UNA PARET DE LA DEMOCRÀCIA
PP-PSOE, PSOE-PP, son una mateixa força quan es tracta de definir el seu tarannà democràtic amb el cas català. Ahir vam veure la líder popular Sanchez Camacho quan va deixar a l’alçada del no res la cambra catalana, supeditant aquesta a la decisió del Congrés dels Diputats sobre la consulta catalana, i es va atrevir a posar com a mals exemples de democràcia a Bolívia i Veneçuela, defensant l’estat de dret espanyol. Crec que les respostes van ser contundents, en forma de que les lleis canvien amb el pas del temps, i la referència a que una persona amb un advocat com el ponent de la sentència de Puig Antich parli amb menyspreu sobre aquestes dues democràcies seria molt interessant pels ambaixadors respectius, crec que s’ha guanyat el descrèdit i la vergonya aliena a marxes forçades.
Com expressa perfectament en Toni Aira, aquesta pinça contra la democràcia es unitària i poc en podem esperar pel nostre procés.
La pinça PP-PSOE (amb Catalunya)
Atenció, pregunta: Si demà a Mariano Rajoy li agafa un atac de vertigen per allò d’haver d’enfrontar-se a una roda de premsa o de contestar una pregunta no pactada, i dimiteix, creuen que en cas de ser substituït per Alfredo Pérez Rubalcaba ho notaríem? Pel que fa a Catalunya no. I per si encara quedava a la sala a algun devot de Santa Marta, de Sant Judes Tadeu, de Santa Rita de Càssia o d’algun altre referent quant a patronatge d’impossibles, ahir al Congrés hi van tornar en pla duet: Catalunya no té dret a decidir. En Mariano va ser diàfan a l’hora de contestar Rubalcaba després que el socialista es mostrés a disposar pel que s’escaigui davant “Artur Mas i la seva iniciativa” (de nou atribuint el per què de tot plegat a un presumpte il·luminat, no a una majoria de la societat): “Mai no vaig posar en dubte (“en tela de juicio”) que vostè estava en contra del dret d’autodeterminació”. Mai des que va entrar a formar part de l’establishment cañí, és clar, ara fa unes quantes dècades. Va faltar que a banda i banda de l’hemicicle, els diputats culiparlants de PP i PSOE (PSC incorporat) s’animessin a demanar que es fessin un petó, un petó de cine, a dalt de la cadira (vegis escó).
Es llencen els plats pel cap quan parlen d’atur, de polítiques socials, d’avortament i en mil debats més on mostren un enfrontament ben bé total, però amb Catalunya estan d’acord. Una bandera els agermana. “Mejor Unidos”, recorden? És la pinça PP-PSOE contra el dret a decidir del poble català. I després encara ens diran que Catalunya ha perdut pistonada i que no assoleix grans fites ni reptes de magnitud. Els semblarà poc, posar d’acord socialistes i populars, així, en públic, obertament, en perfecta harmonia. Doncs no. Busquin un sol front més on mostrin una sintonia tan clara, una fermesa més a prova de bombes. Perquè això el seu electorat ho premia. O millor: penalitza el contrari. Alerta, doncs, quan ens inflen el cap dient que no es pot parlar d’Espanya “generalitzant”, quan PP i PSOE concentren la majoria absolutíssima d’una cambra de representants espanyola com l’és el Congrés dels Diputats. I quant a Catalunya i la seva diferència, la seva sobirania, en això aquesta megamajoria és un bloc granític.
Passen les generacions i això segueix impertèrrit. De José Manuel García Margallo a Susana Díaz. Del ministre d’Afers Exterior espanyol, que ahir deixava clar que Espanya no vetarà l’entrada a la Unió Europea d’Escòcia si Londres l’acceptés (però que per descomptat Madrid vetarà la de Catalunya), a la presidenta andalusa, que vindrà a explicar-nos la bona nova que no ens deixaran votar i que seguirà tractant un segment de la població com a sioux d’aquells que va bé de mantenir com a graner de vots captiu. I com deia la setmana passada Rajoy: “Tranquils, catalans, que no us deixarem votar”. Vés que no li escoltem alguna cosa semblant a na Susana. Parin l’orella quan vingui i ja m’explicaran. Perquè en d’altres coses sí, però en sa pinça amb Catalunya, PP i PSOE mai no fallen.