EL GRAN COMPANY PER LA INDEPENDÈNCIA
Un mèrit important de l’èxit del procés català cap a l’Estat propi, el te l’Estat espanyol i la seva prepotència i odi contra Catalunya sense sentit. Grans entitats com La Caixa, i els informes sobre la viabilitat de la independència que amaguen gelosament per l’impacte que això suposaria. Les declaracions de la vicepresidenta espanyola expressant que ningú està per sobre de la Consitució i les lleis, una cantarella que dona fe que la diferència amb el franquisme és mínima, ja que es pot adaptar perfectament, i només faria canviar la variable, que la democràcia si que es per sobre de qualsevol llei. Per no parlar de l’odi, i simplement intent permanent de genocidi lingüístic amb la llengua catalana, amb l’exemple aragonès recent. En Toni Aira explica perfectament la normalitat que tot això suposa a l’Estat espanyol, i que hauria de fer reflexionar aquells que encara dubten.
Catalunya ens roba!
“La falta de respecte i l’insult a Catalunya han estat assumits com un transversal recurs electoral per part de PP i PSOE en l’era de la campanya permanent”
L’altre dia, al Camp Nou, davant la barroeria dels responsables del club que van decidir retirar una pancarta on es demanava respecte per a Pep Guardiola, a Twitter va fer furor l’etiqueta #ResPepct. Respecte. Bàsic. O diguin-li decència, o una mica de vergonya, o no insultar la gent ni la seva intel•ligència. Al Camp Nou van penjar aquesta pancarta per allò que practiquen alguns des de l’oficialitat blaugrana. Que ho practiquen no d’ara, sinó de fa dècades, mirant d’erosionar, de rebaixar, una figura de Guardiola que els fa ombra. Abans a Núñez i els seus. Ara als d’ara.
Respecte. Gran paraula. Ombra, complex, ràbia mal dissimulada, odi a qui destaca. Deplorables factors comuns entre aquells qui falten al respecte. Espanya juga aquesta lliga des de temps immemorials. Per descomptat, des de la recuperació de la democràcia a l’estat, sense tallar aquest (i d’altres) fils conductors socio-polítics d’un franquisme que va matxacar Catalunya tant com va poder.
La falta de respecte i l’insult a Catalunya han estat assumits com un transversal recurs electoral per part de PP i PSOE en l’era de la campanya permanent. És a dir, que l’utilitzen constantment. I aquests dos partits representen un tant per cent elevadíssim de la voluntat ciutadana espanyola expressada a les urnes. Per tant, tenen base social per fer com ens tenen acostumats. I això, impertorbable durant dècades, és part del que ha dut la ciutadania catalana a la desconnexió amb Espanya.
A Extremadura els seus dirigents han esdevingut caricatura grotesca d’aquest procedir. Si volen guanyar per majoria absoluta han de tirar per aquí. És la garantia de no parlar de les seves pròpies mancances, de la seva pròpia mediocritat, i així emetre una (per a ells) còmoda cortina de fum on Catalunya sempre és a disposar. Es fan els ofesos quan al Parlament català escolten “Espanya ens roba”, però ells, a banda del subsidi que sobretot els és possible pels impostos dels catalans, viuen (i molt bé) d’un gran i fals “Catalunya ens roba!”. Ahir José Antonio Monago hi va tornar. Ara (i a Barcelona, perquè ell diu que té “collons”, però sobretot va mancat d’una dosi mínima de vergonya) ens escup a la cara que “l’independentisme és el responsable de les retallades”. No la seva societat desbordada de funcionaris, per exemple. Un insult més a la realitat i a la intel•ligència. Una falta de respecte més. La de la setmana. La del dia, potser? En tot cas, un pas més cap a la independència. Perquè sí, ells la faran possible. Per respecte a si mateixa cada dia més gent a Catalunya veu clar que no en queda altra.