ELS MOTIUS REALS
Les acusacions del Ministre Montoro contra Catalunya per justificar l’incompliment del deficit espanyol son com tots sabem molt mal intencionades. De fet des de la Unió Europea ja van avisar abans de les eleccions es va avisar que la rebaixa fiscal feta precisament per caràcter electoral no seria una bona mesura per poder complir amb les obligacions. Això va provocar un allau de critiques del Govern espanyol al comisari europeu curiosament del partit socialista vinculant les declaracions i la seva ideologia.
El fet ha resultat que no anava així i l’incompliment ha estat flagrant. La demagogia del Ministre s’ha superat i ha aprofitat per acusar Catalunya, vincular-ho com no indirectament amb el procés i amenaçar de control i possibles ajustaments, anteriorment retallades. Al mateix temps Ibarra en un acte de Diplocat ens va dir que necessitem a Catalunya ja que te una renda més alta que la resta. Per això la política ens diu que els que tenen han d’ajudar als que no tenen i per això no podeu marxar.
Dues cares de la mateixa moneda. Un malevolament i l’altre amb una gran claredat. De fet ara Oriol Junqueras viurà amb les seves propies carns el que abans criticava des de l’oposició. No hi ha dubte que les coses son molt diferents dins o fora. Tornant a Montoro es totalment indecent carregar el mort a les autonòmies ja prou ofegades i amb competencies tant importants com Salut i Ensenyament i on l’ajustament es molt més complicat. Alhora apareixer posteriorment com una mena de poli bo davant la ciutadania amb el FLA i la bona gestió per bandera. Tot molt cinic i un espiral que no te massa sortida dins l’Estat espanyol.
Ibarra ho ha dit molt clar i sincer. Tots ho sabem, però la subvenció a Extremadura durant 30 anys no pot comportar com a premi la condemna 30 anys més, o pels segles dels segles. Es un altre indecencia que l’Estat ha convertit amb normalitat per Catalunya. Confondre solidaritat amb presa de pel no es de rebut i la segona es la que vivim de manera institucionalitzada.
En definitiva un ofec econòmic que hauria d’unir la societat catalana que independentment del seu sentiment pateix com una sola veu les conseqüències.