EL DRAMA DE LA LLENGUA
Una llengua, es una identitat, i el seu millor flotador per no ofegar-se es l’actitud dels seus parlants i els seus teorics integrants. Com hem vist molts cops ens preocupem i venem a preu d’or reconeixements esterils com poder utilitzar la llengua a les institucions espanyoles, però en canvi el vertaderament important es l’us i el rang que hi donem nosaltres mateixos i de cara al que rep la persona de fora. Com diu José Antich en aquest cas el cap de l’Esglèsia Catòlica va donar una lliçó al Cardenal Omella que si tinguessin vergonya el hauria de treure els colors. Aquest menyspreu d’aquest personatge a la nostra llengua fa evident de quin tipus de personatge parlem i això no es pot permetre. Ens hi juguem massa.
Lliçó del Papa al cardenal Omella amb el català
José Antich
Quan molts cops es parla del problema del català, del seu ús i el seu estatus, també cal buscar-los a l’interior de Catalunya. No som prou conscients que el problema comença a casa. Són els mateixos catalans els qui en fan abandó i no concedeixen a la llengua pròpia del país el rang que es mereix. Hi ha un refrany anglosaxó que diu que el diable és en els detalls, que vol dir que són les petites coses que a primera vista semblen anecdòtiques les que acaben sent importants. I estic molt d’acord que moltes vegades és així i per un gest, per un detall, s’acaba coneixent molt bé les persones.
Això ve a tomb, en part, de la notícia que hem conegut aquest dilluns i que tot i que data de dissabte 7 d’octubre és plenament vigent. Aquell dia, el papa Francesc havia de beneir la imatge de la Moreneta que es venera a la catedral de Girona durant l’audiència als participants en el pelegrinatge a Roma de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb motiu dels 800 anys de la seva fundació. Doncs bé, quan Francesc va tenir el text a les mans, va observar que no estava en català sinó en castellà. I va preguntar: “No hauria de ser en català?”. La resposta del cardenal Joan Josep Omella va ser un clar “no” i el Papa va procedir a la lectura de Déu de la tendresa en castellà. Com pot ser que sigui el papa Francesc qui se sorprengui que la benedicció no sigui en català i sigui l’arquebisbe de Barcelona a qui ja li sembli bé que sigui en castellà?
En això no hem anat, com en moltes altres coses, cap endavant, sinó cap enrere. Alguns dels seus predecessors a l’arxidiòcesi, no només Narcís Jubany, que va ser arquebisbe de Barcelona durant 18 anys als anys setanta, hauria tingut un comportament diferent. Destacava per la senzillesa i austeritat, però també per la seva idea d’una Església més democràtica. En un moment gens fàcil, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la Pau, es va afegir a la petició d’amnistia d’aquell moment, assenyalant que era un desig que ell compartia. Més tard, encara que el perfil no era el de Jubany, Ricard Maria Carles hauria estat també a l’altura i un detall així no li hauria passat per alt. I l’antecessor d’Omella, el cardenal Lluís Martínez i Sistarch, un catalanista moderat, no hauria deixat passar l’ocasió de donar-li la importància que es mereix el català.
Està molt bé que el català es parli al Congrés dels Diputats i és un salt històric que s’hagi demanat que sigui llengua oficial a les institucions europees i que finalment s’aconsegueixi. Però els representants del país, en l’àmbit que sigui, han de donar al català la importància i el significat que té. No és una llengua escolar, ni tampoc subsidiària del castellà. Tant és així que el mateix papa Francesc s’estranya que la benedicció no sigui en català. Poques vegades li deu passar una situació com aquesta. Quan des de Catalunya es reivindiquen bisbes catalans —Omella és natural de Cretes, a la província de Terol— és perquè tinguin una sensibilitat més gran envers tot el que és la identitat, la llengua i la cultura catalana. Omella va posar el càrrec a disposició del Papa l’abril del 2021, quan va complir 75 anys. El seu relleu està obert i Barcelona sempre és una plaça complexa que des de Madrid es pretén tutelar. I més, segurament, en la situació política actual.