QUERELLES PREVENTIVES

Ahir al Parlament Arrimadas i el seu grup amb la seva paranoia malaltissa i odi incontrolat presentaran una querella contra el President Torra per la violència de divendres. Si no fos cert, seria al·lucinant. Seguint la seva paranoia, si ella ja ho sap i no fa res per evitar-ho suposo també en serà responsable.

No volen admetre que l’autonomia es morta, i mai la tornarem a viure com l’hem conegut, relats fantasiosos per endarrerir el resultat final.

Adéu, autonomia

per Joan Rovira

Hem viscut des del 1978 pensant que Catalunya, per trobar-se millor dintre d’Espanya, sempre podria tenir una mica més d’autonomia. Era la versió política de la bóta de sant Ferriol, que no para mai de rajar. Al llarg de quaranta anys hi ha hagut passos enrere, entrebancs i frustracions, però aquell camí semblava que ens acabaria portant a una mena de paradís constitucional, una «Espanya de bufet lliure», de la qual podries triar el que et vingués més de gust.

La quadratura del cercle era la promesa: com més català et sentissis, més espanyol series. Com més autònoms, més units. Les forces centrífugues i centrípetes, bellament equilibrades en un somni que et deixava ser diverses coses a la vegada, pura màgia enlluernadora. Sonava bé. Era agradable de creure i la realitat no ho desmentia: sempre podies aspirar a esgarrapar alguna cosa més, a condició de creure’t el bonic conte de la germanor hispànica.

Al capdavall, però, el conte ha esclatat en mil bocins. Ja no hi ha més enllà, sinó més enrere. Ara el que podem triar, en funció de si ens portem millor o pitjor, és quants passos enrere farem.

Encara hi ha qui vol fer-nos creure que un dia podrem triar entre l’actual autonomia, una de millor o la independència. Per desgràcia, les tres opcions s’estan convertint en dues: menys autonomia o independència. Quedar-se igual (que quan?) o assolir més autonomia són fantasies. L’autonomia, tal com la coneixíem, o com la volíem veure, ha arribat fins aquí.

El primer 155, que ens vam empassar amb una resignació sorprenent, va trencar la fantasia de quatre dècades, però es va situar més aviat en el terreny de l’amenaça, tot i les duríssimes realitats que va provocar i evidenciar. Ara ja no serà així. El segon 155, que arribarà, serà molt més contundent i llarg: els que el promouen ja no se n’amaguen. Té fins i tot algunes versions aparentment menors, però igualment brutals: vigileu, si no sabeu controlar els carrers, perquè us prendrem els Mossos. En el context dels judicis, dels embargaments, dels exilis, de les presons, de la pressió constant per acabar d’una punyetera vegada amb aquesta Catalunya tan emprenyadora, l’amenaça és seriosa. I qui diu la policia diu l’ensenyament (la mare de totes les batalles) o TV3. És a dir, tot allò que ha anat massa lluny, que ha funcionat massa bé i que ha anat demostrant que Catalunya podia viure sense formar part d’Espanya.

Des d’aquí, és cert, reconeguem-ho, que sovint hem vist l’autonomia com un rodatge tranquil, que tard o d’hora ens podria portar a la independència o a alguna cosa similar.

Però ens havíem oblidat que això de l’autonomia no era un dret immutable, ni un pacte entre iguals, sinó una concessió revisable.

L’any passat, per aquestes dates, quan acceptàvem participar en les eleccions del 21-D, en estat de shock, estàvem començant a descobrir la realitat, marcada ja per les brutalitats policials i judicials. Ara, enmig del remolí del segon 21-D, assistim a un nou funeral per l’autonomia, barrejat amb unes tensions que encara no prenen forma però que ja pertanyen al futur. Aquella autonomia es va acabar a la tardor del 2017, després d’uns anys d’agonia. Només en queden les cendres, tot i que encara falta per travessar l’auto de fe inquisitorial dels judicis, que acabaran d’enterrar un passat que ja no tornarà. Estem deixant enrere l’autonomia i no seria d’estranyar que encara ens quedi per veure la seva suspensió formal, indefinida, agressiva. En qualsevol cas, les opcions s’han reduït només a dues: o resignar-se a les rebaixes permanents i rendir-se o aprendre dels fracassos i continuar endavant, pacíficament i tossudament, fins a trobar la porta de sortida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*