EL PARTIDISME EN ESTAT PUR
Ens esperen uns quants mesos de tacticisme dels partits sense fre amb la sensació que el de menys es la implementació de la República i el vertaderament important son les quotes de poder de cada formació, amb el confrontament dels lideratges, la utilització dels presos polítics i tot el que tenen a mà per aconseguir els objectius. De moment ja veiem com la desaparició del PDCAT es cada cop més aprop per la forç de Puigdemont i els seus nous espais, alhora veiem com Esquerra torna a confiar amb les enquestes i esten la mà per exemple als Comuns. A l’altre costat la coherència de la CUP amb la no presentació a les Eleccions espanyoles. De fet una bona aposta que nomes s’hauria de veure rectificada per una candidatura conjunta que veiem impossible.
Veiem un cop més com la via escocesa amb l’SNP aglutinant l’independentisme no es la catalana i son incapaços de deixar els partit per un objectiu compartit que un cop aconseguit torni a la lògica de partit. Massa anys d’autonomisme i poc poder deixen el seu posit.
Divideix i perdràs
per Salvador Cot
L’independentisme aposta per elevar el llistó de pressió i, en la mesura del possible, orientar l’estratègia cap a Europa. Tant és així que JxCat ha decidit col•locar quatre símbols de la repressió (Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas) com a caps de llista de les eleccions espanyoles i al propi Carles Puigdemont al capdavant de les europees. ERC, de la seva banda, juga fort sobre la personalitat d’Oriol Junqueras, candidat a Madrid i a Europa.
ERC ha apostat per les llistes separades, convençuts que JxCat només ofereix unitat per evitar-se la concreció d’un fracàs electoral que semblen indicar les enquestes. Però els cartells electorals que presenta l’espai postconvergent són de màxima rellevància i Carles Puigdemont, a hores d’ara, és una figura de dimensió internacional, impulsada pels èxits innegables d’una estratègia judicial que ha acabat amb les euroordres espanyoles a les papereres judicials de Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. ERC, de la seva banda, pot argumentar la satel•lització de diversos sectors dels comuns com a indici -més qualitatiu que quantitatiu- d’èxit del famós eixamplament de la base.
La mobilització social de l’independentisme no ha decaigut, així que viurem campanyes successives i intenses. Ara bé, l’electorat pot tolerar, encara que sigui a contracor, la divisió entre els partits independentistes, però s’equivocarà greument el candidat que busqui la confrontació entre els diversos espais. Són temps d’emergència que no permeten frivolitats partidistes.