de fum, què tard o d’hora s’esvaeix i queda despullada la realitat que vertaderament fa por, i fa molt urgent el nostre procés cap a la llibertat, amb un estat modern i veritablement democràtic.