LA RODA DEL HAMSTER

Com diu la Marta Rojals, potser quan arribi aquest moment que busquem ja no serà una solució. Seguim amb la fixació d’uns standards democràtics que en la partida que juguem no es segueixen.

Ara hem vist com el President Mas i els responsables del 9N son condemnats pel Tribunal de Comptes amb una gran quantitat, quan els Tribunals ja havien descartat la Malversació. Tot un desgavell que confirma que les regles les marca un Estat sense cap regla i amb l’únic objectiu del linxament al procés independentista català.

El ‘momentum’

Per: Marta Rojals

Segurament ho deveu haver vist en mil tertúlies: un sobiranista parla de la falta de llibertat(s) a l’estat espanyol i, tot seguit, la quota unionista salta com una molla amb l’estat de dret i l’estat de dret, que si la llei i la llei, que si agradarà més o agradarà menys. De vegades il•lustren la teoria amb lògiques com ara la que vaig sentir l’altre dia: que Espanya és un dels països amb més llibertat del món perquè hi existeix el matrimoni homosexual. Està bé, està bé: em tranquil•litza saber que si un dia em tanquen per escriure que els Borbons són uns lladres sempre em podré casar amb la meua companya de cel•la.

Sí: al Regne d’Espanya t’hi pots casar si ets gai i, alhora, també et poden demanar disset anys de presó per pretendre dissoldre una mani. Com et pots trobar a l’Audiència Nacional per dir que per fer una truita cal trencar els ous, i, alhora, que no t’hi esperin per haver planificat l’assassinat del seu president. Com també et poden detenir amb discreció i intimitat si posseeixes un arsenal de guerra i, alhora, per un missatge de WhatsApp, un xiulet i una careta poden avisar les teles perquè punxin en directe com se t’endú un operatiu antiterrorista davant de tots els veïns. I em fa ràbia recórrer a unes comparacions tan suades i repiulades, i em dol que l’esperpent del greuge comparatiu, per aclaparador, pugui convertir el dolor dels innocents en una caricatura. Suposo que és l’efecte d’haver traspassat uns límits de tant, i de fa tant, que ens hem tornat una mica de suro per poder sobreviure.

‘L’estat espanyol és una dictadura temàtica’, va dir Ramon Maria Piqué en una de les tertúlies que dèiem, i trobo que és la definició que resol més acuradament aquest decalatge democràtic. Segons el grau de desafiament que suposis per al poder establert, et toca l’estat de dret o la dictadura. I els unionistes, anant al tema, des de la confortabilitat del seu estat de dret, encara renyen els dissidents desagraïts, perseguits, reprimits, per no valorar la diferència entre que t’afusellin els representants polítics i que te’ls condemnin a una mort en vida. Una prova més que, entre visions tan divergents sobre què és admissible o no en democràcia, no hi ha conciliació possible. Perquè qui avala la repressió per imposar-se al contrari –fàcil, fàcil, amb la força d’un estat– no tindrà mai cap al•licient per a resoldre el conflicte de manera política i complicada.

Doncs és aquest xoc de cultures democràtiques que explica, penso, alguns dels desencerts dels dirigents independentistes la tardor passada. Perquè qui aleshores creia que a les modernors del segle XXI, ara sí, hom podia arrossegar Espanya a una negociació –d’un referèndum si fos possible, d’un resultat si no– no podia anticipar, per la pròpia limitació del marc mental, digues-li legalitat internacional, fins on arribarien les violacions de drets d’un estat membre de la UE amb la connivència dels seus socis. La frase estrella ‘si surt la foto d’un poli amb una urna ja hauran perdut’, que avui tothom nega que hagi dit mai, és l’evidència d’aquell estàndard democràtic que fa un any i escaig compartien tants.

Ei, que no passa res per haver presumit que la UE era un paraigua de drets fonamentals per als seus ciutadans, era la cosa més lògica de pensar. El problema, ara que sabem l’abast de la nostra desprotecció, és que una part de l’independentisme hagi rebaixat aquells estàndards democràtics perquè aquest cop no siguin cap molèstia per a l’estat repressor: què és, si no, la reculada a l’autonomisme, la retòrica de l’eixamplar la base, la reiteració del som el 80 per cent? Què és, si no, tornar a parlar de fer tot allò que ja havíem fet, fins i tot més d’una vegada: eixamplar la base per demanar permís a Madrid, carregar-nos de raons per a fer un referèndum de debò, ser el 80 per cent que a cada enquesta es declara a favor de resoldre el conflicte políticament?

El problema, un any després de tot, és que el xoc de cultures democràtiques es doni ara dins de l’independentisme mateix, i que no hi hagi conciliació possible entre els que accepten la repressió com a agent invalidant del dret d’autodeterminació i els que no pensen renunciar a aquell 1-O defensat amb dents i ungles com a vinculant. En continuarem parlant en més articles, però de moment, més que la base, allò que s’eixampla és el temps que ho refreda tot: des dels partidaris de l’acció que es desesperen per la manca d’estratègia, fins als que calculen una indignació programada amb les sentències; i entre tots plegats, per allò que dèiem del suro, hi ha el risc que el famós ‘momentum’ que anhela el govern no tingui l’efecte que se n’espera. Perquè de barrejar aigua bullent amb aigua freda sempre en surt aigua tèbia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*