ELS JOCS DE LA VERGONYA

Aquests dies hem vist les imatges cada dia de la repressió xinesa a la zona del Tibet, davant la mirada perduda del món sencer, tot i la virulència dels fets.

 

El comitè olímpic internacional s’està cobrint de gloria des de la designació de la Xina com a seu dels jocs el 2008.  Desprès del relleu al capdavant de l’estament, de Juan Antonio Samaranch, tot un exemple de poca transparència democràtica pel seu passat franquista  i la seva posició en el reconeixement esportiu de nacions sense estat com Catalunya, el relleu de Jacques Rogge ha comes una decisió tant greu com atorgar uns jocs, què com diu la carta olímpica persegueix l’exaltació dels valors de l’home mitjançant l’esport, i una organització transparent i democràtica, cosa què amb una dictadura tancada com la xinesa evidentment es impossible.

 

Se’ns dubte, com a decisió estratègica i política, es encertat donar protagonisme a aquest gegant emergent, on viu la quarta part de gent del planteta, i un mercat en vies de desenvolupament il·limitat. Una cosa és això i l’altre el regim polític que domina el país.

 

Tots recordem els fets de la plaça de Tian’anmen el 1989, amb les protestes estudiantils reprimides  per l’exèrcit, amb un balanç de centenars de morts i milers de ferits.  Ara el 2008 el torn ha estat pel Tibet, un territori on el seu líder, el Dalai Lama, i el seu govern, viu a l’exili a l’Índia forçat per l’annexió d’aquest territori per la força per part de la Xina, i on aquests dies les protestes d’aquesta comunitat aprofitant el reso de la proximitat dels jocs estant sent reprimits brutalment per el poder militar xines, i matusserament amagades a la opinió publica mundial, presentant una situació paral·lela que res te a veure amb la crua realitat.  Els morts van augmentant, i l’estat de setge es evident davant la pacifica reivindicació de llibertat de la població tibetana.

 

Es comencen a sentir veus de boicot, com la del president francès per la cerimònia inaugural, i crides al diàleg inexistent i totalment descartat per la Xina.

 

Segurament, el que acabarà succeint es la celebració dels jocs, i una vegada mes els interessos, la demagògia i el cinisme mundial triomfaran davant la barbàrie xinesa, com ha passat altres cops amb matances com les de Rwanda o els mateixos Balcans.

 

Realment la vida humana i la reivindicació del dèbil val molt poc, davant la intransigència i el poder d’un colós econòmic d’aquestes dimensions, i on la comunitat mundial li atorga carta blanca dissimulant la vergonya en la cara de la resta de països.

 

Seria innocent per la meva part reclamar un boicot, quan desgraciadament formem part d’un estat, que en un altre nivell ofega qualsevol reivindicació nacional. Això sí, en nom de l’estat de dret,  el sagrat llibre de la Constitucion

i la convivència pels segles dels segles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*