DEBAT SENSE DEBAT

Ahir a TV3 vam veure la realitat del país en aquestes eleccions. Un pim pam pum de baixa estopa per fugir corrents.

Les representants Populars i Ciudadanos amb aquest nivel “quinqui” sense vergonya amb agressivitat, mentides i atacs constants a l’independentisme i la televisió que curiosament les deixava expresar-se.

El representant de VOX que va semblar moderat al costat de la resta de la dreta i que ha instaurat el seu feixisme sense fronteres amb tota normalitat.

En José Zaragoza pel PSOE-PSC i el seu cinisme sense límits per dir i no dir, jugant a dos bandes i defensant un Pedro Sanchez amb clara competencia amb PP i Ciudadanos per la dreta i la seva promesa que enterra la separació de poders sense vergonya.

En Jaume Asens per Podem, amb moderació però aclaparat per l’agressivitat d’altres candidats que el deixa en un segon pla.

Per la part independentista:

Rufian amb aire de perdona vides i frases estil tuit per dissimular les seves rutes contradictòries que denuncia cada cop amb més força el carrer.

Borras reclamant una unitat posterior de l’independentisme quan el seu partit pacta amb el 155 a la Diputació de Barcelona sense vergonya.

Vehi per la CUP, fora de lloc amb un anunciat bloqueig que no existirà i una errada fatal acusant a Rufian de participar en bodes on no hi era. Cal preparar els debats per respecte a l’espectador.

Tot plegat amb referma amb el meu vot en blanc o abstenció en unes eleccions dun Estat pre-democràtic i amb un nivel tant baix a banda i banda.

Voxització ràpida

per Salvador Cot

Allò és Espanya i, com era de preveure, l’extrema dreta franquista ha acabat col•locant els seus missatges al centre del debat polític. Quan encara no fa ni un any de les eleccions andaluses, Vox ha passat de ser un partit ultra extern al sistema a ocupar una posició central, traccionant amb facilitat el discurs sobre Catalunya de la resta de les formacions polítiques. La pressió de Vox no només ha histeritzat PP i Ciutadans, els altres partits de la dreta espanyola, sinó que ha aconseguit situar el PSOE -i, ai, el PSC- dintre dels seus paràmetres ideològics.

Tot plegat, ha fet que Pedro Sánchez col•loqui al centre del seu discurs un parell missatges electorals sorgits del nacionalisme espanyol més reaccionari. Un, la promesa de l’executiu d’arrossegar cap a Madrid Carles Puigdemont el símbol de la disidència, sense ni tan sols esmentar el sistema judicial belga, que és qui ha de prendre la decisió corresponent. Com diu el propi Puigdemont, és una mentalitat en línia amb la tradició de terrorisme d’Estat que va ser a l’origen dels GAL. José Barrionuevo sempre va justificar la pressió a França, clavegueres incloses, per forçar extradicions. Per això el GAL, en el seu manifest fundacional, afirmava que “manifestem la nostra intenció d’atacar els interessos francesos a Europa, ja que el seu Govern és responsable d’acollir i permetre actuar els terroristes en el seu territori impunement”. Naturalment, els temps han canviat. Però sembla que les amenaces del PSOE, no tant.

L’altra peça de carnassa per a l’electorat espanyol és TV3, una televisió sobre la qual tenen un criteri ben definit a totes les tavernes de l’Espanya visigòtica. Vist el debat, el perímetre de la taca ideològica de Vox s’ha desplaçat fins a la ratlla de Podemos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*