ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta es la recepta que ens dona l’expresident Pujol per seguir endavant, ens diu com sempre que la independència es molt difícil, i la qualifica si li volen dir amb la paraula impossible, però demana el comportament igual que si ho fos, ja que no hi ha altra sortida, i ens queda la capacitat de resistir i refer-nos. També en Roca ens diu que el concert econòmic a la falsa transició no tenia una majoria social al darrere suficient, i adverteix que Espanya sense Catalunya no se’n sortirà. Llàstima que no reconeix o no li interessa que Catalunya amb el llast espanyol tampoc, amb un nou exercici de covardia, i falta de visió i perspectiva de futur sense donar cap opció.

Efectivament, en Pujol ens insta  a mentalment actuar així, i qualifica d’impossible la nostra emancipació nacional, encara que anar fent com ara també ho veu inviable, troba aquest punt mig de resistència, que francament ja no s’aguanta per enlloc. Un acte on parlen tant Pujol com Roca, que han lluitat pel reconeixement de Catalunya com a país amb característiques pròpies dins l’estat espanyol, i ara ho veuen bloquejat, ja que ens consideren una anomalia incòmode. Segons Roca, cal advertir que Espanya sense nosaltres no te sortida, i diu que tenim recursos, fins hi tot diu que tenim una gran Constitució que no te ningú que la interpreti com es va voler fer, demana no trencar la cohesió com a principal norma, i defensa que no hi havia una majoria favorable al concert el 1977 com per demanar-lo. Pujol esmenta Churchill per defensar els pactes amb els populars, i el suport a la llei d’estabilitat pressupostaria, ja que es pacta amb qui es pot.

Un gran exercici d’hipocresia es va viure amb aquest acte, i unes justificacions que fan riure per no plorar.  Crec que afirmar que la independència es impossible, i que seguir com ara també, es una presa de pel que ja augmenta a grans dimensions, quan es demana que actuïs com el que no ets. Ja n’hi ha prou de prendre el pel, si tot es inviable, que fem, desapareixem com per art de màgia, i assumim que som una mena d’extraterrestres dins el planeta diferents a tota la resta. No emboliquem més la troca, la independència nomes depèn de nosaltres, com ha estat a tot arreu, ni més ni menys, no porta enlloc resistir fins l’infinit sense cap finalitat concreta, francament es una tàctica bastant estúpida, a damunt ho vol fer per refer-nos quan ens diu que el camí actual ens porta a l’abisme, com es vol refer, si no tenim els mecanismes necessaris per fer-ho. Diu que han lluitat pel reconeixement del país dins l’estat espanyol, de debò s’ho creuen, jo no els crec tant babaus, l’Estat es de pensament únic, i sense cap pluralitat, i amb un objectiu molt concret des del 15 de setembre del 1714 al dia d’avui, la nostra desaparició com a poble i identitat. Pujol esmenta Churchill per defensar els pactes amb els Populars, dient que es pacta amb qui es pot, sap que es mentida, te alternatives en clau nacional, i ho sap molt be, no l’obliga ningú a pactar amb qui ens vol veure desapareguts,no te cap sentit, i a més no ens aporta cap rendiment efectiu, que encara es més greu, i més votant a favor d’una llei que disminueix el nostre pobre autogovern, i ens te encara més vigilats. En Roca ja supera tots els límits del cinisme, amb la seva mentalitat espanyola, diu que aquesta no se’n sortirà sense Catalunya, naturalment no ens diu que la segona si que se’n sortiria sense la primera, i això es una dada fonamental que no esmenta. Parla de no haver una majoria social per no demanar el concert econòmic, quan sap perfectament que no hi va haver cap consulta, ni informació a la població sobre el tema, no serà que el tema impostos no els interessava, i nomes volien els temes més simpàtics amb la gent, en detriment de l’estat del benestar, crec que els bascos ho van tenir força més clar.  Vol reblar el clau lloant una gran Constitució que no hem sabut interpretar en el seu esperit, si vol li dic quin es, es l’esperit franquista d’una dictadura vigilant que va fer una falsa transició, i una norma que difícilment superaria els mínims democràtics en molts dels seus articles, i amb la idea de que continuéssim sent una colònia pels segles dels segles.

En definitiva, un acte que mostra quina classe de lideratges tenim, i el perquè don ens trobem. Ni rastre de dignitat i coherència, cal recuperar-la urgentment, ja em perdut prou el temps.